Paradoxa!!

Situem-nos en el futur. A partir del moment en què els motors de les naus interplanetàries s’apropin a la velocitat de la llum, podrem començar a patir casos de paradoxes importants.

Un home farà els estudis d’astronàutica i trobarà feina a qualsevol empresa de transport interplanetari. Un cop col·locat, amb el pa assegurat, la genética li imposarà cercar parella i reproduir-se. Tindrà cinc fills, doncs l’espai demana futurs colonitzadors.

En un dels habituals viatges de feina veurà la posibilitat d’abandonar la dona i les criatures, de les quals n’està fins al capdamunt, doncs una cosa és la genética i l’altra la pau d’esperit (de fet, com bon navegant, li ha fet el salt a la dona un munt de vegades i ha anat escampant la seva llavor arreu). Com aquell qui no vol la cosa, quan arribi al planeta Kripton, en lloc de tornar decidirà aceptar de transportar un cargament fins a l’infinit i més enllà, prop del núvol de Magalhães.

Ho té clar, ho fa amb tota la mala intenció del món. Pensa: quan torni, la meva dona haurà mort de vella i em podré casar de nou.

A la base espacial de Nova Catalunya coneix un científic setciències amb el cervell destarotat que acaba d'inventar la màquina de viatjar en el temps. S'hi anima i, per provar, se'n va a veure el seu rebesabi, a Sant Pere de Torelló, a l'època d'en Franco. No coneix ningú, es troba una mica despistat i en un carrer del poble troba una noia que li fa el pes.  Li fa la cort, la qual cosa emprenya molt el noi que també la pretèn. Tenen una baralla, aquest, treu el Ganivet d’escapçar pollastres i li fa un tall a la iugular, amb tan bona puntería que, en dos minuts, el camioner galàctic ha buidat els 5 litres de sang i mor auto-anestesiat.

Automàticament, com si assistissim a un visionat de diapositives, veiem que un munt de gent , relacionat parentivament en diversitat de graus amb el camioner galàctic, ubicats en diferents indrets i tempus del’Univers, es començen a desintegrar davant la mirada atónita dels qui els envolten. 

És la paradoxa, un fenòmen  que es convertirá en habitual d’aquí uns anys. Les conseqüències serán demolidores. Grans homes de ciencia, cuiners de renom, pobres de solemnitat, desapareixeran i , amb ells, totes les seves creacions, accions, pensades, pudors i somriures.

I és que el continu espai-temps té aquestes coses, tant seves. Ara, entendreu perquè algunes vegades es cauen les cases, els avions, hi ha terratrèmols, inundacions, crisis econòmiques, guerres, etc. Són les tràgiques conseqüències de la Paradoxa, monstre sense aturador quan els fenòmens que se'n deriven progressen cap al futur a velocitat de neutrí.

De moment però, sembla que hem tingut sort. Som aquí, penjant aquesta historia d’internet. Sembla que aquell o aquells que pengen de nosaltres en el futur, encara no n’han provocat cap, de paradoxa. Tammateix, no us amoïneu, sols és qüestió de temps.

primer Independència o primer implantació d'un model social?

Dimecres passat, 14/11, promogut per l'associació cultural "VeiemÍtaca",  vaig assistir a un debat sobre la crisi i les retallades, una opció a l’abast de tothom aquests dies, tant pel que fa al patiment personal de  la crisi econòmica, com a les retallades dels nostres sous, com a la proliferació d'actes informatius arreu. Entre d'altres coses, es discutí sobre  si les retallades obeïen a una necessitat ineludible del Govern de la Generalitat o, pel contrari, eren la solució més fácil per aquest. L'alternativa, es clar, era plantar cara a l'Estat espanyol i deixar de pagar el que ens roben (ara que ho podem dir).

Entre els membres de la mesa hi havia en Ricard Garreta (Fundació Catalunya Estat) i l’Alfons López Tena (diputat de SI al parlament de Catalunya). Obviament, aquests apostaven per la independència de Catalunya com a solució, la qual cosa faria innecessàries les retallades. Raonaven que si el pressupost anual de la Generalitat és, per al 2011, aproximandament d'uns 39.000 milions d'euros, amb la independència s'incrementaria, de cop, en uns  20.000 milions més, els que ens roben, es clar. Vint mil milions més per oferir els mateixos serveis però, obviament, de molta més qualitat i eficàcia i sense haver de fer retallades, és clar. Sanitat, Educació, Benestar Social, Pensions, Investigació, suport a les empreses, etc, s'incrementarien espectacularment!

En aquest context, un dels assistents, va demanar la paraula per dir el següent:

−Si primer tenim la independència, sense abans haver construït el que volem ser, serem tant nefastament independents com molts altres que són nefastament independents. No és el mateix la independència que busquen determinades persones que la independència que busco jo, que busco cohesió social i cohesió nacional. Sense això, no interessa la independència. A partir de llavors, sí que construiré el que vulgui amb altres pobles lliures.

El diputat de SI, Alfons López Tena, va contestar dient (incloc enllaç de video: http://www.youtube.com/watch?v=JCNFnrM9EwQ), entre altres coses, que la independència no se la qüestiona cap dels països que la gaudeixen. Com a exemple extrem, els alemanys antinazis, per deslliurar-se de Hitler no se'ls va ocòrrer deixar de ser independents per enderrocar-lo. Van demanar ajuda als americans, als anglesos, als russos, però van continuar essent un país independent. També va raonar perquè la submisió a Espanya era un problema que afectava tant a rics com a pobres. Continuà donant altres exemples de perquè, segons la seva opinió, ens seria profitosa la independència, tot rebent el suport d'en Ricard Garreta.

Particularment però, penso que l’afirmació de l’assistent a l’acte conté una incongruencia deguda a una confusió. Diu "No és el mateix la independència que busquen determinades persones que la independència que busco jo". 

Malgrat pesi a algú, la independència és un terme jurídic polític, amb independència de qui l'usi. S'és independent o no s'és independent. Tenim el dret a decidir sobre què fem amb els nostres impostos, amb la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra societat, el govern que volem, etc. o no tenim el dret a decidir. 

Aquesta confusió continúa vigent en molts ciutadans, i espero que no sigui una qüestió de mala fe. Es confón quin és el model de societat que més ens agrada i què desitgem per viure, amb el concepte “Independència”. I aquesta confusió fa que molta gent no la vegi com allò que és, una urgent necessitat.

Ser un país independent o no, no té a veure amb el model social imperant en el país què gaudeix d'independència. Un país independent pot tenir un govern comunista, capitalista, pot ser una democràcia, una oligarquia, una dictadura, una monarquia o qualsevol altre tipus de model polític. I la seva gent viurà millor o pitjor econòmicament, culturalment, socialment, políticament, tot depenent del model social que estableixi, en el privilegi que li dóna ser independent. 

Actualment vivim una situació molt i molt complicada per al nostre país. Els nostres recursos se'n van i no tornen i nosaltres ho passem cada vegada pitjor amb el que ens queda. En situacions límit com l'actual no es pot continuar dubtant. Històricament, ningú que hagi pogut contar-ho, ha dubtat. 

Per posar un exemple prou conegut, Moisés tenia molt i molt clar que la solució per al seu poble era poder marxar d'Egipte i ser lliures. No va voler un “pacte fiscal”, un estatut nou ni cap altre acord amb el Faraó que no fos poder marxar. Sabia que la solució era “ser lliures”, malgrat això els dugués a haver de travessar el desert del Sinaí. 

Els presoners dels camps de concentració alemanys, a la segona guerra mundial, no es plantejaven altra cosa que la fugida. Sabien que cada dia que passaven allà, eren més a prop de la mort.

Els Estat Units en el segle divuit, totes les colònies de l'imperi espanyol durant el segle dinou... Els irlandesos, sabien que la millor solució era independitzar-se d'Anglaterra si volien deixar de morir de fam. I els letons, estonians, lituans, Bosnians, Croats, Eslovens, Eslovacs... Malgrat molts d'aquest s'hi jugaven entrar en guerra amb la metròpoli o iniciar guerres civils, com en el cas d’irlanda.

El que realment és important però, és que cap d'ells voldria avui renunciar a la seva independència. En alguns d'aquests països hi ha règims d'esquerres, altres de dretes, altres són poc democràtics, altres ho són molt... Però ningú renunciaria avui a la seva independència.

És clar que formem part d'una llar anomenada “España”, els amos de la qual no ens estimen gens. Ens maltracten, ens menyspreen i ens donen pitjor tracte que a d’altres pobles que ocupen les altres habitacions, malgrat treballem com el qui més, si no més.

Un psiquiatra diria que tenim síndrome d'Estocolm i que, a força de ser maltractats hem acabat estimant els nostres botxins. Això ja va passar antigament amb la noblesa catalana, avui desapareguda, absorbida per l'espanyola. Si demaneu qui és el duc de Cardona us trobareu que és algú que viu a centenars de quilòmetres d'aquest lloc i que parla castellà.

Avui també es dóna aquest fet entre la burgesia catalana, orgullosament provinciana, enlluernada per les grans fortunes que viuen a la “Villa y Corte”.

Sabem que ens ho estem passant malament, que la cosa encara anirà a pitjor i que la única solució, com el cas de les dones maltractades, és obrir la porta i marxar.

Per tant, no fem cas d'aquells qui ens diuen que depèn de com, que si harmonitzats o cohesionats. Si no obrim la porta i abandonem el maltractador, morirem com a poble. 

Deixem d'una vegada de confondre el mot “independència” (ser un poble independent, amb capacitat de decidir), amb el mot “model social” (de quina manera social i política volem governar-nos). Primer cal obrir la porta (proclamar la independencia) per poder decidir quin model social volem. Primer el primer.

Si continuem dubtant, quan arribi la polícia trobarà, com en tants altres casos, a la dona morta. Llavors ja no hi haurà discusió sobre quin model social volem construir per assolir la independència. 

Llegenda de l'escut de Catalunya

En la que Sant Jordi empunya
bandera de color blanc,
hi ha l'escut de Catalunya
amb quatre barres de sang.

D'aquestes barres la història
està escrita en lletres d'or,
per saber-la de memòria
i gravar-la en nostre cor.

Essent Carles, rei de França
i senyor dels catalans,
entraren, folls de venjança,
en ses terres els normands.

Per sostenir sa corona
demanava el rei socors
al comte de Barcelona,
el valent Jofre el Pilós.

Al saber la nova, empunya
el comte l'arma i l'escut,
s'enduu tot Catalunya
cap a França resolut.

Així que a França arriba
amb la flor dels catalans,
el rei Carles reculava
atropellat pels normands.

I llençant-s'hi de seguida
el brau Jofre amb sos valents,
va aturar l'embestida
dels normands, forts i potents.

Mes quan vençut reculava
l'enemic rostolls avall,
un llançó al pit se li clava
i el fa caure del cavall.

Dintre una tenda, els de França
ferit el comte han entrat,
possant-li al capçal la llança
i l'escut al seu costat.

I a l'entrar a dur-li la nova
que els normands han perdut,
veu el rei al comte Jofre
mirant trist el seu escut.

-Si a vós se us deu la victòria,
perquè al rei trist us mostreu?
Si voleu honors i glòria,
comte Jofre, demaneu.

Des d'avui de vostra terra
sereu comte independent;
sereu mon company en guerra,
i en pau, l'amic més prudent.

-Grans mercès, al rei de França, 
li respón Jofre el Pilós, 
no em reça, no, el cop de llança
que dessagna tot mon cor.

El que em reça i cor me lliga
és veure llis món escut,
sense cap blassó que diga
els honors que he merescut.

Llavors, el rei de seguida
s'acosta al llit del valent;
xopa els dits en sa ferida
i així li diu dolçament:

-Amb sang del cor a la guerra
heu guanyat el blassó;
quan torneu a vostra terra
brodeu-lo en vostre penó.

I posant les quatre ditades,
del brau Jofre en l'escut blanc,
hi deixava assenyalades
les quatre barres de sang.

Antoni Bori i Fontestà

El savi i el boig

El castell té dues torres
com dos guaites vetlladors;
l'una a dreta; esquerra l'altre,
cadascuna té el seu nom:
l'una és la torre del savi,
l'altra és la torre del boig.

Viu a la de la dreta, un hoste
que és un savi de renom,
que en totes les arts és mestre
i en totes ciències doctor.
Llegeix en el curs dels astres
com en els batecs dels cors.
Sap les virtuts de les plantes
de les aigües i dels rocs.
Per ell la naturalesa
no té misteri reclòs.
Per ell no tenen enigmes
passat ni esdevenidor.

A la torre de mà esquerra
hi té la Posada un boig.
El seu cap sense senderi
és més buit que els picarols
que guarneixen sa caputxa
feta amb draps de tots colors.
Sap tant poc que ni per pensar
sap que sàpiga tant poc.
Com no sap res més que riure
riu tothora i de tothom.

Cada jorn al trenc d'alba,
quan s'inflama l'horitzó
surt el savi a la finestra,
guaita el cel, cau de genolls
i murmura a flor de llavis
un himne fervent al Sol.

Cada jorn, al trenc d'alba,
surt a la finestra el boig;
guaita dreta, guaita esquerra,
fa dringar sos picarols
i esclafeix una rialla
i fa un pam de nas al Món.

Apel·les Mestres.

La independència, un somni fet realitat, gràcies a la física quàntica?

Un dia, Sigmund Freud va fer el següent comentari:

                   "En el decurs del temps, la humanitat va haver de suportar tres grans atemptats, de mans de la Ciència, contra el seu ingenu amor propi: 

• El descobriment que el nostre món no és el centre de les esferes celestes, sinó un punt en un vast univers.
• El descobriment que no se'ns ha creat de forma especial, sinó que descendim dels animals.
• El descobriment que, sovint, la nostra ment conscient no control·la la nostra forma d'actuar, sinó que simplement ens explica un conte sobre les nostres accions."

A aquestes tres plagues caigudes sobre l'egolatria humana hem d'afegir un quart atemptat, propiciat, uns anys més tard,  per la Física Quàntica. 

• En el món sub-atòmic, les partícules, enfrontades a triar entre més d'una opció, opten per executar-les totes. 

Tot simplificant, podem dir que, en el món quàntic, les coses no passen d'una única manera sinó de totes les maneres possibles. 

Recordo un programa, "Singulars", on Jaume Barberà entrevistava en Juan Ignacio Cirac, físic català reconegut pels seus treballs en física quàntica, concretament en computació quàntica i tele-transportació. El físic, intentava fer-nos entenedor aquest fet tan extravagant. Posava, com a exemple, el gol d'Iniesta contra el Chelsea. Deia, que la pilota havia entrat a la porteria, però que també no havia entrat. En un altre cas, havia tocat al pal, i en un altre, un defensa havia desviat la pilota, etc. etc. Nosaltres havíem vist solament un dels desenllaços possibles.
En aquest context tan confús, i per tal d'aclarir conceptes, podríem recórrer al "principi d'incertesa" de Heisenberg, i allunyar-nos pels complicats móns de la matemàtica i la Física. Personalment, no tinc capacitat i em perdo, però els físics quàntics continuen intentant fer-m'ho entendre (són molt bons minyons) i em diuen que quan els humans decidim fiscalitzar com actuen les partícules subatòmiques, llavors solament executen una de les possibles opcions, com si la nostra atenció sobre el fet exercís un efecte "coaccionador", potser condicionador, sobre les pobretes partícules. Seran tímides? 
Si ho plantegem d'una manera menys egocèntrica, també podriem establir que les coses passen d'infinites maneres però nosaltres, éssers humans, limitats per la nostra naturalesa a viure en un món tridimensional, som incapaços de copsar-ne més d'una. Fins i tot, aquells qui presumeixen de fer-ne dues coses alhora no fan altra cosa que anar canviant d'objectiu, això sí, a una velocitat admirable.  Un ser humà solament pot estar atent a una única opció, no pot viure dos situacions diferents al mateix temps. 

Malgrat la nostra negligència a viure en el món de les infinites possibilitats, no vol dir que no puguem aprofitar aquesta troballa i ja hem estat capaços de crear invents que treballen en base a aquesta premisa. Un exemple quotidià és el raig lasser, utilitzat en multitud d'àmbits, des de la indústria pesada, la cirurgia o la tecnologia multimèdia. I en pocs anys, el prototipus d'ordinador quàntic amb què treballa  Juan Ignacio Cirac, serà una realitat quotidiana.
Quin ha estat el mitjà per aconseguir transformar la nostra il·lusió en realitat? Fins ara, la Imaginació, la tossuderia, el treball de col·laboració, les matemàtiques, la física i l'enginyieria. Un cop som capaços d'imaginar, les matemàtiques tenen la terrible utilitat de permetre'ns teoritzar i fer demostrable allò que ens il·lusiona. Tant bon punt assolim la capacitat per fer el plantejament i el desenvolupament, comencem a definir l'opció triada mitjançant la física. A partir d'aquest moment, els enginyiers ja poden començar a elaborar prototips a petita escala i acabar desenvolupant la tecnologia necessària per a fer la il·lusió una realitat.

Tot enllaçant amb aquesta llarga introducció, en aquest món de possibilitats infinites, podem decidir quina opció viurem de totes les possibles? Podem viure en una Catalunya independent?
La meva resposta és, Sí, gràcies a la física quàntica. Tant cert com que el xut d'Iniesta va entrar a la porteria del Chelsea perquè milers de seguidors blaugrana confiaven que el Barça passava l'eliminatòria.
Darrere de tot el que succeeix hi ha forces que "obliguen" a la realitat a expressar-se d'una o altra manera. Les més importants d'aquestes forces són la imaginació, la voluntat, l'amor, el desig. Si les enfoquem a aconseguir la independència del nostre poble, del nostre país, perquè creiem que serà un be per a tots els catalans, presents i futurs, creieu que les partícules quàntiques, per molt tímides que siguin, no s'enfilaran a manifestar físicament aquesta realitat? 

Hem donat la clau de la caixa als lladres!

El negoci:
Muntem una estafa majúscula, un pollastre descomunal a escala planetària com no s'ha vist mai. 
No és que sigui quelcom novedòs. Es tracta del vell truc de la "Piràmide". La diferència és l'escala (mundial), els mitjans (les principals entitats financeres del món), i els autors.
Un cop descoberts els autors, no els castiguem però!
I perquè no els castiguem? Perquè els jutges són seus, els legisladors són seus, els mitjans de comunicació són seus, el món financer és seu, son els putos amos! 

Europa, novembre de 2011.
Un fantasma recorre Europa. Son ells, els de la Trilateral, el club Bilderberg, el Forum de Davos, Goldman Sachs... Els podem etiquetar com volguem perquè, curiosament, totes aquestes organitzacions i sopes de sigles tenen en comú els seus integrants; són els mateixos. Triem el president del Banc Central Europeu, per exemple, i veurem que ha estudiat als Estat Units, ha treballat en algun organisme del Govern nord-americà, és membre de la Trilateral, del Club Bilderberg, treballa o ha treballat per a Goldman Sachs, i ara és un destacat dirigent d'un important organisme de la Unió Europea. 
Són els soldats de la "Companyia" i tenen encomanada la missió de deixar Europa cuinada perquè els seus amos se la puguin cruspir sense fer-se mal a la boca ni a l'estòmac. Han declarat la guerra al benestar social i a la democràcia, amb el suport polític de la quinta columna del Parlament Europeu, el Partit Popular Europeu, (Partit Popular espanyol i Unió democràtica de Catalunya a nivell nostre) i amb el el vist i plau del Partit socialista europeu (PSOE i PSC a nivell nostre) . Els seus polítics voten "democràticament" a favor de nomenar aquests soldats com els idonis per ocupar els més alts i trascendentals càrrecs de la Unió Europea. 
Des dels seus despatxos, els soldats de la companyia bloquegen els mercats, fan tremolar el sistema polític, econòmic i social i acollonen els ciutadans d'Europa. 
Un cop establert el clima de terror,  fan campanya incessant per convèncer-nos que la sortida de la crisi passa per retallar el pressupost destinat a benestar social i eliminar les empreses públiques que el gestionen i possibiliten (hospitals públics, escoles públiques, etc.). 
Fixats els objectius econòmicament interessants, tot utilitzant els òrgans de govern estatals, regionals o locals, desmunten aquestes empreses públiques i  les venen a preu de saldo als seus amos. Practiquen en definitiva, la cultura de Wall Street.

Goldman Sachs.

La cara financera de la" Companyia", Goldman Sachs, actúa com assessor financer per algunes de les principals empreses del món, grans governs i riques famílies. És l'enllaç primari en el mercat de seguretat del Tresor dels Estats Units. Ofereix als seus clients assessoria en inversions i adquisició, proveeix serveis d'acceptació, inversió en comerç de propietats, inversió privada i gestiona la riquesa de les persones o famílies més importants i influents del planeta.

Emmig de la crisi financera d'Estat Units del 2008 i, davant la possibilitat de fer fallida, el 21 de setembre de 2008 Goldman Sachs va rebre autorització de la Reserva Federal per deixar de ser un Banc d'Inversió i convertir-se en un Banc Comercial. Va rebre 10.000 milions de dòlars del programa TARP.

El 16 d'abril de 2010 la Comissió del mercat de Valors (U.S. Securiti  and Exchange Commission-SEC) va acusar Goldman Sachs de frau per les hipoteques subprime. La SEC considera que, en el centre del frau, hi ha Fabrice Tourre, vicepresident de Goldman, i John Paulson, gestor principal del fons d'inversió lliure (hedge fund) Paulson&Co. 
També es considera a Goldman Sachs un dels actors principals en l'ocultació del déficit del deute grec que han propiciat la "necessitat" de vendre, a preu de saldo,  les empreses públiques i el patrimoni grecs per tal de "sortir" de la crisi.

Algunes de les peces col·locades recentment en el tauler de Joc europeu per "la Companyia" i trets coincidents:

Mario Draghi, President del Banc Central Europeu:
Va estudiar al MIT. Entre 1991 i 2001 va ser president del comité de privatitzacions del Govern Italià. En 1998 firmà el text únic sobre finances, conegut com "Llei Draghi", que va permetre liquidar, entre altres del IRI, ENI (de la qual Goldman Sachs va adquirir tot el patrimoni immobiliari), etc. Posteriorment, va ser vicepresident de Goldman Sachs en el període 2002-2006. Mentre feia de vicepresident, la Companyia assessorà Kostas Karamanlis (primer ministre de Grècia) sobre la forma d'ocultar la veritable magnitud del dèficit grec davant la UE.

Mario Monti, Primer Ministre d'Itàlia:
President de la "trilateral", membre del club Bilderberg i assessor internacional des del 2005  de Goldman Sachs.

Lucas Papadimos, Primer Ministre de Grècia:
Va estudiar al MIT, membre de la "Trilateral". Durant el temps que va ser governador del Banc de la Nació, Papadimos va estar involucrat en la transició de Grècia de la dracma a l'euro com a moneda nacional. Per aquesta feina va contractar Goldman Sachs, el vicepresident de la qual era Mario Draghi.

Advertiment:
Costas Lapavitsas, professor d'Economia de l'Escola d'Estudis orientals i africans (SOAS), de la Universitat de Londres, considera que això que està succeïnt és quelcom inacceptable: “...Els qui dominen els mercats finanacers no solament estan dictant polítiques, sinó també designant Primers Ministres. La democracia a Europa ha quedat en una situació molt trista....