La relació Catalunya vers España. Del sotmetiment a l'alliberament

Tens feina, Septembre
Un retrat de les relacions entre Catalunya i Espanya, on es fa especial esment als aconteixements viscuts durant la post-guerra i transició democràtica fins als nostres dies.

No haig d'explicar a ningú que la situació actual és dura, potser increïble. 
Algú m'ha arribat a dir que no s'hauria imaginat que l'Estat respondria amb tanta violència a la voluntat de fer real el dret a decidir el futur del nostre Poble. Jo no soc d'aquesta opinió. Penso que podia haver estat pitjor, però també podia haver estat millor, depenent de fins on haguéssim arribat.
Tot plegat m'ha dut (potser podria dir que m'he sentit obligat) a escriure una "aventi" sobre el que hem viscut, estem vivint i potser viurem. 

L'aventi-novel·la descriu fets que ajuden a entendre perquè hem arribat a l'actual situació. Com la majoria ja sabeu, tot el succeït aquests darrers anys no és una flor d'estiu; te arrels profundes en el temps, especialment en els darrers 80 anys. 

El relat té doncs, molt d'història real, però també una part de fantasia, altra de ciència, altra de política, també novel·la negra i alguns tocs d'humor. No us avorrirà, en absolut, tampoc és cap pamflet, us ho asseguro. La idea és fer-vos passar una bona estona i que alguns descobriu, potser, coses de la història que no coneixieu. També us donarà ànims per continuar endavant.

El llibre l'he publicat a Amazon. 
Teniu l'opció de format electrònic (molt més barata) o la de paper amb tapa tova (molt més agradable i maca). 
La foto de la portada és meva, és el carrer de la baixada del mercat, a Horta (barri de Barcelona on visc), una nit d'aquestes que vàrem sortir, gent del barri, a posar llaços grocs, aquests que tant molesten als anti-demòcrates).

Podeu llegir-lo demanant el llibre a l'adreça-link que us afegeixo més avall. Us durà a la pàgina on es pot comprar el llibre.
Si l'aventi-novel·la us sembla interessant, feu-ne difusió entre les vostres amistats. 
Gràcies per endavant.

Salut i República

https://www.amazon.es/feina-Septembre-Francesc-Navarro-Manresa/dp/107064238X/ref=sr_1_fkmr0_2?__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&keywords=tens+feina%2C+septiembre&qid=1559639237&s=books&sr=1-2-fkmr0

Resum del llibre:
El candidat del MA a la Presidència de la Generalitat de Catalunya ha estat assassinat. Un periodista rep l’encàrrec del redactor en cap d’investigar els fets. Sense cap altra pista que el comunicat policial fet a la premsa, l’encàrrec sembla una feina impossible. Dos estranys i misteriosos personatges es posen en contacte amb ell per comunicar-li que declaren disposar d'informació privilegiada. La coneixença d’aquests dos individus però, i la seva peculiar idiosincràsia introduirà el periodista en mons poc convencionals. Ciència i llegendes es barrejaràn en un maremàgnum que l’adreçaran cap a escenaris cada cop més inversemblants. Perdut en aquest viatge estrafolari, demanarà l’ajut de companys i amors no correspostos, per intentar de no perdre’s en la bogeria que li proposen els dos informants. La investigació acabarà conduint-lo a descobrir i relacionar-se amb el fosc mon de l’Espanya franquista, de les organitzacions nazis i feixistes i dels grups econòmics i mediàtics que poblen i controlen la ciutat. Tanmateix, a posar en risc la pròpia vida. El futur dels diferents actors s’entrecreuen en el teler de la vida,  Potser una mèdium podrà donar-los un cop de ma en l’aferrissada lluita que mantenen amb un vell esperit maligne, hereu dels mestres de la “Ahnenerbe”, societat fundada per membres del Partit Nacional-Socialista alemany. Mentre, el País continua sumit en la lluita per assolir la independència, amb unes eleccions a curt termini que es preveuen decisives. Un apassionant recorregut per vuitanta anys de la nostra història.

El Dret i obligació de practicar la Resistència no violenta contra l’Opressor

No caiguem en el pacifisme. El pacifisme rebutja l’ús de la violència per raons morals o espirituals però no implica necessàriament una inclinació a actuar per provocar un canvi social i polític.

Millor parlem de la resistència no-violenta que, si bé rebutja l’ús de la violència per aconseguir el canvi social i polític, practica una constant desobediència envers el Poder opressor i du a terme constants accions que el perjudiquen.

El poder que oprimeix el nostre País no prendrà mai consciència de la seva maldat. Si esperem que s’il·lumini anem aviats. Hem de deixar de ser els seus còmplices, de col·laborar amb ell, perquè solament així evitarem de sofrir el seu mal.

Hem de desobeir les lleis injustes. Desobeir la llei et pot dur a la presó però no poden tancar-nos a tots a la presó.  Hem de perdre la por, perdre-li la por, i combatre’l.

No es tracta de ser pacífics i aguantar el rebre, sinó de fer accions que perjudiquin al Sistema opressor.

Cal practicar el boicot; boicot als productes de tots els fabricants i distribuïdors que s’alineen amb l’Opressor; boicot als bancs amb seu fora del nostre País; boicot a les companyies de Serveis (telefonia, aigua, llum, gas) que s’alineen amb l’Opressor.

Hem de manifestar en tot moment el nostre suport als presos polítics mitjançant llaços grocs a la roba.

Hem de convertir l’acampada de la plaça Catalunya en indefinida, en símbol de la nostra resistència no violenta.

Hem, de practicar una lluita diària, constant, intel·ligent i enginyosa, cal pensar en tot el que pugui fer mal al Poder opressor i compartir-ho amb tots els oprimits perquè tothom ho practiqui.

En la resistència no-violenta no existeix res que sigui derrota. És lluita contra la injustícia perquè no col·laborar amb el mal és un deure sagrat.

Sembla un impossible, però el Moviment d’Objecció de Consciència ho va aconseguir perquè es va convertir, en paraules del Ministre de Justícia del moment, en un “problema de Estado”, amb gairebé dos-cents joves a la presó. Els primers objectors van ser tractats gairebé com a criminals i la pròpia societat els criticà. Va caldre una feina de conscienciació, de fer arribar el missatge i que hom l’entengués.

Com va dir Gandhi, qualsevol moviment que vulgui millorar la situació de la gent o del País, es trobarà amb que  l’Autoritat primer el rebrà amb indiferència, després se’n burlarà, a continuació l’insultarà i el difamarà, després el reprimirà. Llavors, arribats a aquesta situació, si el moviment és just i veritable i segueix el camí de la resistència no-violenta, l’Autoritat serà derrotada.

Totes les revoltes són una bogeria fins que aconsegueixen el seu objectiu. Llavors tothom diu que era inevitable que allò passés... 

Resultat eleccions 21 desembre del 2017 al Parlament de Catalunya

Ja hem votat i ja ens hem comptat. I...què ha passat?

Doncs que la Soraya i el Rajoy i el Garcia Albiol han quedat escombrats de Catalunya. 

Aquesta és la primera gran conclusió. Haver descarregat les porres damunt els votants de l'1 d'octubre i haver aplicat l'article 155 sobre les Institucions catalanes i els seus representants no els ha reportat cap benefici. Han fet la feina bruta i brutal i han rebut la seva recompensa. Per una vegada la llei del karma ha estat aplicada.


Què ha passat més? Doncs que Ciudadanos, el partit d'ultra-dretà, ultra-nazionalista, ultra-liberal, ha sabut recollir la por d'un sector dels catalans que han escoltat els cants de la sirena Arrimadas quan els ha contat -sí contat, perquè és un conte del mateix nivell dels que s'expliquen a les tardes de les televisions d'Españistan- que els independentistes els voliem robar la identitat, l'orígen. I aquests pobres creguts han seguit a la sirena Arrimadas cap a les urnes i li han donat el seu cor. 

L'única pena que tinc és que aquesta gent no han estat capaços de demanar-li a l'Arrimadas que, si a banda de la por, hi tenia alguna altra cosa dintre el sarró per donar-los, alguna millora en la seva situació laboral, en el sistema sanitari que han d'utilitzar quan necessiten atenció mèdica, en l'ensenyament (deixem de banda la presa de pèl de l'escola tri-lingüe, perquè ells no ho saben però ja ho és), en les pensions, alguna millora en els rebuts tan escandalosos que paguen de llum, aigua, gas... Perquè si li haguéssin demanat a l'Arrimadas si en el sarró de Ciudadanos hi havia alguna d'aquestes coses, l'Arrimadas hagués contestat que sí, que amb ells seria el Paradís, però estaria mentint, com sempre, i no els hi explicaria totes les mesures que porten al programa del partit per aplicar quan arribin al Govern o en coalición amb el PP: que es podrà acomiadar els treballadors sense indemnitzar-los, que retallaran les pensions, que qui no es pugui pagar un sistema de jubilació privat no tindrà per viure, que privatitzaran la sanitat perquè sigui un negoci per als seus amics, malgrat que així l'atenció serà molt pitjor i, a més, deixaran de cobrir determinades malaties, etc. 
L'Arrimadas, amb els seus cants de sirena ha sumat als 736.364 vots que ja tenia els de 149.000 nous electors. Bé, nous no ho són, sinó més aviat vells i malalts. A les meses hem vist com arribaven persones d'edat infinita, molts d'ells inconscients, que no sabien ni qui eren (he estat testimoni d'aquests fets a la mesa on he participat) acompanyats de gent jove que els hi preparava la papereta de votació i els la introduïa en el sobre, perquè ells eren incapaços de fer-ho. Es podria dir que han tret de casa tothom que no hi anava a votar en els darrers anys perquè no sabia ni que havia d'anar-hi ni a on.

Ciudadanos, amb el seu programa de por i d'ultranacionalisme  ha aconseguit prendre 165.000 vots al PP. Però, i això és més greu, també ha obtingut 44.000 vots de Catalunya en Comu! Es veu que dintre l'amalgama de Comuns i Podemitas hi ha un grup bastant nombrós que pensaven que eren d'esquerres, però sobretot s'han sentit nacionalespanyolistes. I davant la crida de la sirena Arrimadas no s'han pogut estar. Potser perquè creien que Ciudadanos era d'esquerres? Malgrat que Ciudadanos hagi renunciat públicament a ser un partit Socialdemòcrata i s'hagi declarat obertament com a liberal? En realitat no són ni liberals. No s'han atrevit a declarar-se el que són perquè haurien d'haver dit Neo-liberals, o sigui, escola pura i dura de Chicago, o més clar, són els representants de l'IBEX-35. I, malgrat això, un grup important de votants d'En Comú-Podem han fet seva la crida "España antes facha que rota".

Ciudadanos també ha pescat algun vot dels antics votants d'Unió, uns 5.000, que eren més espanyols que catalanistes i, sobretot, en absolut socialistes, malgrat l'Espadaler s'hagi venut a l'Iceta a canvi d'un escó, el seu.
Ciudadanos també ha rascat alguns milers de vots, uns 3.000, de partits fantasma, con "Recortes Cero", una organització que reclama millores socials des d'un tuf feixistoide i espanyolista.
Tot plegat però, no els dóna per a res pràctic, solament per cobrar com a parlamentaris i anar fent el numeret al Parlament, disposar de les prebendes dels parlamentaris, que aquestes no les denuncien ni hi renuncien. Han passat de ser el partit majoritaria de l'oposició al partit majoritari de l'oposició. Com diuen els espanyols... "para este viaje no hacia falta alforjas". Això sí, han cridat i molt, i s'han queixat que la llei electoral catalana els era desfavorable. Què no saben que és la mateixa que l'espanyola? Els Mass-Media que els hi fan la campanya gratis s'han atrevit a dir bretolades de capsigrany com que si s'hagués escollit un únic representant, el més votat, a cada una de les demarcacions (com ho fan a Anglaterra), Ciudadanos hauria obtingut 104 escons, ja que en 104 poblacions han quedat primers. Bé, si el joc electoral hagués estat aquest, JuntsxCat i ERC hagueren anat en una mateixa candidatura i haurien obtingut els 135 escons. Tindriem un Parlament monocolor i totalment independentista. Premsa que no pensa, premsa mentidera?

Els socialistes han continuat la seva deriva sense adonar-se que han perdut definitivament tot l'electorat catalanista, i ara, amb l'aliança amb la dreta pura i dura "Unió", la classe menestral i treballadora. 

Malagrat incorporar elements caducs i d'ànima podrida com en Borrell (aquest personatge d'orígen català és el clar retrat psicològic de la síndrome del neoconvers i se'ns ha tornat més español que Millan Astray i Queipo de Llano junts), no han remuntat. Els votants espanyolistes s'estimen més una noia bufona que un homenet petitó, rodanxó i calvet. Malgrat balli com una baldufa això no dóna plus.
Per intentar esgarrepar algun escó i no caure en la misèria s'han aliat, en una maniobra copiada dels seus homòlegs alemanys, amb els votants 

catalanistes de classe alta, els antics d'Unió, ara un partit cadàver.
L'aliança contra-natura PSC-Unió, ha convertit el PSC en un híbrid indigerible per a qualsevol treballador. Però, mira, alguna cosa han pescat i gràcies a això han pogut sumar 79.000 vots que els han permès un petit increment. La mala notícia és que, malgrat l'increment de votants, no han aconseguit arrossegar cap vot nou cap a les seves paperetes. 
Actualment el PSC és un partit en descomposició que viu de la vella glòria, amb un electorat gairebé de la tercera edat. Barons del PSOE ja parlen de trencar qualsevol lligam amb ells i anar sols, com a PSOE, a les eleccions catalanes. Potser així, es podrien presentar com un partit etnològic i rebre els vots dels immigrants andalusos i extremenys? Ho dubto.

Els Comuns-Podem, com ja he dit abans, han regalat una part dels seus votants a Ciudadanos, uns 44.000, potser algun a ERC però no em surten en els números que he fet. 

Sembla és que la unió forçada dels antics comunistes, progre-verds, i els descontents del 15-M no funciona. S'han acabat convertint en un partit tradicional, amb el seu comité central que purga a qui no segueix al líder i la lideresa, i amb una part dels aliats (ICV) carregat de deutes amb els bancs (10 milions d'euros) que els coarten i molt, la llibertat i els fan dependre dels bancs. 

A la banda dels partits independentistes trobem que la CUP ha baixat 144.407 vots, víctimes del vot útil i del carisma d'en Puigdemont a Girona, una zona Cupaire. 

Els vots perduts s'han repartit entre ERC, majoritàriament, i alguns milers a JuntsxCatC. Hom diria que això no pot ser, els qui voten a la CUP no votarien mai a JuntsxCat, però conec prou gent que a les eleccions del 2015 va votar la CUP perquè forcéssin a "Junts pel Sí" a no frenar la Independència, i no perquè fossin antisistema. Ara, han preferit votar més d'acord al seu tarannà real. I si afegim el carisma d'en Puigdemont... els ha fet decidir-se per aquesta formació. 

ERC ha recollit per tant, uns 126.000 vots de la CUP (missatge del vot útil cap a ERC perquè Ciudadanos no guanyés les eleccions).També ha recollit bon grapat de vots de nous votants, aprox uns 52.965. 

JuntsxCat ha donat la sorpresa i quan totes les enquestes donaven com a guanyadora a ERC, finalment no ha estat així i els d'en Puigdemont els han passat al davant. També han recollit un grapat de vots nous, uns 29.000, alguns de la CUP, com ja he dit abans, i alguns milers d'Unió que devien passar molta vergonya si havien de votar socialista, a l'Iceta. 

Per a mi, el més important d'aquestes eleccions ha estat el fet que, malgrat l'increment de votants, amb uns percentatges mai vistos a cap altra contesa electoral, malgrat la ferotge campanya dels mitjans de comunicació a favor de votar als partits monàrquics espanyolistes, malgrat tota la pressió que han fet el Gobierno de España i la Magistratura contra les Institucions catalanes, els candidats independentistes i els seus votants, finalment l'independentisme no tant sols no ha disminuït sinó que ha incrementat el nombre de votants. Continuem essent la força majoritària a Catalunya i la República continúa essent viva.

De fet, el projecte de República catalana independent no té rival perquè a l'altre costat no hi ha altra cosa que corrupció, mentides i precipici. Ho podrem veure aquest proper 2018 quan el Banc Central Europeu deixi de comprar deute al Gobierno de España i aquest, amb el suport de Ciudadanos i el PSOE, continuï amb les retallades sobre la Sanitat, Educació, Benestar social i afegint ara les Pensions.

Si el nou Govern de la Generalitat s'esmerça en fer polítiques socials i uns pressupostos que beneficiïn les classes més desafavorides i ho sap "publicitar" potser part dels qui ara han votat Ciudadanos se n'adonin del què els convé, raonin i deixin de fer el gamarús.

Anàlisi dels vots:
Perquè he decidit repartir-los d'aquesta manera, perquè he decidit que els d'uns partits han anat a parar a d'altres, potser té deficiències, potser no l'he encertat del tot. Potser ha hagut vots de la CUP que no han anat a ERC i JuntsXCat i han acabat a Ciudadanos....
En primer lloc he partit de la base dels vots que els partits ja havien aconseguit en les darreres eleccions. El repartiment de vots que va obtenir "Junts pel Sí" entre ERC i JuntsxCat l'he basat en el que ERC i Convergència van obtenir el 2012 aplicant un lleuger descens a JuntsxCat i un lleuger increment a ERC, d'acord amb el que pronosticàven les enquestes.
Els vots nous no tenen misteri. Si el nombre de vots nous ha estat de 230.275 i la diferència entre el total de vots unionistes (inclos CatComuPodem) i independentistes és de 149.510, la resta fins a 230.275, o sigui 81.148 ha hagut d'anar als partits independentistes.

Jutges i éssers humans

Escriu Lleó Tolstoi, en el seu relat “La mort d’Ivan Illich”:

“...El propi càrrec de jutge d’instrucció oferia a Ivan Illich un camp d’acció molt més interessant i atractiu. En el càrrec anterior resultava agradable passar amb desimboltura, vestit amb el seu uniforme de la sastreria de Shármer, per davant les visites que esperaven a l’hora de ser rebudes i l’envejaven en veure’l entrar en el despatx del Cap i asseure’s amb ell a la taula per prendre una tassa de te i fumar una cigarreta; però els que depenien del seu arbitri eren pocs...//...Ara, en canvi, com a jutge d’instrucció, Ivan Illich sentia que tots, tots sense excepció, fins les persones més greus i satisfetes de sí mateixes, eren a les seves mans, i que solament escrivint certes paraules en paper timbrat tenia prou perquè aquell home greu i satisfet de sí mateix, comparegués davant d’ell en qualitat d’acusat o testimoni i que, si no l’invitava a seure, l’altre romandria dempeus davant d’ell i hauria de contestar a les seves preguntes...//...la possibilitat de processar i tancar a la presó a qualsevol, el caràcter públic dels discursos i l’èxit que en aquest terreny va tenir, foren circumstàncies que l’incorporaren més íntimament al càrrec...//...La consciència del seu poder, la possibilitat d’enfonsar a qui volgués, la gravetat, fins i tot des del punt de vista exterior, amb què entrava a la sala del Tribunal i la que guardava a les entrevistes amb els seus subordinats, el seu èxit davant superiors i inferiors...”

Diuen tots els qui han analitzat la famosa transició democràtica que ens va portar, de la dictadura franquista al sistema polític actual, que la dictadura espanyola no va ser vençuda. Els demòcrates espanyols no van derrotar el franquisme i van haver de pactar amb ell. No es va fer cau i net i l’aparell de l’estat, administrativament parlant, es va quedar en les seves mans. Cap funcionari franquista, militar, jutge, registrador, notari, alcalde, etc. va deixar el seu lloc. 

El sistema judicial espanyol va continuar amb tots els seus elements pervivint dintre el nou sistema. 

Els jutges còmplices del franquisme van continuar i continúen exercint la seva professió a l'actualitat. 

Pràcticament tot va seguir en les mateixes mans. 

I si fem una mica de seguiment dels llaços familiars veurem que molts fills d'aquests, continuen essent jutges, advocats, registradors, notaris...

I no cal dir que un jutge, com el jutge Ivan Illich, és un ésser humà i, per tant, un subjecte.

Vicent Partal, en un Article de Vila Web, citava com a exemple l’advocat d’Alícia Sánchez Camacho, un senyor que va signar la pena de mort de Puig Antich.

Quan llegeixo Ivan Illich, em venen al cap els jutges que tenen tancats a la presó en Jordi Cuixart, en Jordi Sanchez, En Joaquim Forn, en Oriol Junqueras... 

Cal llegir molt atentament l'article publicat el dia 13/12/2017 al diari "Ara" pel catedràtic de dret constitucional Javier Perez Royo on demostra que la Justícia espanyola no és objectiva sinó que se salta la llei per ficar gent a la pressó.
Veure:
https://www.ara.cat/es/opinion/javier-perez-royo-rebelion-govern-delito-imaginario_0_1923407880.html

Postdata: 
El jutge de Barcelona que porta ara la investigació de l'1 d'octubre i que ha ordenat l'escorcoll d'aquest dijous a Unipost, Jaime Conejo Heredia, ha mostrat públicament a les xarxes socials el seu espanyolisme.
Veure notícia a 
http://www.ccma.cat/324/el-nou-jutge-que-investiga-l1-o-es-posiciona-a-la-xarxa-a-favor-de-lespanyolisme/noticia/2826695/

Quan la psicopatía es vesteix de culta veritat

El ramat d’amants aprenents de Goebbels, Hitler i Mussolini que poblen el Govern d’Espanya i els seus mitjans de comunicació afins no paren de bramar contra l’adoctrinament a què s’està sotmetent, mitjançant les escoles publiques catalanes, TV3 i els mitjans de comunicació catalans en general, els nens i nenes catalans contra Espanya, la cultura i la llengua espanyoles.

Des de les tribunes polítiques, des dels diaris, ràdios i televisions raonen i expliquen als bons espanyols:  els nens catalans són independentistes perquè se’ls educa i condiciona perquè ho siguin, se’ls explica una història d’Espanya tergiversada i falsa i se’ls inculca l’odi contra tot allò que sigui espanyol.

Això que s’explica com un fet real no és altra cosa que, malgrat la lògica del capsigrany que ho defensa, un raonament  barroer, fluix, una teoria feta amb fonaments tant poc sòlids com les cases feta amb sorra a la platja o els castells amb fum al cel.

Convido qualsevol amant de la veritat objectiva  a estar-s’hi unes hores, qualsevol dissabte o diumenge, prop d’una parada informativa de l’ANC . Allà podran viure l’enquesta en directe. De qui rebrà més suport, empatia, complicitat, quan els faci propaganda sobre els beneficis que li significaria una Catalunya independent?

Els més entusiastes, els trobarà entre els catalanoparlants de més de setanta anys, aquells qui van patir en pròpia carn la fi de la guerra, la prohibició de parlar en català i de manifestar públicament res que tingués olor, color, sabor, a Catalunya. Aquesta gent, obviament, no va poder ser adoctrinada a l’escola ni als mitjans de comunicació. Va fer tots els estudis en llengua espanyola, en el període de major potència del règim, època de lloança de las “rutas imperiales” i les “montañas nevadas”.

En segona posició trobarà el grup dels catalanoparlants i castellanoparlants d’entre setanta i quaranta-cinc anys, els  qui encara vàrem rebre l’educació en castellà, encara ens van fer estudiar la FEN (Formación del espíriut nacional), encara ens varen obligar, els primers anys d’ensenyament, a cantar el “Cara al Sol” abans de començar les classes. Curiosament, aquí ens barregem catalanoparlants i castellanoparlants, doncs aquells anys van servir a molta gent per descobrir que la manca de llibertats nacionals, drets  polítics i misèria econòmica tenien el mateix origen, la mateixa arrel:  el nacional-catolicisme, també conegut com a nacional-sindicalismo, en resum, el franquisme.

Curiosament, aquells  qui es troben a la franja d’edat entre els quaranta i els vint-i-cinc anys, aquells qui van començar a rebre, ja sigui cap al final de la etapa escolar, ja sigui cap a l’inici,  l’ensenyament en català, van viure el naixement del diari Avui , de TV3, són els qui, en general, comparativament, fluixexen més a l’hora de donar suport als ideals nacionals. Són els qui s’apropen menys a la parada, els menys interessats pel tema. Potser els preocupen qüestions més quotidianes, potser estan criant fills, intentant estabilitzar la feina i no relacionen una cosa amb l’altra?

Els menors de vint-i-cinc anys, en canvi,  són majoritàriament independentistes, defensen una Catalunya independent, socialment justa i solidària.

És clar! diran, els doctes capsigranys amants de l’Espanya “Una, grande, libre”. Són els qui han estat escolaritzats en català, han mamat més TV3 i han sentit més música catalana! Aquesta és la prova!

Doncs van molt errats. Els joves independentistes d’ara són fills del segon grup, aquells qui no van poder estudiar en català. Són fills dels qui encara van haver d’aguantar quan s’adreçaven en català (una badada com una altra) a algun espanyolista convençut,  respostes com: “Non compren pa” (el pèssim francès va inclòs en la pronuncia de l’espanyolista convençut; també el mal anglès i la impossibilitat de que parli correctament altra llengua que no sigui “Español”). 
Aquest joves independentistes són fills dels qui van rebre dels  seus pares el dolor de sentir-se vençuts i humiliats com a poble, de suportar contra la seva voluntat la imposició de la cultura dels vencedors.

Aquest és el veritable adoctrinament: el voluntariós adoctrinament de pares a fills que els habitants d’aquesta terra anomenada Catalunya hem mantingut durant 300 anys, d’ençà de 1.714. I aquest adoctrinament l’hem continuat malgrat i, potser per això,  la nostra situació ha empitjorat amb cada ocupació militar, bombardeig, i atac a la nostra identitat.

És un adoctrinament meticulós, d’aquell qui se sent vençut però no ha estat convençut, perquè  la derrota solament ha estat militar, però ha estat vençut moralment, culturalment, justament ni racionalment. És una derrota dolorosa però poc convincent, especialment quan els vencedors són aquells qui criden “Viva la muerte”, “abajo el progreso”.

L’adoctrinament, senyors capsigranys d’Espanya (ja siguin espanyols de dretes o espanyols d’esquerres, que sembla que van del bracet) ha estat fet de pares a fills, l’únic recurs que ens ha restat als catalans, vells i nouvinguts, per mantenir vives les idees, els somnis de democràcia, la llibertat dels individus, dels pobles, davant la intolerància feixista i centralitzadora.

Estan equivocats, senyors, la culpa no és de l’escola pública catalana, ni del diari Avui, ni de TV3. La culpa ha estat d’uns pares que estimen els seus fills tant com la seva terra,  la seva cultura, la seva nació. Per molt que tanquin escoles, televisions, aprovin decrets llei  sense consens, no ho podran impedir mentre siguem vius.

Tal com van dir els assetjats de 1.714, els catalans serem lliures o morts.

Gaudim del mite de Sísif per aconseguir una Catalunya independent

Canta Raimón:

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

I torna el temps dels monstres

que no són morts,

I el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses...

Sísif no canta, però pateix el mateix mal.  A l'infern, Sísif és obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, però abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra cau muntanya avall i Sísif ha de tornar a començar de nou, des del principi.

Nosaltres, diàriament, som Sísifs: ens desvetllem, vestim, rentem, fem el cafè, anem a la feina, treballem, sortim de la feina, anem a fer encàrrecs, tornem a casa, dormim, ens desvetllem, vestim, rentem, fem el café, anem a la feina treballem, sortim de la feina, anem a fer encàrrecs, tornem a casa, dormim, ens desvetllem... I en algun moment de lucidesa, normalment quan sona el despertador, diem: quan creus que ja s’acaba torna a començar...

Sisifegem, tot esperant que aquesta vegada aconseguirem pujar la pedra fins arribar al cim de la muntanya i que no rodoli pendent avall. Alguns esperem que ens toqui la primitiva, altres arribar a la jubilació, altres morir-nos... Algú però, pot afirmar que tot acaba definitivament amb la mort? No continuarem fent el Sísif eternament?

De fet, el dubte és el culpable de tot. Va ser el dubte qui va fer esclatar l’ou còsmic primigeni, l’Univers, el Big Bang i les infinites possibilitats van començar a desenvolupar-se corrents com a llamps, cap a l’infinit i més enllà. D’ençà, alguns diuen que potser farem el Sísif fins el Big Crunch. Els més pessimistes però, diuen que això del Big Bang i el Big Crunch no són més que estats transitoris en l’etern i infinit pèndul de les inspiracions i expiracions de Brahma. Llavors, tindrien raó en Raimón, en Sísif i el protagonista del dia de la marmota.

Mentre no tinguem la certesa de la nostra finitud, plantejat un etern ser i estar, aprofitem per gaudir de la vida i dediquem-la a fer realitat els nostres somnis. Per començar, proposo que ens hi posem amb tota la nostra energia, ambició, valentia i fe per aconseguir que el nostre país sigui un estat lliure i independent el 2014. 

Llegenda de l'escut de Catalunya

En la que Sant Jordi empunya
bandera de color blanc,
hi ha l'escut de Catalunya
amb quatre barres de sang.

D'aquestes barres la història
està escrita en lletres d'or,
per saber-la de memòria
i gravar-la en nostre cor.

Essent Carles, rei de França
i senyor dels catalans,
entraren, folls de venjança,
en ses terres els normands.

Per sostenir sa corona
demanava el rei socors
al comte de Barcelona,
el valent Jofre el Pilós.

Al saber la nova, empunya
el comte l'arma i l'escut,
s'enduu tot Catalunya
cap a França resolut.

Així que a França arriba
amb la flor dels catalans,
el rei Carles reculava
atropellat pels normands.

I llençant-s'hi de seguida
el brau Jofre amb sos valents,
va aturar l'embestida
dels normands, forts i potents.

Mes quan vençut reculava
l'enemic rostolls avall,
un llançó al pit se li clava
i el fa caure del cavall.

Dintre una tenda, els de França
ferit el comte han entrat,
possant-li al capçal la llança
i l'escut al seu costat.

I a l'entrar a dur-li la nova
que els normands han perdut,
veu el rei al comte Jofre
mirant trist el seu escut.

-Si a vós se us deu la victòria,
perquè al rei trist us mostreu?
Si voleu honors i glòria,
comte Jofre, demaneu.

Des d'avui de vostra terra
sereu comte independent;
sereu mon company en guerra,
i en pau, l'amic més prudent.

-Grans mercès, al rei de França, 
li respón Jofre el Pilós, 
no em reça, no, el cop de llança
que dessagna tot mon cor.

El que em reça i cor me lliga
és veure llis món escut,
sense cap blassó que diga
els honors que he merescut.

Llavors, el rei de seguida
s'acosta al llit del valent;
xopa els dits en sa ferida
i així li diu dolçament:

-Amb sang del cor a la guerra
heu guanyat el blassó;
quan torneu a vostra terra
brodeu-lo en vostre penó.

I posant les quatre ditades,
del brau Jofre en l'escut blanc,
hi deixava assenyalades
les quatre barres de sang.

Antoni Bori i Fontestà

La independència, un somni fet realitat, gràcies a la física quàntica?

Un dia, Sigmund Freud va fer el següent comentari:

                   "En el decurs del temps, la humanitat va haver de suportar tres grans atemptats, de mans de la Ciència, contra el seu ingenu amor propi: 

• El descobriment que el nostre món no és el centre de les esferes celestes, sinó un punt en un vast univers.
• El descobriment que no se'ns ha creat de forma especial, sinó que descendim dels animals.
• El descobriment que, sovint, la nostra ment conscient no control·la la nostra forma d'actuar, sinó que simplement ens explica un conte sobre les nostres accions."

A aquestes tres plagues caigudes sobre l'egolatria humana hem d'afegir un quart atemptat, propiciat, uns anys més tard,  per la Física Quàntica. 

• En el món sub-atòmic, les partícules, enfrontades a triar entre més d'una opció, opten per executar-les totes. 

Tot simplificant, podem dir que, en el món quàntic, les coses no passen d'una única manera sinó de totes les maneres possibles. 

Recordo un programa, "Singulars", on Jaume Barberà entrevistava en Juan Ignacio Cirac, físic català reconegut pels seus treballs en física quàntica, concretament en computació quàntica i tele-transportació. El físic, intentava fer-nos entenedor aquest fet tan extravagant. Posava, com a exemple, el gol d'Iniesta contra el Chelsea. Deia, que la pilota havia entrat a la porteria, però que també no havia entrat. En un altre cas, havia tocat al pal, i en un altre, un defensa havia desviat la pilota, etc. etc. Nosaltres havíem vist solament un dels desenllaços possibles.
En aquest context tan confús, i per tal d'aclarir conceptes, podríem recórrer al "principi d'incertesa" de Heisenberg, i allunyar-nos pels complicats móns de la matemàtica i la Física. Personalment, no tinc capacitat i em perdo, però els físics quàntics continuen intentant fer-m'ho entendre (són molt bons minyons) i em diuen que quan els humans decidim fiscalitzar com actuen les partícules subatòmiques, llavors solament executen una de les possibles opcions, com si la nostra atenció sobre el fet exercís un efecte "coaccionador", potser condicionador, sobre les pobretes partícules. Seran tímides? 
Si ho plantegem d'una manera menys egocèntrica, també podriem establir que les coses passen d'infinites maneres però nosaltres, éssers humans, limitats per la nostra naturalesa a viure en un món tridimensional, som incapaços de copsar-ne més d'una. Fins i tot, aquells qui presumeixen de fer-ne dues coses alhora no fan altra cosa que anar canviant d'objectiu, això sí, a una velocitat admirable.  Un ser humà solament pot estar atent a una única opció, no pot viure dos situacions diferents al mateix temps. 

Malgrat la nostra negligència a viure en el món de les infinites possibilitats, no vol dir que no puguem aprofitar aquesta troballa i ja hem estat capaços de crear invents que treballen en base a aquesta premisa. Un exemple quotidià és el raig lasser, utilitzat en multitud d'àmbits, des de la indústria pesada, la cirurgia o la tecnologia multimèdia. I en pocs anys, el prototipus d'ordinador quàntic amb què treballa  Juan Ignacio Cirac, serà una realitat quotidiana.
Quin ha estat el mitjà per aconseguir transformar la nostra il·lusió en realitat? Fins ara, la Imaginació, la tossuderia, el treball de col·laboració, les matemàtiques, la física i l'enginyieria. Un cop som capaços d'imaginar, les matemàtiques tenen la terrible utilitat de permetre'ns teoritzar i fer demostrable allò que ens il·lusiona. Tant bon punt assolim la capacitat per fer el plantejament i el desenvolupament, comencem a definir l'opció triada mitjançant la física. A partir d'aquest moment, els enginyiers ja poden començar a elaborar prototips a petita escala i acabar desenvolupant la tecnologia necessària per a fer la il·lusió una realitat.

Tot enllaçant amb aquesta llarga introducció, en aquest món de possibilitats infinites, podem decidir quina opció viurem de totes les possibles? Podem viure en una Catalunya independent?
La meva resposta és, Sí, gràcies a la física quàntica. Tant cert com que el xut d'Iniesta va entrar a la porteria del Chelsea perquè milers de seguidors blaugrana confiaven que el Barça passava l'eliminatòria.
Darrere de tot el que succeeix hi ha forces que "obliguen" a la realitat a expressar-se d'una o altra manera. Les més importants d'aquestes forces són la imaginació, la voluntat, l'amor, el desig. Si les enfoquem a aconseguir la independència del nostre poble, del nostre país, perquè creiem que serà un be per a tots els catalans, presents i futurs, creieu que les partícules quàntiques, per molt tímides que siguin, no s'enfilaran a manifestar físicament aquesta realitat?