Sembla ser que algunes empreses ens deixen, que se’n van a España. Bon senyal, s’ho creuen, que ens independitzem. No patim, aquesta gentussa solament canvia el domicili, no s’emporta res perquè no poden i tampoc els interessa. És difícil endur-se canonades de gas, deixar de cobrar rebuts a abonats, arrencar vinyes o destruir cellers i, sobretot, deixar de guanyar diners a un territori, a un mercat amb bon poder adquisitiu. Segurament el resultat d'aquesta operació els repercutirà negativament perquè els catalans els farem boicot, reduiran les seves vendes i les seves carteres de clients. Com a Nació, ens afecta poc, aquesta gentussa tributa a paradisos fiscals per tal d’evadir impostos, o sigui que tributen poquet i el poquet que paguen ho recapta el Gobierno de España, no la Generalitat.
Per tant, no ens preocupem. Els nínxols d’oportunitat econòmica ( i Catalunya ho és molt) són ràpidament ocupats per altres entitats que abans estaven fora del joc, tot esperant la seva oportunitat.
Per altra banda, tenim el tema del suport a la Independència. Tothom sembla pendent de i preocupat pel fet que els Estats de la UE no es manifesten a favor nostre! Quina por! Estem sols! Europa no ens fa cas. Ni ens fa ni ens farà. Desenganyem-nos, deixem de llegir propaganda. Europa no s'ha destacat mai per afavorir la democràcia, si no és que fent-ho aconseguia algun benefici. Els ciutadans d'Europa, la classe treballadora, menestral, petita burgesia, mitjans industrials emprenedors, tots plegats, vàrem pensar que seria l'Europa dels Pobles, però va resultar ser l'Europa dels Mercaders i ha acabat essent l'Europa del capital financer, d'aquells qui viuen de vendre fum, de no produir res per al be comú sinó d'aprofitar-se'n. Qui tingui dubtes, que rebobini la història contemporània.
La UE no es va posicionar mai a favor de la independència dels Països Bàltics. Es coneguda, i hi ha registre, la conversa de Jacques Delors trucant a un dels líders d’un d’aquests Països bàltics dient-li que si proclamaven la independència no tindrien cap reconeixement ni suport per part de la UE. Aquesta mateixa conversa la va recollir i utilitzar Felipe Gonzalez per mostrar-la als seus, davant possibles ànsies secessionistes per part de vascos o catalans.
La UE tampoc es va posicionar mai a favor de defensar les repúbliques secessionistes de l’antiga Iugoslàvia. Van observar el què passava, això sí, fent comentaris d’horror i disgust, de com els serbis feien les seves matances. Va ser la OTAN, o sigui Estats Units, qui va intervenir i va frenar Sèrbia mitjançant constants bombardejos fins que aquesta va demanar la pau.
La UE tampoc ha trencat relacions amb cap Estat on s'hagi abolit la democràcia i s'hagi implantat una dictadura. El darrer exemple, Egipte. Quan la UE critica governs dictatorials solament se'n recorda dels qui no afavoreixen els interessos de les seves grans corporacions financeres i industrials. En cap moment ha criticat l'aràbia Saudita, per exemple...
Per tant, jo me n'oblidaria de la UE com aliat per a la nostra causa perquè, a nivell politic les coses són del mateix color.
Si en l'estrat econòmic la UE és en mans dels bancs i corporacions industrials franco-alemanyes, aquestes estan representades en l'estrat polític pels Partits Popular i Socialdemòcrata (a Espanya les seves sucursals es diuen PP i PSOE). Aquests dos grans partits estan d’acord en totes les decisions que afavoreixen a les corporacions que els mantenen i, de fet, no difereixen entre ells gairebé en res. Fins i tot, si cal, pacten el Govern dels Estats. Exemple clar, l’aliança a Alemanya on han governat conjuntament fins ara les dues organitzacions. A Espanya trobem el suport que el PP rep del PSOE, amb l’abstenció a l’hora d’escollir el President del Govern, la gairebé nul·la crítica, a nivells reals i pràctics, a la nefasta gestió que realitza i a la retallada de llibertats individuals i colectives i la plena sintonia en el tema de Catalunya
Sembla però, que la causa catalana té simpatia en altres àmbits, al menys, pel tracte que els mitjans informatius n'hi donen. Els mitjans anglosaxons estan recollint les notícies i mostrant-les al públic de manera més directa i diàfana. Rússia, per descomptat....
Però, aleshores, hauriem de parlar de suport d'Estats o suport d'altra mena d'organitzacions?
Els Estats-Nació sorgits a finals del segle XVIII i durant el segle XIX, hereus, de fet, de les monarquies absolutistes anteriors, són avui una relíquia sense sentit, sense capacitat operativa per resoldre els problemes de la gent. Aquestes estructures es conserven per una finalitat: facilitar l’enriquiment de les grans corporacions transnacionals mitjançant l’assignació de concursos públics multimilionaris o, si arriba el cas, rescatar-les mitjançant diner públic. Per això, quan més grans són els Estats millor per a aquestes grans corporacions transnacionals, Tenen accés a concursos més interessants per volum i benefici.
Si ho mirem però, des del punt de vista del ciutadà quan més gran és un Estat, pitjors serveis dóna. En aquest sentit, els grans Estat són un autèntic fiasco, principalment per la llunyania dels centres de decisió respecte als problemes de la gent i per la dificultat de controlar la corrupció i la qualitat dels serveis prestats.
Si volem estar ben servits, si volem gaudir d'una millor qualitat de vida, hem de mirar cap a als Estats mitjans-petits. Són els què funcionen millor, on el Centre de decisió i el ciutadà són a prop. Exemples són Austria, Nova Zelanda, Dinamarca, Bèlgica, Suïssa, Israel, Corea del Sud, etc.
Si la UE és governada en realitat per les grans corporacions bancàries i industrials franco-alemanyes i els Partits polítics són els seus instruments per incidir en la política econòmica dels Estats, a les altres àrees geogràfiques del planeta també trobem grans corporacions d'àmbit transnacional.
Pot haver alguns d'aquests altres grups econòmics transnacionals interessats en una Catalunya independent?
Malgrat els catalans formem encara part de la UE, aquesta té competidors molt poderosos a nivell mundial que sí que estan disposats, interessats i en condicions de donar-nos un cop de ma.
Per tant, comencem a pensar que potser no hem d’estar plorant i mirant cap a la UE, inquiets pel què passarà si no ens admeten en cas d’independència, perquè potser, si volem rebre suport en la nostra lluita, si volem ser lliures, podria donar-se el cas que la condició fora no integrar-nos de ple dret en la UE.
Passaria alguna cosa si no hi som? Doncs no, hi ha altres organitzacions internacionals molt interessants, la EFTA per exemple, formada per Estats molt més democràtics (Suïssa, Noruega, Islàndia, Liechtenstein); el bloc anglo-saxò (Estats Units, La Gran Bretanya, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, etc), la Xina, molt interessada en tenir aliats a la mediterrània occidental...
Penso que, en cas d’independència serem ràpidament reconeguts per unes quantes corporacions que volen fer negoci i que mouran les forces polítiques d'alguns Estats perquè ens reconeguin. Al cap de poc temps, fins i tot la UE estarà interessada en què hi formem part. I jo demanaria llavors que es fes un referèndum per si volem ser-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada