Tal com deia en Perich, si aquest món ens
sembla quelcom mal fet, no oblidem que Déu és un autodidacta. I un autodidacta,
afegiria ell, molt maldestre.
La seva frase preferida: aquest món és un
fàstic.
Amb aquesta premisa ja podem imaginar que
no és l’alegria de l’horta. Qualsevol canvi no és més que una nova molèstia, i
qualsevol dia, alhora, una monotonia inaguantable.
Quan surt a passejar, l’espai social es
converteix en una cursa contra el món. Quan un gos es creua en el camí ho fa
amb la clara intenció de fer-lo caure. Quines ganes de donar-li una puntada de
peu! Aquesta persona immensament grassa, que ocupa tota la vorera i no la deixa
passar! Cal fer una accelerada per superar-la però llavors, el sac de greix
pren velocitat i no es deixa vèncer, accelera el pas, mala persona que és! Les
merdes de gos es troben escampades estratègicament per tota la via, a la cacera
de despistats i les pixarades que marquen les parets li fan arrufar el nas i
accelerar els pas.
Arriba a la feina, un lloc sinistre,
vomitiu, inaguantable, ple de gent avorrida a qui no val la pena adreçar-se,
pobres d’esperit. Semblen contents, la qual cosa indica, infaliblement,
que són persones amb dèficit mental, d’ espectre cromàtic minso. Colla de
fastigosos, imbècils, els haurien d’exterminar a tots!
La lluna, segurament la culpa la té la
lluna. Si hi és, perquè l’exaspera la seva influència. Si no hi és, perquè li
manca l’energia.
Odi, odi, odi? Desesperació. Cada dia que
passa s’enfonsa més en el pou del no saber. No sap perquè és viu, ni perquè ha
de viure. Així doncs, covardia! No li agrada gens la seva vida, però no
s’atreveix a intentar res millor. I a l’altre costat del mirall? Hi haurà el
seu contrapunt, l’anvers, algú que gaudeix del més mínim detall, que supura
felicitat. Coneixeu la història d’Alícia a través del mirall? Aquesta
possibilitat encara l’enrabia més. Agafa la pistola i surt al carrer, amb un
pensament: el primer desgraciat que es creui en el seu camí perdrà la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada