Els amics que espero retrobar

Avui he tingut un pensament nostàlgic cap al meu pare, mort fa un temps. Un home bondadós principalment, amant de la seva dona, dels seus fills i del seu país.

Llavors, m'ha vingut al cap que, potser, quan em mori podré tornar a gaudir de la seva presència. Qui sap! La física quàntica ens apropa cada cop més a les possibilitats infinites.

I llavors, he pensat: si pogués tornar a gaudir de la companyia d'aquells qui he conegut al llarg de la vida, amb qui m'agradaria tornar a compartir experiències, sentiments? Eliminats els bèsties, malparits, egoistes, sàdics, i altres males herbes que han aparegut i desaparegut del camí que he seguit, a qui triaria? Aquells qui han triomfat? Els qui s'han convertit en referents per a la societat adoradora del vedell d'or? Els qui han estat al servei dels amos del món, dels “dominators”?

Sens dubte, triaré aquells a qui he estimat, les persones que han estat capaces d'atraure'm amb alguns imams indefugibles per a mi.

Si analitzo els components d'aquests imams, l'or no hi figura, tampoc la plata, ni cap dels metalls preciosos. Tampoc hi ha l'adulació, el messellisme, ni la superioritat física, psíquica, mental, espiritual. Tots aquest valors tan admirats per molts no són al meu podi.

De què estan fets els imams que posseeixen aquells a qui no puc evitar d'estimar? Un d'ells és la il·lusió, la mateixa que tenen els infants per imaginar com fer realitat els somnis. Un altre, la bondat, la mateixa que tenen els avis vençuts per la lluita contra la vida, quan, tot just abans de morir, descobreixen que anaven errats, que no es tractava de lluitar, sinó de gaudir i, en aquests darrers mesos, dies potser, es deixen anar i assaboreixen la benaurança de ser, sense més. Un més, el proïsme envers els necessitats, independentment de la seva classe social i econòmica. També el valor per mantenir-se a favor de les bones causes, malgrat siguin perdudes. Com no, la pau que desfà les tempestes, que neutralitza els àcids i les bases excessives. Un de molt extrany, la perseverància en estimar-me, malgrat no ho mereixia.

Excepte els qui tenien aquest darrer imam, els posseïdors dels altres potser ni tant sols s'han fixat en mí, potser ni tant sols m'han estimat. Tots ells però, no han pogut evitar que jo els estimi.