El Dret i obligació de practicar la Resistència no violenta contra l’Opressor

No caiguem en el pacifisme. El pacifisme rebutja l’ús de la violència per raons morals o espirituals però no implica necessàriament una inclinació a actuar per provocar un canvi social i polític.

Millor parlem de la resistència no-violenta que, si bé rebutja l’ús de la violència per aconseguir el canvi social i polític, practica una constant desobediència envers el Poder opressor i du a terme constants accions que el perjudiquen.

El poder que oprimeix el nostre País no prendrà mai consciència de la seva maldat. Si esperem que s’il·lumini anem aviats. Hem de deixar de ser els seus còmplices, de col·laborar amb ell, perquè solament així evitarem de sofrir el seu mal.

Hem de desobeir les lleis injustes. Desobeir la llei et pot dur a la presó però no poden tancar-nos a tots a la presó.  Hem de perdre la por, perdre-li la por, i combatre’l.

No es tracta de ser pacífics i aguantar el rebre, sinó de fer accions que perjudiquin al Sistema opressor.

Cal practicar el boicot; boicot als productes de tots els fabricants i distribuïdors que s’alineen amb l’Opressor; boicot als bancs amb seu fora del nostre País; boicot a les companyies de Serveis (telefonia, aigua, llum, gas) que s’alineen amb l’Opressor.

Hem de manifestar en tot moment el nostre suport als presos polítics mitjançant llaços grocs a la roba.

Hem de convertir l’acampada de la plaça Catalunya en indefinida, en símbol de la nostra resistència no violenta.

Hem, de practicar una lluita diària, constant, intel·ligent i enginyosa, cal pensar en tot el que pugui fer mal al Poder opressor i compartir-ho amb tots els oprimits perquè tothom ho practiqui.

En la resistència no-violenta no existeix res que sigui derrota. És lluita contra la injustícia perquè no col·laborar amb el mal és un deure sagrat.

Sembla un impossible, però el Moviment d’Objecció de Consciència ho va aconseguir perquè es va convertir, en paraules del Ministre de Justícia del moment, en un “problema de Estado”, amb gairebé dos-cents joves a la presó. Els primers objectors van ser tractats gairebé com a criminals i la pròpia societat els criticà. Va caldre una feina de conscienciació, de fer arribar el missatge i que hom l’entengués.

Com va dir Gandhi, qualsevol moviment que vulgui millorar la situació de la gent o del País, es trobarà amb que  l’Autoritat primer el rebrà amb indiferència, després se’n burlarà, a continuació l’insultarà i el difamarà, després el reprimirà. Llavors, arribats a aquesta situació, si el moviment és just i veritable i segueix el camí de la resistència no-violenta, l’Autoritat serà derrotada.

Totes les revoltes són una bogeria fins que aconsegueixen el seu objectiu. Llavors tothom diu que era inevitable que allò passés... 

Editorial Planeta se ha pirado de Cataluña!

Bien, no está mal, llegó a Cataluña con el franquismo y se pira cuando declaramos la Independencia.¡Qué más queremos! 
La Independencia está provocando que todas las ratas busquen un lugar mejor, donde poder continuar disponiendo de prebendas, de rebajas fiscales, de ayudas inconfesables, a cambio de continuar sirviendo al Régimen y continuar honrando al Caudillo. 
El problema que se plantea ahora es que serán más mendigando favores en la Villa y Corte. La cosa puede ponerse tensa y que acabem a navajazos. ¿Se imagina una pelea en plan barriobajero entre Florentino y Fainé, para ver quien se queda el próximo "Castor"? Porque ahora, los catalanes no tendremos que pagar la indemnización de la chapuza. 

Parece que esas empresas que están poniendo pies en polvorosa hacia "España" son lo mejor de lo mejor, un ejemplo de moral, buen hacer, amor al prójimo, vamos un dechado de virtudes.Tomemos como ejemplo, "Editorial Planeta".

Si en España hay un ejemplo claro y diáfano de lo que es el Régimen, lo tenemos en el Grupo Planeta, propiedad de la familia Lara y que controla el imperio mediático Atresmedia.
El iniciador de este imperio mediático fue José Manuel Lara (después convertido en marqués del Pedroso), alistado en el bando fascista durante la guerra civil, y concretamente bajo el mando del General Yagüe (apodado “el carnicero de Badajoz” por sus crímenes de guerra).
Lara entró en Barcelona como capitán de la Legión, donde se afincó, “haciendo fortuna”. ¿Y cómo la hizo? Pues bien, tras la guerra civil y en medio de una brutal represión contra la población catalana en la que él colaboró muy activamente, este “gran hombre” se dedicó a robar a punta de pistola en las diferentes editoriales catalanas, llevándose la escasa materia prima para editar e imprimir, que tras el conflicto podía encontrarse. Con ello y con el apoyo de la dictadura, se convirtió en jefe del Sindicado Vertical de Artes Gráficas, eliminando a la competencia y construyendo su imperio editorial.
Así fue como se erigió en una pieza importante de las Élites del Régimen.
Con la falsa transición a la Democracia, el poder mediático de ese Grupo Planeta levantado a través de la extorsión, no solo no disminuyó, sino que aumentó considerablemente, hasta el punto de convertirse en accionista mayoritario del Grupo Atresmedia, que controla dos de los grandes canales de TV del país: la Sexta y Antena 3. La Sexta, es un canal que se presenta como “de izquierdas”, “progresista” y contrario al Partido Popular. Antena 3, en cambio, un canal mucho más conservador y que, en su línea editorial, se muestra más próximo al Partido Popular. A eso se le llama jugar a rojo y negro a la vez. Siempre se gana.

Otro ejemplos de empresa corrupta que ha huido de Cataluña es "La Caixa", a partir de ahora "La Caja", junto con sus empresas satélites. Gentuza que se apoderó de una Caja de Ahorros creada para favorecer el bienestar social, una empresa sin ánimo de lucro y la convirtió en un Banco que vela por el enriquecimiento de unos cuantos privilegiados, los autores de la fechoría.
No olvidemos tampoco Gas Natural, antigua Catalana de Gas, empresa que se creó en Cataluña, creció en Cataluña, con los beneficios que arrancó a los catalanes y que cuando quiso participar en el banquete español sus comensales le dijeron que no, que una empresa catalana no podía ser propietaria de Endesa, que antes la vendían a unos italianos, que por algo Mussolini les había ayudado en la guerra civil para derrotar a la República. Y la empresa catalana tragó y ahora decide irse con los que la menospreciaron y humillaron.

En fin, cuando la gentuza se marcha queda espacio para quienes quieran estar en la nueva República. Se abren nichos de oportunidad para nuevos socios.
Creo que es una pésima estrategia empresarial arriesgarse a perder un mercado de 7,5 millones de usuarios, si no en su totalidad, una buena parte, la de los catalanes pacíficos, los de la revolución de las sonrisas, los que estan a favor de la libertad y en contra del caciquismo, del chanchullismo, de la corrupción, todo por complacer o evitar enemistarse con el Gobierno más corrupto de Europa, con 900 imputados por escándalos económicos.

Independència i fugida d'empreses

Empreses que fugen, Estats, Transnacionals...

Sembla ser que algunes empreses ens deixen, que se’n van a España. Bon senyal, s’ho creuen, que ens independitzem. No patim, aquesta gentussa solament canvia el domicili, no s’emporta res perquè no poden i tampoc els interessa. És difícil endur-se canonades de gas, deixar de cobrar rebuts a abonats, arrencar vinyes o destruir cellers i, sobretot, deixar de guanyar diners a un territori, a un mercat amb bon poder adquisitiu. Segurament el resultat d'aquesta operació els repercutirà negativament perquè els catalans els farem boicot, reduiran les seves vendes i les seves carteres de clients. Com a Nació, ens afecta poc, aquesta gentussa tributa a paradisos fiscals per tal d’evadir impostos, o sigui que tributen poquet i el poquet que paguen ho recapta el Gobierno de España, no la Generalitat.
Per tant, no ens preocupem. Els nínxols d’oportunitat econòmica ( i Catalunya ho és molt) són ràpidament ocupats per altres entitats que abans estaven fora del joc, tot esperant la seva oportunitat.

Per altra banda, tenim el tema del suport a la Independència. Tothom sembla pendent de i preocupat pel fet que els Estats de la UE no es manifesten a favor nostre! Quina por! Estem sols! Europa no ens fa cas. Ni ens fa ni ens farà. Desenganyem-nos, deixem de llegir propaganda. Europa no s'ha destacat mai per afavorir la democràcia, si no és que fent-ho aconseguia algun benefici. Els ciutadans d'Europa, la classe treballadora, menestral, petita burgesia, mitjans industrials emprenedors, tots plegats, vàrem pensar que seria l'Europa dels Pobles, però va resultar ser l'Europa dels Mercaders i ha acabat essent l'Europa del capital financer, d'aquells qui viuen de vendre fum, de no produir res per al be comú sinó d'aprofitar-se'n. Qui tingui dubtes, que rebobini la història contemporània.
La UE no es va posicionar mai a favor de la independència dels Països Bàltics. Es coneguda, i hi ha registre, la conversa de Jacques Delors trucant a un dels líders d’un d’aquests Països bàltics dient-li que si proclamaven la independència no tindrien cap reconeixement ni suport per part de la UE. Aquesta mateixa conversa la va recollir i utilitzar Felipe Gonzalez per mostrar-la als seus, davant possibles ànsies secessionistes per part de vascos o catalans.
La UE tampoc es va posicionar mai a favor de defensar les repúbliques secessionistes de l’antiga Iugoslàvia. Van observar el què passava, això sí, fent comentaris d’horror i disgust, de com els serbis feien les seves matances. Va ser la OTAN, o sigui Estats Units, qui va intervenir i va frenar Sèrbia mitjançant constants bombardejos fins que aquesta va demanar la pau.
La UE tampoc ha trencat relacions amb cap Estat on s'hagi abolit la democràcia i s'hagi implantat una dictadura. El darrer exemple, Egipte. Quan la UE critica governs dictatorials solament se'n recorda dels qui no afavoreixen els interessos de les seves grans corporacions financeres i industrials. En cap moment ha criticat l'aràbia Saudita, per exemple...
Per tant, jo me n'oblidaria de la UE com aliat per a la nostra causa perquè, a nivell politic les coses són del mateix color. 
Si en l'estrat econòmic la UE és en mans dels bancs i corporacions industrials franco-alemanyes, aquestes estan representades en l'estrat polític pels Partits Popular i Socialdemòcrata (a Espanya les seves sucursals es diuen PP i PSOE). Aquests dos grans partits estan d’acord en totes les decisions que afavoreixen a les corporacions que els mantenen i, de fet, no difereixen entre ells gairebé en res. Fins i tot, si cal, pacten el Govern dels Estats. Exemple clar, l’aliança a Alemanya on han governat conjuntament fins ara les dues organitzacions. A Espanya trobem el suport que el PP rep del PSOE, amb l’abstenció a l’hora d’escollir el President del Govern, la gairebé nul·la crítica, a nivells reals i pràctics,  a la nefasta gestió que realitza i a la retallada de llibertats individuals i colectives i la plena sintonia en el tema de Catalunya 

Sembla però, que la causa catalana té simpatia en altres àmbits, al menys, pel tracte que els mitjans informatius n'hi donen. Els mitjans anglosaxons estan recollint les notícies i mostrant-les al públic de manera més directa i diàfana. Rússia, per descomptat....
Però, aleshores, hauriem de parlar de suport d'Estats o suport d'altra mena d'organitzacions? 

Els Estats-Nació sorgits a finals del segle XVIII i durant el segle XIX, hereus, de fet, de les monarquies absolutistes anteriors, són avui una relíquia sense sentit, sense capacitat operativa per resoldre els problemes de la gent. Aquestes estructures es conserven per una finalitat: facilitar l’enriquiment de les grans corporacions transnacionals mitjançant l’assignació de concursos públics multimilionaris o, si arriba el cas, rescatar-les mitjançant diner públic. Per això, quan més grans són els Estats millor per a aquestes grans corporacions transnacionals, Tenen accés a concursos més interessants per volum i benefici.
Si ho mirem però, des del punt de vista del ciutadà quan més gran és un Estat, pitjors serveis dóna. En aquest sentit, els grans Estat són un autèntic fiasco, principalment per la llunyania dels centres de decisió respecte als problemes de la gent i per la dificultat de controlar la corrupció i la qualitat dels serveis prestats. 
Si volem estar ben servits, si volem gaudir d'una millor qualitat de vida, hem de mirar cap a als Estats mitjans-petits. Són els què funcionen millor, on el Centre de decisió i el ciutadà són a prop. Exemples són Austria, Nova Zelanda, Dinamarca, Bèlgica, Suïssa, Israel, Corea del Sud, etc.

Si la UE és governada en realitat per les grans corporacions bancàries i industrials franco-alemanyes i els Partits polítics són els seus instruments per incidir en la política econòmica dels Estats, a les altres àrees geogràfiques del planeta també trobem grans corporacions d'àmbit transnacional.
Pot haver alguns d'aquests altres grups econòmics transnacionals interessats en una Catalunya independent? 
Malgrat els catalans formem encara part de la UE, aquesta té competidors molt poderosos a nivell mundial que sí que estan disposats, interessats i en condicions de donar-nos un cop de ma.
Per tant, comencem a pensar que potser no hem d’estar plorant i mirant cap a la UE, inquiets pel què passarà si no ens admeten en cas d’independència, perquè potser, si volem rebre suport en la nostra lluita, si volem ser lliures, podria donar-se el cas que la condició fora no integrar-nos de ple dret en la UE.
Passaria alguna cosa si no hi som? Doncs no, hi ha altres organitzacions internacionals molt interessants, la EFTA per exemple, formada per Estats molt més democràtics (Suïssa, Noruega, Islàndia, Liechtenstein); el bloc anglo-saxò (Estats Units, La Gran Bretanya, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, etc), la Xina, molt interessada en tenir aliats a la mediterrània occidental...

Penso que, en cas d’independència serem ràpidament reconeguts per unes quantes corporacions que volen fer negoci i que mouran les forces polítiques d'alguns Estats perquè ens reconeguin. Al cap de poc temps, fins i tot la UE estarà interessada en què hi formem part. I jo demanaria llavors que es fes un referèndum per si volem ser-hi.

La Oposición fraudulenta

Cuando, en un Estado, la Oposición no se dedica a hacer de Oposición o, dicho de otro modo,
cuando la Oposición se transforma en muleta del Gobierno.
Este es el caso de España, donde "PSOE" y "Ciudadanos" se han olvidado  de qué atropellos 

está cometiendo el partido Popular en los años que lleva gobernando
y le dan soporte o se abstienen (ya dicen que...quien calla otorga). Callan delante de la constante, calculada, mafiosa, acción del Gobierno.
Una acción de Gobierno que actúa en beneficio de unas élites que utilizan el Estado
para saquear a sus habitantes.Una acción de Gobierno que está convirtiendo a los españoles, 

cada día que pasa, en seres menos libres y más pobres.
Una acción de Gobierno que ha degradado los Servicios sociales hasta convertirlos
en herramientas incapaces de dar un correcto servicio al ciudadano pero muy útiles  para enriquecer 

a sus amistades.
Una acción de Gobierno que ha convertido el sistema educativo en una fábrica de parados.
Una acción de Gobierno que ha llevada a España a contraer una deuda pública escandalosa.
Una acción de Gobierno que ha saqueado el sistema de Pensiones hasta el límite que no hay
con que pagarlas y obliga a recurrir a préstamos que nos endeudan todavía más.
Una acción de Gobierno que ha convertido la Justicia en un mero apéndice del poder ejecutivo
mediante el nombramiento a dedo de Jueces y Fiscales.
Una acción de Gobierno llevada a cabo por el Partido más corrupto de Europa, involucrado en
más de 900 denuncias.

Cuando la Oposición considera que no hay ningún motivo para una moción de Censura
contra el Gobierno y su única actividad política consiste en aliarse con este mismo Gobierno
para defender a España de Cataluña, los ciudadanos de ese Estado quedan en total
indefensión. Pueden considerarse víctimas de un sistema político corrupto.

Quan la psicopatía es vesteix de culta veritat

El ramat d’amants aprenents de Goebbels, Hitler i Mussolini que poblen el Govern d’Espanya i els seus mitjans de comunicació afins no paren de bramar contra l’adoctrinament a què s’està sotmetent, mitjançant les escoles publiques catalanes, TV3 i els mitjans de comunicació catalans en general, els nens i nenes catalans contra Espanya, la cultura i la llengua espanyoles.

Des de les tribunes polítiques, des dels diaris, ràdios i televisions raonen i expliquen als bons espanyols:  els nens catalans són independentistes perquè se’ls educa i condiciona perquè ho siguin, se’ls explica una història d’Espanya tergiversada i falsa i se’ls inculca l’odi contra tot allò que sigui espanyol.

Això que s’explica com un fet real no és altra cosa que, malgrat la lògica del capsigrany que ho defensa, un raonament  barroer, fluix, una teoria feta amb fonaments tant poc sòlids com les cases feta amb sorra a la platja o els castells amb fum al cel.

Convido qualsevol amant de la veritat objectiva  a estar-s’hi unes hores, qualsevol dissabte o diumenge, prop d’una parada informativa de l’ANC . Allà podran viure l’enquesta en directe. De qui rebrà més suport, empatia, complicitat, quan els faci propaganda sobre els beneficis que li significaria una Catalunya independent?

Els més entusiastes, els trobarà entre els catalanoparlants de més de setanta anys, aquells qui van patir en pròpia carn la fi de la guerra, la prohibició de parlar en català i de manifestar públicament res que tingués olor, color, sabor, a Catalunya. Aquesta gent, obviament, no va poder ser adoctrinada a l’escola ni als mitjans de comunicació. Va fer tots els estudis en llengua espanyola, en el període de major potència del règim, època de lloança de las “rutas imperiales” i les “montañas nevadas”.

En segona posició trobarà el grup dels catalanoparlants i castellanoparlants d’entre setanta i quaranta-cinc anys, els  qui encara vàrem rebre l’educació en castellà, encara ens van fer estudiar la FEN (Formación del espíriut nacional), encara ens varen obligar, els primers anys d’ensenyament, a cantar el “Cara al Sol” abans de començar les classes. Curiosament, aquí ens barregem catalanoparlants i castellanoparlants, doncs aquells anys van servir a molta gent per descobrir que la manca de llibertats nacionals, drets  polítics i misèria econòmica tenien el mateix origen, la mateixa arrel:  el nacional-catolicisme, també conegut com a nacional-sindicalismo, en resum, el franquisme.

Curiosament, aquells  qui es troben a la franja d’edat entre els quaranta i els vint-i-cinc anys, aquells qui van començar a rebre, ja sigui cap al final de la etapa escolar, ja sigui cap a l’inici,  l’ensenyament en català, van viure el naixement del diari Avui , de TV3, són els qui, en general, comparativament, fluixexen més a l’hora de donar suport als ideals nacionals. Són els qui s’apropen menys a la parada, els menys interessats pel tema. Potser els preocupen qüestions més quotidianes, potser estan criant fills, intentant estabilitzar la feina i no relacionen una cosa amb l’altra?

Els menors de vint-i-cinc anys, en canvi,  són majoritàriament independentistes, defensen una Catalunya independent, socialment justa i solidària.

És clar! diran, els doctes capsigranys amants de l’Espanya “Una, grande, libre”. Són els qui han estat escolaritzats en català, han mamat més TV3 i han sentit més música catalana! Aquesta és la prova!

Doncs van molt errats. Els joves independentistes d’ara són fills del segon grup, aquells qui no van poder estudiar en català. Són fills dels qui encara van haver d’aguantar quan s’adreçaven en català (una badada com una altra) a algun espanyolista convençut,  respostes com: “Non compren pa” (el pèssim francès va inclòs en la pronuncia de l’espanyolista convençut; també el mal anglès i la impossibilitat de que parli correctament altra llengua que no sigui “Español”). 
Aquest joves independentistes són fills dels qui van rebre dels  seus pares el dolor de sentir-se vençuts i humiliats com a poble, de suportar contra la seva voluntat la imposició de la cultura dels vencedors.

Aquest és el veritable adoctrinament: el voluntariós adoctrinament de pares a fills que els habitants d’aquesta terra anomenada Catalunya hem mantingut durant 300 anys, d’ençà de 1.714. I aquest adoctrinament l’hem continuat malgrat i, potser per això,  la nostra situació ha empitjorat amb cada ocupació militar, bombardeig, i atac a la nostra identitat.

És un adoctrinament meticulós, d’aquell qui se sent vençut però no ha estat convençut, perquè  la derrota solament ha estat militar, però ha estat vençut moralment, culturalment, justament ni racionalment. És una derrota dolorosa però poc convincent, especialment quan els vencedors són aquells qui criden “Viva la muerte”, “abajo el progreso”.

L’adoctrinament, senyors capsigranys d’Espanya (ja siguin espanyols de dretes o espanyols d’esquerres, que sembla que van del bracet) ha estat fet de pares a fills, l’únic recurs que ens ha restat als catalans, vells i nouvinguts, per mantenir vives les idees, els somnis de democràcia, la llibertat dels individus, dels pobles, davant la intolerància feixista i centralitzadora.

Estan equivocats, senyors, la culpa no és de l’escola pública catalana, ni del diari Avui, ni de TV3. La culpa ha estat d’uns pares que estimen els seus fills tant com la seva terra,  la seva cultura, la seva nació. Per molt que tanquin escoles, televisions, aprovin decrets llei  sense consens, no ho podran impedir mentre siguem vius.

Tal com van dir els assetjats de 1.714, els catalans serem lliures o morts.

primer Independència o primer implantació d'un model social?

Dimecres passat, 14/11, promogut per l'associació cultural "VeiemÍtaca",  vaig assistir a un debat sobre la crisi i les retallades, una opció a l’abast de tothom aquests dies, tant pel que fa al patiment personal de  la crisi econòmica, com a les retallades dels nostres sous, com a la proliferació d'actes informatius arreu. Entre d'altres coses, es discutí sobre  si les retallades obeïen a una necessitat ineludible del Govern de la Generalitat o, pel contrari, eren la solució més fácil per aquest. L'alternativa, es clar, era plantar cara a l'Estat espanyol i deixar de pagar el que ens roben (ara que ho podem dir).

Entre els membres de la mesa hi havia en Ricard Garreta (Fundació Catalunya Estat) i l’Alfons López Tena (diputat de SI al parlament de Catalunya). Obviament, aquests apostaven per la independència de Catalunya com a solució, la qual cosa faria innecessàries les retallades. Raonaven que si el pressupost anual de la Generalitat és, per al 2011, aproximandament d'uns 39.000 milions d'euros, amb la independència s'incrementaria, de cop, en uns  20.000 milions més, els que ens roben, es clar. Vint mil milions més per oferir els mateixos serveis però, obviament, de molta més qualitat i eficàcia i sense haver de fer retallades, és clar. Sanitat, Educació, Benestar Social, Pensions, Investigació, suport a les empreses, etc, s'incrementarien espectacularment!

En aquest context, un dels assistents, va demanar la paraula per dir el següent:

−Si primer tenim la independència, sense abans haver construït el que volem ser, serem tant nefastament independents com molts altres que són nefastament independents. No és el mateix la independència que busquen determinades persones que la independència que busco jo, que busco cohesió social i cohesió nacional. Sense això, no interessa la independència. A partir de llavors, sí que construiré el que vulgui amb altres pobles lliures.

El diputat de SI, Alfons López Tena, va contestar dient (incloc enllaç de video: http://www.youtube.com/watch?v=JCNFnrM9EwQ), entre altres coses, que la independència no se la qüestiona cap dels països que la gaudeixen. Com a exemple extrem, els alemanys antinazis, per deslliurar-se de Hitler no se'ls va ocòrrer deixar de ser independents per enderrocar-lo. Van demanar ajuda als americans, als anglesos, als russos, però van continuar essent un país independent. També va raonar perquè la submisió a Espanya era un problema que afectava tant a rics com a pobres. Continuà donant altres exemples de perquè, segons la seva opinió, ens seria profitosa la independència, tot rebent el suport d'en Ricard Garreta.

Particularment però, penso que l’afirmació de l’assistent a l’acte conté una incongruencia deguda a una confusió. Diu "No és el mateix la independència que busquen determinades persones que la independència que busco jo". 

Malgrat pesi a algú, la independència és un terme jurídic polític, amb independència de qui l'usi. S'és independent o no s'és independent. Tenim el dret a decidir sobre què fem amb els nostres impostos, amb la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra societat, el govern que volem, etc. o no tenim el dret a decidir. 

Aquesta confusió continúa vigent en molts ciutadans, i espero que no sigui una qüestió de mala fe. Es confón quin és el model de societat que més ens agrada i què desitgem per viure, amb el concepte “Independència”. I aquesta confusió fa que molta gent no la vegi com allò que és, una urgent necessitat.

Ser un país independent o no, no té a veure amb el model social imperant en el país què gaudeix d'independència. Un país independent pot tenir un govern comunista, capitalista, pot ser una democràcia, una oligarquia, una dictadura, una monarquia o qualsevol altre tipus de model polític. I la seva gent viurà millor o pitjor econòmicament, culturalment, socialment, políticament, tot depenent del model social que estableixi, en el privilegi que li dóna ser independent. 

Actualment vivim una situació molt i molt complicada per al nostre país. Els nostres recursos se'n van i no tornen i nosaltres ho passem cada vegada pitjor amb el que ens queda. En situacions límit com l'actual no es pot continuar dubtant. Històricament, ningú que hagi pogut contar-ho, ha dubtat. 

Per posar un exemple prou conegut, Moisés tenia molt i molt clar que la solució per al seu poble era poder marxar d'Egipte i ser lliures. No va voler un “pacte fiscal”, un estatut nou ni cap altre acord amb el Faraó que no fos poder marxar. Sabia que la solució era “ser lliures”, malgrat això els dugués a haver de travessar el desert del Sinaí. 

Els presoners dels camps de concentració alemanys, a la segona guerra mundial, no es plantejaven altra cosa que la fugida. Sabien que cada dia que passaven allà, eren més a prop de la mort.

Els Estat Units en el segle divuit, totes les colònies de l'imperi espanyol durant el segle dinou... Els irlandesos, sabien que la millor solució era independitzar-se d'Anglaterra si volien deixar de morir de fam. I els letons, estonians, lituans, Bosnians, Croats, Eslovens, Eslovacs... Malgrat molts d'aquest s'hi jugaven entrar en guerra amb la metròpoli o iniciar guerres civils, com en el cas d’irlanda.

El que realment és important però, és que cap d'ells voldria avui renunciar a la seva independència. En alguns d'aquests països hi ha règims d'esquerres, altres de dretes, altres són poc democràtics, altres ho són molt... Però ningú renunciaria avui a la seva independència.

És clar que formem part d'una llar anomenada “España”, els amos de la qual no ens estimen gens. Ens maltracten, ens menyspreen i ens donen pitjor tracte que a d’altres pobles que ocupen les altres habitacions, malgrat treballem com el qui més, si no més.

Un psiquiatra diria que tenim síndrome d'Estocolm i que, a força de ser maltractats hem acabat estimant els nostres botxins. Això ja va passar antigament amb la noblesa catalana, avui desapareguda, absorbida per l'espanyola. Si demaneu qui és el duc de Cardona us trobareu que és algú que viu a centenars de quilòmetres d'aquest lloc i que parla castellà.

Avui també es dóna aquest fet entre la burgesia catalana, orgullosament provinciana, enlluernada per les grans fortunes que viuen a la “Villa y Corte”.

Sabem que ens ho estem passant malament, que la cosa encara anirà a pitjor i que la única solució, com el cas de les dones maltractades, és obrir la porta i marxar.

Per tant, no fem cas d'aquells qui ens diuen que depèn de com, que si harmonitzats o cohesionats. Si no obrim la porta i abandonem el maltractador, morirem com a poble. 

Deixem d'una vegada de confondre el mot “independència” (ser un poble independent, amb capacitat de decidir), amb el mot “model social” (de quina manera social i política volem governar-nos). Primer cal obrir la porta (proclamar la independencia) per poder decidir quin model social volem. Primer el primer.

Si continuem dubtant, quan arribi la polícia trobarà, com en tants altres casos, a la dona morta. Llavors ja no hi haurà discusió sobre quin model social volem construir per assolir la independència. 

La independència, un somni fet realitat, gràcies a la física quàntica?

Un dia, Sigmund Freud va fer el següent comentari:

                   "En el decurs del temps, la humanitat va haver de suportar tres grans atemptats, de mans de la Ciència, contra el seu ingenu amor propi: 

• El descobriment que el nostre món no és el centre de les esferes celestes, sinó un punt en un vast univers.
• El descobriment que no se'ns ha creat de forma especial, sinó que descendim dels animals.
• El descobriment que, sovint, la nostra ment conscient no control·la la nostra forma d'actuar, sinó que simplement ens explica un conte sobre les nostres accions."

A aquestes tres plagues caigudes sobre l'egolatria humana hem d'afegir un quart atemptat, propiciat, uns anys més tard,  per la Física Quàntica. 

• En el món sub-atòmic, les partícules, enfrontades a triar entre més d'una opció, opten per executar-les totes. 

Tot simplificant, podem dir que, en el món quàntic, les coses no passen d'una única manera sinó de totes les maneres possibles. 

Recordo un programa, "Singulars", on Jaume Barberà entrevistava en Juan Ignacio Cirac, físic català reconegut pels seus treballs en física quàntica, concretament en computació quàntica i tele-transportació. El físic, intentava fer-nos entenedor aquest fet tan extravagant. Posava, com a exemple, el gol d'Iniesta contra el Chelsea. Deia, que la pilota havia entrat a la porteria, però que també no havia entrat. En un altre cas, havia tocat al pal, i en un altre, un defensa havia desviat la pilota, etc. etc. Nosaltres havíem vist solament un dels desenllaços possibles.
En aquest context tan confús, i per tal d'aclarir conceptes, podríem recórrer al "principi d'incertesa" de Heisenberg, i allunyar-nos pels complicats móns de la matemàtica i la Física. Personalment, no tinc capacitat i em perdo, però els físics quàntics continuen intentant fer-m'ho entendre (són molt bons minyons) i em diuen que quan els humans decidim fiscalitzar com actuen les partícules subatòmiques, llavors solament executen una de les possibles opcions, com si la nostra atenció sobre el fet exercís un efecte "coaccionador", potser condicionador, sobre les pobretes partícules. Seran tímides? 
Si ho plantegem d'una manera menys egocèntrica, també podriem establir que les coses passen d'infinites maneres però nosaltres, éssers humans, limitats per la nostra naturalesa a viure en un món tridimensional, som incapaços de copsar-ne més d'una. Fins i tot, aquells qui presumeixen de fer-ne dues coses alhora no fan altra cosa que anar canviant d'objectiu, això sí, a una velocitat admirable.  Un ser humà solament pot estar atent a una única opció, no pot viure dos situacions diferents al mateix temps. 

Malgrat la nostra negligència a viure en el món de les infinites possibilitats, no vol dir que no puguem aprofitar aquesta troballa i ja hem estat capaços de crear invents que treballen en base a aquesta premisa. Un exemple quotidià és el raig lasser, utilitzat en multitud d'àmbits, des de la indústria pesada, la cirurgia o la tecnologia multimèdia. I en pocs anys, el prototipus d'ordinador quàntic amb què treballa  Juan Ignacio Cirac, serà una realitat quotidiana.
Quin ha estat el mitjà per aconseguir transformar la nostra il·lusió en realitat? Fins ara, la Imaginació, la tossuderia, el treball de col·laboració, les matemàtiques, la física i l'enginyieria. Un cop som capaços d'imaginar, les matemàtiques tenen la terrible utilitat de permetre'ns teoritzar i fer demostrable allò que ens il·lusiona. Tant bon punt assolim la capacitat per fer el plantejament i el desenvolupament, comencem a definir l'opció triada mitjançant la física. A partir d'aquest moment, els enginyiers ja poden començar a elaborar prototips a petita escala i acabar desenvolupant la tecnologia necessària per a fer la il·lusió una realitat.

Tot enllaçant amb aquesta llarga introducció, en aquest món de possibilitats infinites, podem decidir quina opció viurem de totes les possibles? Podem viure en una Catalunya independent?
La meva resposta és, Sí, gràcies a la física quàntica. Tant cert com que el xut d'Iniesta va entrar a la porteria del Chelsea perquè milers de seguidors blaugrana confiaven que el Barça passava l'eliminatòria.
Darrere de tot el que succeeix hi ha forces que "obliguen" a la realitat a expressar-se d'una o altra manera. Les més importants d'aquestes forces són la imaginació, la voluntat, l'amor, el desig. Si les enfoquem a aconseguir la independència del nostre poble, del nostre país, perquè creiem que serà un be per a tots els catalans, presents i futurs, creieu que les partícules quàntiques, per molt tímides que siguin, no s'enfilaran a manifestar físicament aquesta realitat?