Un home farà els estudis
d’astronàutica i trobarà feina a qualsevol empresa de transport interplanetari.
Un cop col·locat, amb el pa assegurat, la genética li imposarà cercar parella i
reproduir-se. Tindrà cinc fills, doncs l’espai demana futurs colonitzadors.
En un dels habituals
viatges de feina veurà la posibilitat d’abandonar la dona i les criatures, de
les quals n’està fins al capdamunt, doncs una cosa és la genética i l’altra la
pau d’esperit (de fet, com bon navegant, li ha fet el salt a la dona un munt de vegades i ha anat escampant la seva llavor arreu). Com aquell qui no vol la
cosa, quan arribi al planeta Kripton, en lloc de tornar decidirà aceptar de transportar un cargament fins a l’infinit i més enllà, prop del núvol de
Magalhães.
Ho té clar, ho fa amb
tota la mala intenció del món. Pensa: quan torni, la meva dona haurà mort de
vella i em podré casar de nou.
A la base espacial de Nova Catalunya coneix un científic setciències amb el cervell destarotat que acaba d'inventar la màquina de viatjar en el temps. S'hi anima i, per provar, se'n va a veure el seu rebesabi, a Sant Pere de Torelló, a l'època d'en Franco. No coneix ningú, es troba una mica despistat i en un carrer del poble troba una noia que
li fa el pes. Li fa la cort, la qual
cosa emprenya molt el noi que també la pretèn. Tenen una baralla, aquest,
treu el Ganivet d’escapçar pollastres i li fa un tall a la iugular, amb
tan bona puntería que, en dos minuts, el camioner galàctic ha buidat els 5
litres de sang i mor auto-anestesiat.
Automàticament, com si
assistissim a un visionat de diapositives, veiem que un munt de gent , relacionat parentivament en diversitat de graus amb el camioner galàctic, ubicats en
diferents indrets i tempus del’Univers, es començen a desintegrar davant la mirada
atónita dels qui els envolten.
És la paradoxa, un fenòmen que es convertirá en habitual d’aquí uns
anys. Les conseqüències serán demolidores. Grans homes de ciencia, cuiners de
renom, pobres de solemnitat, desapareixeran i , amb ells, totes les seves
creacions, accions, pensades, pudors i somriures.
I és que el continu
espai-temps té aquestes coses, tant seves. Ara, entendreu perquè algunes
vegades es cauen les cases, els avions, hi ha terratrèmols, inundacions, crisis econòmiques, guerres, etc. Són les tràgiques conseqüències de la Paradoxa, monstre sense aturador quan els fenòmens que se'n deriven progressen cap al futur a
velocitat de neutrí.
De moment però, sembla que
hem tingut sort. Som aquí, penjant aquesta historia d’internet. Sembla que
aquell o aquells que pengen de nosaltres en el futur, encara no n’han provocat cap, de paradoxa. Tammateix, no us amoïneu, sols és qüestió de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada