primer Independència o primer implantació d'un model social?

Dimecres passat, 14/11, promogut per l'associació cultural "VeiemÍtaca",  vaig assistir a un debat sobre la crisi i les retallades, una opció a l’abast de tothom aquests dies, tant pel que fa al patiment personal de  la crisi econòmica, com a les retallades dels nostres sous, com a la proliferació d'actes informatius arreu. Entre d'altres coses, es discutí sobre  si les retallades obeïen a una necessitat ineludible del Govern de la Generalitat o, pel contrari, eren la solució més fácil per aquest. L'alternativa, es clar, era plantar cara a l'Estat espanyol i deixar de pagar el que ens roben (ara que ho podem dir).

Entre els membres de la mesa hi havia en Ricard Garreta (Fundació Catalunya Estat) i l’Alfons López Tena (diputat de SI al parlament de Catalunya). Obviament, aquests apostaven per la independència de Catalunya com a solució, la qual cosa faria innecessàries les retallades. Raonaven que si el pressupost anual de la Generalitat és, per al 2011, aproximandament d'uns 39.000 milions d'euros, amb la independència s'incrementaria, de cop, en uns  20.000 milions més, els que ens roben, es clar. Vint mil milions més per oferir els mateixos serveis però, obviament, de molta més qualitat i eficàcia i sense haver de fer retallades, és clar. Sanitat, Educació, Benestar Social, Pensions, Investigació, suport a les empreses, etc, s'incrementarien espectacularment!

En aquest context, un dels assistents, va demanar la paraula per dir el següent:

−Si primer tenim la independència, sense abans haver construït el que volem ser, serem tant nefastament independents com molts altres que són nefastament independents. No és el mateix la independència que busquen determinades persones que la independència que busco jo, que busco cohesió social i cohesió nacional. Sense això, no interessa la independència. A partir de llavors, sí que construiré el que vulgui amb altres pobles lliures.

El diputat de SI, Alfons López Tena, va contestar dient (incloc enllaç de video: http://www.youtube.com/watch?v=JCNFnrM9EwQ), entre altres coses, que la independència no se la qüestiona cap dels països que la gaudeixen. Com a exemple extrem, els alemanys antinazis, per deslliurar-se de Hitler no se'ls va ocòrrer deixar de ser independents per enderrocar-lo. Van demanar ajuda als americans, als anglesos, als russos, però van continuar essent un país independent. També va raonar perquè la submisió a Espanya era un problema que afectava tant a rics com a pobres. Continuà donant altres exemples de perquè, segons la seva opinió, ens seria profitosa la independència, tot rebent el suport d'en Ricard Garreta.

Particularment però, penso que l’afirmació de l’assistent a l’acte conté una incongruencia deguda a una confusió. Diu "No és el mateix la independència que busquen determinades persones que la independència que busco jo". 

Malgrat pesi a algú, la independència és un terme jurídic polític, amb independència de qui l'usi. S'és independent o no s'és independent. Tenim el dret a decidir sobre què fem amb els nostres impostos, amb la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra societat, el govern que volem, etc. o no tenim el dret a decidir. 

Aquesta confusió continúa vigent en molts ciutadans, i espero que no sigui una qüestió de mala fe. Es confón quin és el model de societat que més ens agrada i què desitgem per viure, amb el concepte “Independència”. I aquesta confusió fa que molta gent no la vegi com allò que és, una urgent necessitat.

Ser un país independent o no, no té a veure amb el model social imperant en el país què gaudeix d'independència. Un país independent pot tenir un govern comunista, capitalista, pot ser una democràcia, una oligarquia, una dictadura, una monarquia o qualsevol altre tipus de model polític. I la seva gent viurà millor o pitjor econòmicament, culturalment, socialment, políticament, tot depenent del model social que estableixi, en el privilegi que li dóna ser independent. 

Actualment vivim una situació molt i molt complicada per al nostre país. Els nostres recursos se'n van i no tornen i nosaltres ho passem cada vegada pitjor amb el que ens queda. En situacions límit com l'actual no es pot continuar dubtant. Històricament, ningú que hagi pogut contar-ho, ha dubtat. 

Per posar un exemple prou conegut, Moisés tenia molt i molt clar que la solució per al seu poble era poder marxar d'Egipte i ser lliures. No va voler un “pacte fiscal”, un estatut nou ni cap altre acord amb el Faraó que no fos poder marxar. Sabia que la solució era “ser lliures”, malgrat això els dugués a haver de travessar el desert del Sinaí. 

Els presoners dels camps de concentració alemanys, a la segona guerra mundial, no es plantejaven altra cosa que la fugida. Sabien que cada dia que passaven allà, eren més a prop de la mort.

Els Estat Units en el segle divuit, totes les colònies de l'imperi espanyol durant el segle dinou... Els irlandesos, sabien que la millor solució era independitzar-se d'Anglaterra si volien deixar de morir de fam. I els letons, estonians, lituans, Bosnians, Croats, Eslovens, Eslovacs... Malgrat molts d'aquest s'hi jugaven entrar en guerra amb la metròpoli o iniciar guerres civils, com en el cas d’irlanda.

El que realment és important però, és que cap d'ells voldria avui renunciar a la seva independència. En alguns d'aquests països hi ha règims d'esquerres, altres de dretes, altres són poc democràtics, altres ho són molt... Però ningú renunciaria avui a la seva independència.

És clar que formem part d'una llar anomenada “España”, els amos de la qual no ens estimen gens. Ens maltracten, ens menyspreen i ens donen pitjor tracte que a d’altres pobles que ocupen les altres habitacions, malgrat treballem com el qui més, si no més.

Un psiquiatra diria que tenim síndrome d'Estocolm i que, a força de ser maltractats hem acabat estimant els nostres botxins. Això ja va passar antigament amb la noblesa catalana, avui desapareguda, absorbida per l'espanyola. Si demaneu qui és el duc de Cardona us trobareu que és algú que viu a centenars de quilòmetres d'aquest lloc i que parla castellà.

Avui també es dóna aquest fet entre la burgesia catalana, orgullosament provinciana, enlluernada per les grans fortunes que viuen a la “Villa y Corte”.

Sabem que ens ho estem passant malament, que la cosa encara anirà a pitjor i que la única solució, com el cas de les dones maltractades, és obrir la porta i marxar.

Per tant, no fem cas d'aquells qui ens diuen que depèn de com, que si harmonitzats o cohesionats. Si no obrim la porta i abandonem el maltractador, morirem com a poble. 

Deixem d'una vegada de confondre el mot “independència” (ser un poble independent, amb capacitat de decidir), amb el mot “model social” (de quina manera social i política volem governar-nos). Primer cal obrir la porta (proclamar la independencia) per poder decidir quin model social volem. Primer el primer.

Si continuem dubtant, quan arribi la polícia trobarà, com en tants altres casos, a la dona morta. Llavors ja no hi haurà discusió sobre quin model social volem construir per assolir la independència.