Fart de món

Tal com deia en Perich, si aquest món ens sembla quelcom mal fet, no oblidem que Déu és un autodidacta. I un autodidacta, afegiria ell, molt maldestre.

La seva frase preferida: aquest món és un fàstic.

Amb aquesta premisa ja podem imaginar que no és l’alegria de l’horta. Qualsevol canvi no és més que una nova molèstia, i qualsevol dia, alhora, una monotonia inaguantable.

Quan surt a passejar, l’espai social es converteix en una cursa contra el món. Quan un gos es creua en el camí ho fa amb la clara intenció de fer-lo caure. Quines ganes de donar-li una puntada de peu! Aquesta persona immensament grassa, que ocupa tota la vorera i no la deixa passar! Cal fer una accelerada per superar-la però llavors, el sac de greix pren velocitat i no es deixa vèncer, accelera el pas, mala persona que és! Les merdes de gos es troben escampades estratègicament per tota la via, a la cacera de despistats i les pixarades que marquen les parets li fan arrufar el nas i accelerar els pas.

Arriba a la feina, un lloc sinistre, vomitiu, inaguantable, ple de gent avorrida a qui no val la pena adreçar-se, pobres d’esperit. Semblen contents, la qual cosa indica, infaliblement,  que són persones amb dèficit mental, d’ espectre cromàtic minso. Colla de fastigosos, imbècils, els haurien d’exterminar a tots!

La lluna, segurament la culpa la té la lluna. Si hi és, perquè l’exaspera la seva influència. Si no hi és, perquè li manca l’energia.

Odi, odi, odi? Desesperació. Cada dia que passa s’enfonsa més en el pou del no saber. No sap perquè és viu, ni perquè ha de viure. Així doncs, covardia! No li agrada gens la seva vida, però no s’atreveix a intentar res millor. I a l’altre costat del mirall? Hi haurà el seu contrapunt, l’anvers, algú que gaudeix del més mínim detall, que supura felicitat. Coneixeu la història d’Alícia a través del mirall? Aquesta possibilitat encara l’enrabia més. Agafa la pistola i surt al carrer, amb un pensament: el primer desgraciat que es creui en el seu camí perdrà la vida.

Gaudim del mite de Sísif per aconseguir una Catalunya independent

Canta Raimón:

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

I torna el temps dels monstres

que no són morts,

I el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses...

Sísif no canta, però pateix el mateix mal.  A l'infern, Sísif és obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, però abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra cau muntanya avall i Sísif ha de tornar a començar de nou, des del principi.

Nosaltres, diàriament, som Sísifs: ens desvetllem, vestim, rentem, fem el cafè, anem a la feina, treballem, sortim de la feina, anem a fer encàrrecs, tornem a casa, dormim, ens desvetllem, vestim, rentem, fem el café, anem a la feina treballem, sortim de la feina, anem a fer encàrrecs, tornem a casa, dormim, ens desvetllem... I en algun moment de lucidesa, normalment quan sona el despertador, diem: quan creus que ja s’acaba torna a començar...

Sisifegem, tot esperant que aquesta vegada aconseguirem pujar la pedra fins arribar al cim de la muntanya i que no rodoli pendent avall. Alguns esperem que ens toqui la primitiva, altres arribar a la jubilació, altres morir-nos... Algú però, pot afirmar que tot acaba definitivament amb la mort? No continuarem fent el Sísif eternament?

De fet, el dubte és el culpable de tot. Va ser el dubte qui va fer esclatar l’ou còsmic primigeni, l’Univers, el Big Bang i les infinites possibilitats van començar a desenvolupar-se corrents com a llamps, cap a l’infinit i més enllà. D’ençà, alguns diuen que potser farem el Sísif fins el Big Crunch. Els més pessimistes però, diuen que això del Big Bang i el Big Crunch no són més que estats transitoris en l’etern i infinit pèndul de les inspiracions i expiracions de Brahma. Llavors, tindrien raó en Raimón, en Sísif i el protagonista del dia de la marmota.

Mentre no tinguem la certesa de la nostra finitud, plantejat un etern ser i estar, aprofitem per gaudir de la vida i dediquem-la a fer realitat els nostres somnis. Per començar, proposo que ens hi posem amb tota la nostra energia, ambició, valentia i fe per aconseguir que el nostre país sigui un estat lliure i independent el 2014. 

Els amics que espero retrobar

Avui he tingut un pensament nostàlgic cap al meu pare, mort fa un temps. Un home bondadós principalment, amant de la seva dona, dels seus fills i del seu país.

Llavors, m'ha vingut al cap que, potser, quan em mori podré tornar a gaudir de la seva presència. Qui sap! La física quàntica ens apropa cada cop més a les possibilitats infinites.

I llavors, he pensat: si pogués tornar a gaudir de la companyia d'aquells qui he conegut al llarg de la vida, amb qui m'agradaria tornar a compartir experiències, sentiments? Eliminats els bèsties, malparits, egoistes, sàdics, i altres males herbes que han aparegut i desaparegut del camí que he seguit, a qui triaria? Aquells qui han triomfat? Els qui s'han convertit en referents per a la societat adoradora del vedell d'or? Els qui han estat al servei dels amos del món, dels “dominators”?

Sens dubte, triaré aquells a qui he estimat, les persones que han estat capaces d'atraure'm amb alguns imams indefugibles per a mi.

Si analitzo els components d'aquests imams, l'or no hi figura, tampoc la plata, ni cap dels metalls preciosos. Tampoc hi ha l'adulació, el messellisme, ni la superioritat física, psíquica, mental, espiritual. Tots aquest valors tan admirats per molts no són al meu podi.

De què estan fets els imams que posseeixen aquells a qui no puc evitar d'estimar? Un d'ells és la il·lusió, la mateixa que tenen els infants per imaginar com fer realitat els somnis. Un altre, la bondat, la mateixa que tenen els avis vençuts per la lluita contra la vida, quan, tot just abans de morir, descobreixen que anaven errats, que no es tractava de lluitar, sinó de gaudir i, en aquests darrers mesos, dies potser, es deixen anar i assaboreixen la benaurança de ser, sense més. Un més, el proïsme envers els necessitats, independentment de la seva classe social i econòmica. També el valor per mantenir-se a favor de les bones causes, malgrat siguin perdudes. Com no, la pau que desfà les tempestes, que neutralitza els àcids i les bases excessives. Un de molt extrany, la perseverància en estimar-me, malgrat no ho mereixia.

Excepte els qui tenien aquest darrer imam, els posseïdors dels altres potser ni tant sols s'han fixat en mí, potser ni tant sols m'han estimat. Tots ells però, no han pogut evitar que jo els estimi.

La iniciació

L’oficiant alçà el ganivet d’obsidiana i pronuncià les paraules rituals:

¾Us donem gràcies, Senyor. A vos i en el vostre nom immolem aquest anyell, la sang del qual ens neteja dels pecats del món i ens dóna la vida eterna.

            Els ulls de la víctima no reflectien cap mena de sentiment, cap mena de por. L’opi ingerit el mantenia lluny de la cerimònia, lluny d’aquest univers, amb la ment enfonsada en idílics paradisos.

La mà del sacerdot seccionà amb netedat l’artèria iugular i a l’instant brotà una déu rogenca que, tot desbordant el canal esculpit en l’altar petri, anà a omplir el recipient de terrissa situat dessota. La vista de la déu brollant impetuosa despertà la impaciència en els reunits dintre la cripta al voltant de la víctima i arrencà un murmuri de plaer de les seques goles.

Al cap de poc, la víctima abatí el cap sense haver pronunciat cap lament, cap queixa, sense haver sofert el més mínim espasme. Tot seguit, amb el mateix ganivet, l’expert oficiant anà tallant, obrint i separant pell, greix, músculs i ossos per tal d’extraure les vísceres que anà dipositant en diferents recipients disposats a tal efecte al voltant del cos del sacrificat.

Acabat l’esquarterament, s’apropà als llavis el receptacle ple de sang i begué. Sadollada la set, prengué el cor, en tallà l’extrem inferior i el mastegà amb fruïció. A continuació, tot prenent el recipient on havia dipositat el voluminós fetge extret al cadàver, cridà el nom del novici:

¾Pralim, avui tanques les portes a la malaltia, a la mort, i obres la porta a la immortalitat.

            Pralim s’hi apropà i, tot prenent la sucosa víscera de dintre el recipient exclamà:

¾Et dono gràcies, Senyor, tu que m’ofereixes la teva sang mitjançant l’anyell sacrificat, i em regales la vida eterna.

            El fetge, saturat encara amb força líquid hemàtic, anava regalimant mentre l’apropava a la boca. Amb els ullals, esquinçà un tros, el millor que va saber i, sense poder sots-traure’s a la repugnància que sentia, contenint tant com podia les basques, mastegà la massa sanguinolenta. La boca, incapaç de contenir tant de líquid no desitjat, s’obrí espasmòdicament i deixà anar un vòmit. La negra roba de lli, reservada per a la cerimònia, s’impregnà del líquid i dissimulà l’accidentada inapetència.

Deglutit el primer mos, el novici esquinçà novament un altre porció del fetge de la víctima i continuà la masticació, de forma més serena i controlada.

            Ara, l’oficiant s’adreçà al grup d'oficiants i exclamà amb veu exaltada i victoriosa:

¾Preneu, beveu i mengeu-ne tots d’aquests cos i aquesta sang, sang del nostres inferiors que ens donen la vida.

A un senyal del sacerdot, els reunits s’aproparen a l’altar i prengueren dels recipients les vísceres seccionades del cos estès damunt l’altar, a excepció del cor, que era reservat al suprem sacerdot. Aquest, el prengué i el retorçà dintre el cove per tal d’extraure la sang que encara no havia eixit. Fet això, la begué amb delit.

La cerimònia era ara un banquet de comensals exasperats pel plaer de sentir el gust de la sang fresca i les vísceres encara calentes.

El fàstic que el novici havia sentit en iniciar-se en el consum de la víctima sacrificada, havia deixat pas a un sentiment d’eufória, el mateix que compartien la resta de reunits. Dintre seu començaven a prendre realitat les paraules del sacerdot. En un món en què ningú pot negar que som esclaus del déu Cronos, Senyor Temps, ell, un simple mercader, un traficant de diners, de fum, li havia guanyat la partida. Ja mai deixaria de ser, havia aturat la roda del canvi, la mort. 
Ara, formava part de l'u per cent sagrat, l'u per cent que parasitava la resta d'humans, que els xuclava la sang i la vida. Viuria en el vòrtex, allunyat de les pudors, malalties, angoixes dels esclaus. Havia substituït la mortalitat per la immortalitat. I tot, únicament a canvi de no sentir mai més amor per ningú.

La complicada cerca del guió.

Ha tingut un dia estressant, manifestament anihilador. Com diuen alguns, s’ha quedat sense piles. No té esma ni per a acabar-se el sopar. I, es demana: tot aquest esforç, tot aquest cansament, per a què? Mentre es lliurava a la voràgine, què volia aconseguir? On volia arribar? S’estira damunt del llit i cluca els ulls.

L'endemà, desperta molt i molt tard, molt lluny potser. Ha tingut, ha viscut, un somni gairebé real, d’aquells tan vius... No se'n pot desenpallegar del sentiment viscut, era tant real... Tant real com ara mateix!

Observa, raona i pensa:  ara mateix, quina diferència hi ha entre el que està vivint i el que ha viscut mentre dormia? El seu entorn no deixa de ser quelcom semblat a un somni. La diferència rau, potser... En el somni podia manipular els fets, podia fer anar les coses cap allà on volia, canviar-les quan no li agradaven...Era ell  qui creava els aconteixements, els decorats, els protagonistes... 
Pensa...Quan ahir nit, algú en el bar li va llençar un got ple de vi a la cara... no l'esperava? No havia decidit que fos així com anés la cosa? No havia generat-provocat la situació, generat-provocat que el personatge que ho havia de fer fos allà?
Surt de casa i camina pel carrer, amb la consciència en estat d'alerta. Copsa intuïtivament  que tot allò, tothom qui l’envolta té un lleuger toc d'obra de teatre, cobert d'un vernís de llum poc creïble, potser irreal, poc diferent de l'escenari i els personatges que l'acompanyen quan somia...Continuen essent fruit de la seva imaginació creativa...

 Si s'ho proposa, pot modificar les seves conductes? Pot modificar les situacions? Pot fer aparèixer algú per aquella cantonada de carrer?

El món on viu, la gent amb la què conviu, comencen a adaptar-se al seu imaginari. Els primers dies és pesat, feixuc, però poc a poc hi va tenint traça i es converteix en autor del seu dia a dia. 

Passat un temps, la novetat ha perdut el misteri i es planteja què ha de fer, cap on ha de dirigir la vida, el desig, ara què tot esdevé fruit del seu pensament. Recorda quines eren les antigues preocupacions, quines les inquietuds. Ara pot oblidar moltes de les pors primàries: obtenir menjar, pagar el pis, fer amistat...
Què l'ha de motivar? Per què s'ha de preocupar? Què ha de voler? Segueix perdut, sense saber el què, sense sentir-se lliure del dubte. Continua caminant a la recerca d’una resposta.

Un dia però, descobreix que hi ha altres sers que, com ell, també gestionen l'univers; no són fruit del seu pensament. Ells també creen situacions i personatges que interfereixen amb les seves pretensions. Hi ha competència per fer sobreviure els universos particulars. Uns s'imposen als altres. 
El contacte amb aquestes entitats genera pors i provoca lluita de ments.  Cadascú crea formes per derrotar l’altre, monstres per fer-se por, armes per ferir-se. És novell en aquestes lluites, té poca experiència i és fàcilment derrotat. És condemnat a la foscor, a no sentir, a l'absència, al no res. 
Després de cada mort però, torna a la consciència, torna a crear un nou món, paisatges, objectes, personatges.

Al cap d’infinites eternitats, adquireix el domini: els paisatges, les coses i la gent deixen de ser necessaris. Per no ser manipulat, derrotat, mort, ha de concentrar la ment, evitar crear imaginari al seu voltant, mantenir-se conscient en el no res.

En aquest nou estat, torna a copsar noves entitats. No utilitzen els sentits, sinó estats: atracció, repulsió, obrir, tancar, deixar-se omplir, buidar-se, estimar, odiar...  

Visita consciències i unions de consciències, totes a la recerca del què,  a la recerca d’un guió?

Proverbi àrab

No diguis tot el que saps,

No facis tot el que pots

No creguis tot el que escoltes,

No gastis tot el que tens.

Perque:

Qui diu tot el que sap,

Qui fa tot el que pot,

Qui creu tot el que sent,

Qui gasta tot el que té.

Moltes vegades:

Diu el que no convé,

Fa allò que no deu,

Jutja tot el que no veu,

Gasta el que no pot.

Esport, Sponsors, Multinacionals, Partits polítics.

En el desaparegut Imperi Bizantí l'esport més popular era, sense cap mena de dubte, les curses de quàdrigues. Cada un dels equips que hi participaven es definia per un color: els blancs, els blaus, els verds, els vermells...

Si bé hi havia diversos equips, amb el pas del temps els més importants, aquells qui guanyaven més curses i, per tant tenien més seguidors, foren els equips blau i verd. També, amb el temps, aquells dos equips van acabar essent el símbol, l'estendart dels dos grups socials: les classes benestants, els patricis, per un costat, i les classes plebees, menestrals, camperols i treballadors sense propietats per l'altre.

La simbiosi va arribar tant lluny que les dues forces polítiques que representaven aquests interessos al Senat van acabar nomenant-se “els blaus” i “els verds”.

En el nostre segle el futbol s'ha convertit en l'equivalent de les curses de quàdrigues bizantines. Si bé podem dir que alguns equips també han acabat representant algun corrent polític, una ideologia potser, un sentiment, una classe social fins i tot, es podria pensar que encara no hem arribat al nivell de Bizanci. Exemples coneguts són l'Atlético de Madrid, antigament Atlético Aviación, l'equip que anys enrera simbolitzava les forces armades; el Real Betis Balompié, l'equip del poble davant del Sevilla, l'equip dels Senyoritos; el Barça, l'equip de l'esperit irredent del catalanisme davant el Real Madrid, l'equip afavorit per la dictadura franquista... 
Sí que s'ha imposat, i és quelcom  habitual, que els equips esportius s'anomenin com el seu "Patró" o "Patrocinador". En el món del bàsquet és un fet gairebé absolut. En el món del futbol, si bé no ho és tant i encara en molts casos el nom del club s'avantposa al del Patró, sí que s'ha començat a nomenar els estadis: "Ono" estadi per al Mallorca, "Emirates" per a l'Arsenal, etc. Un exemple recent ha estat la proposta apareguda en la premsa de canviar el nom de “Nou Camp” per “Qatar Stadium”. Avui en dia qui posa els diners decideix el nom de l'equip, el nom de l'estadi i, la majoria de vegades, el president i la junta directiva.

Si això és clar i transparent en el món dels esports, en el món de la política la simbiosi bizantina encara no ha arribat a la seva plenitud. Encara no tenim un equip de futbol anomenat "La Caixa" i, alhora,un partit polític anomenat “La Caixa”, tal com succeí a Bizanci amb l'equip verd i el Partit verd. Potser no...

La situació política dels països anomenats democràtics, Europa Occidental, Nord-Amèrica i altres ex-colònies, es defineix per ser governats per polítics i partits escollits mitjançant sufragi universal. Els governants que s'escullen però, majoritàriament pertanyen a una èlit consagrada des de fa anys i panys a aquest joc i “promocionada” i "patrocinada" per grups econòmics potentíssims que dominen, entre altres negocis, els mass-media: televisió, ràdio, premsa, cinema, mitjans audiovisuals en general. 
Quan arriben les eleccions, aquells qui podran fer-se escoltar per la massa de votants, són aquells qui tindran accés a aquests mitjans. 
Qui i com accedeix és la gran estafa de la democràcia actual. Qui té diners, pot fer arribar el seu missatge. Qui no en té, no pot fer-ho. Hi ha un temps per als partits amb representació parlamentària, però no hi ha temps per als qui encara no la tenen. I, si determinat ideari polític ha aconseguit, finalment, accedir al Parlament, el temps de què disposarà per fer arribar la seva veu serà minso. Proporcionalitat d'acord amb la representació, en diuen. És el mateix cas que es troben els pobres de naixement envers els rics de generacions. Els segons acumulen cada vegada més, es casen entre ells i continuen acumulant encara més. Els primers, els pobres, acumulen deutes, es casen entre ells i acumulen encara més deutes. Dret a la llibertat n'hi diuen.
A banda de l'altaveu públic, també hi ha l'altaveu privat, els mass-media, les desenes de canals televisus, ràdios, diaris, etc. dels rics. Si estem a bones amb un patrocinador ric, un banc per exemple, no tindrem problemes per fer-nos escoltar. Si no tenim un ric en la nostra vida, ningú no ens sentirà. Sense calés ni hi ha espai als mass-media.

I com tothom sap, les campanyes propagandístiques són caríssimes, la qual cosa vol dir que els partits necessiten molts diners. I d'on els obtenen? Dels seus adherits? Amb això poden fer una encartellada mitjaneta. D'on els obtenen, doncs? Dels seus “patrocinadors”. 
Així, els partits amics de rics fan campanyes amb tots els mitjans al seu abast, mentre els partits amics de pobres fan campanyes amb enganxiges i cartells. El resultat ja el sabem: sempre governen els mateixos.

Però tota aquesta activitat propagandística que fa que la gent compri allò que més li anuncien, té un cost, i els partits amics dels rics adquireixen deutes. 

Com tothom sap i entén, els deutes cal pagar-los. Per aquest motiu, si determinat partit encara no s'anomena “La Caixa” o “Grupo Godó”, i un altre “Banco de Santander” no és més que per qüestió de marqueting, no perquè no tinguin la voluntat, l'esperit i l'ànima venuts al seu amic ric, tal com la tenia Faust amb Mefistòfil.

Tenim una democràcia feble, dèbil, venuda als rics i poderosos, una democràcia molt poc democràtica, totalment minada, turpedinada pels amos de les grans corporacions financeres que han convertit els partits polítics i els seus dirigents en vulgars veus dels seus amos.
Tal com deia més amunt, ...Avui en dia qui posa els diners decideix el nom del Partit qui ha de governar i, la majoria de vegades, el president i el Consell de Ministres.

Com podeu veure, Els lligams entre esport, economia i política continuen ben vius al cap de 1.500 anys.

“La informació dels deutes dels partits polítics amb bancs i caixes és difícil d’aconseguir perquè, legalment, només les caixes tenen obligació de fer públiques les dades del deute de cada partit. Els bancs no tenen cap obligació de fer-ho i no les publiquen, i ni els bancs ni les caixes tenen cap obligació de publicar les dades de deute de les fundacions dels partits i tampoc les fan públiques.

Cal posar de manifest que les dades que s’adjunten en aquest comunicat són de l’any 2010 i, lamentablement, seran les últimes que sortiran a la llum pública perquè la conversió de les caixes en bancs les allibera de l'obligació de fer públiques les dades de deutes dels partits.

L'ocultació de dades del deute dels partits i de les seves fundacions amb bancs i caixes és la font de totes les corrupcions i de partits que estan al servei no dels seus votants i del poble, sinó de qui els hi dóna els diners per comprar-los i posar-los al seu servei. Què han fet aquests partits per acabar amb els peatges? Què han fet per implantar la dació hipotecària? Per què tots els diners dels ciutadans van a rescatar bancs i caixes, i no queda res per sanitat i ensenyament? Per què els partits no publiquen els seus deutes amb bancs i caixes?