Esport, Sponsors, Multinacionals, Partits polítics.

En el desaparegut Imperi Bizantí l'esport més popular era, sense cap mena de dubte, les curses de quàdrigues. Cada un dels equips que hi participaven es definia per un color: els blancs, els blaus, els verds, els vermells...

Si bé hi havia diversos equips, amb el pas del temps els més importants, aquells qui guanyaven més curses i, per tant tenien més seguidors, foren els equips blau i verd. També, amb el temps, aquells dos equips van acabar essent el símbol, l'estendart dels dos grups socials: les classes benestants, els patricis, per un costat, i les classes plebees, menestrals, camperols i treballadors sense propietats per l'altre.

La simbiosi va arribar tant lluny que les dues forces polítiques que representaven aquests interessos al Senat van acabar nomenant-se “els blaus” i “els verds”.

En el nostre segle el futbol s'ha convertit en l'equivalent de les curses de quàdrigues bizantines. Si bé podem dir que alguns equips també han acabat representant algun corrent polític, una ideologia potser, un sentiment, una classe social fins i tot, es podria pensar que encara no hem arribat al nivell de Bizanci. Exemples coneguts són l'Atlético de Madrid, antigament Atlético Aviación, l'equip que anys enrera simbolitzava les forces armades; el Real Betis Balompié, l'equip del poble davant del Sevilla, l'equip dels Senyoritos; el Barça, l'equip de l'esperit irredent del catalanisme davant el Real Madrid, l'equip afavorit per la dictadura franquista... 
Sí que s'ha imposat, i és quelcom  habitual, que els equips esportius s'anomenin com el seu "Patró" o "Patrocinador". En el món del bàsquet és un fet gairebé absolut. En el món del futbol, si bé no ho és tant i encara en molts casos el nom del club s'avantposa al del Patró, sí que s'ha començat a nomenar els estadis: "Ono" estadi per al Mallorca, "Emirates" per a l'Arsenal, etc. Un exemple recent ha estat la proposta apareguda en la premsa de canviar el nom de “Nou Camp” per “Qatar Stadium”. Avui en dia qui posa els diners decideix el nom de l'equip, el nom de l'estadi i, la majoria de vegades, el president i la junta directiva.

Si això és clar i transparent en el món dels esports, en el món de la política la simbiosi bizantina encara no ha arribat a la seva plenitud. Encara no tenim un equip de futbol anomenat "La Caixa" i, alhora,un partit polític anomenat “La Caixa”, tal com succeí a Bizanci amb l'equip verd i el Partit verd. Potser no...

La situació política dels països anomenats democràtics, Europa Occidental, Nord-Amèrica i altres ex-colònies, es defineix per ser governats per polítics i partits escollits mitjançant sufragi universal. Els governants que s'escullen però, majoritàriament pertanyen a una èlit consagrada des de fa anys i panys a aquest joc i “promocionada” i "patrocinada" per grups econòmics potentíssims que dominen, entre altres negocis, els mass-media: televisió, ràdio, premsa, cinema, mitjans audiovisuals en general. 
Quan arriben les eleccions, aquells qui podran fer-se escoltar per la massa de votants, són aquells qui tindran accés a aquests mitjans. 
Qui i com accedeix és la gran estafa de la democràcia actual. Qui té diners, pot fer arribar el seu missatge. Qui no en té, no pot fer-ho. Hi ha un temps per als partits amb representació parlamentària, però no hi ha temps per als qui encara no la tenen. I, si determinat ideari polític ha aconseguit, finalment, accedir al Parlament, el temps de què disposarà per fer arribar la seva veu serà minso. Proporcionalitat d'acord amb la representació, en diuen. És el mateix cas que es troben els pobres de naixement envers els rics de generacions. Els segons acumulen cada vegada més, es casen entre ells i continuen acumulant encara més. Els primers, els pobres, acumulen deutes, es casen entre ells i acumulen encara més deutes. Dret a la llibertat n'hi diuen.
A banda de l'altaveu públic, també hi ha l'altaveu privat, els mass-media, les desenes de canals televisus, ràdios, diaris, etc. dels rics. Si estem a bones amb un patrocinador ric, un banc per exemple, no tindrem problemes per fer-nos escoltar. Si no tenim un ric en la nostra vida, ningú no ens sentirà. Sense calés ni hi ha espai als mass-media.

I com tothom sap, les campanyes propagandístiques són caríssimes, la qual cosa vol dir que els partits necessiten molts diners. I d'on els obtenen? Dels seus adherits? Amb això poden fer una encartellada mitjaneta. D'on els obtenen, doncs? Dels seus “patrocinadors”. 
Així, els partits amics de rics fan campanyes amb tots els mitjans al seu abast, mentre els partits amics de pobres fan campanyes amb enganxiges i cartells. El resultat ja el sabem: sempre governen els mateixos.

Però tota aquesta activitat propagandística que fa que la gent compri allò que més li anuncien, té un cost, i els partits amics dels rics adquireixen deutes. 

Com tothom sap i entén, els deutes cal pagar-los. Per aquest motiu, si determinat partit encara no s'anomena “La Caixa” o “Grupo Godó”, i un altre “Banco de Santander” no és més que per qüestió de marqueting, no perquè no tinguin la voluntat, l'esperit i l'ànima venuts al seu amic ric, tal com la tenia Faust amb Mefistòfil.

Tenim una democràcia feble, dèbil, venuda als rics i poderosos, una democràcia molt poc democràtica, totalment minada, turpedinada pels amos de les grans corporacions financeres que han convertit els partits polítics i els seus dirigents en vulgars veus dels seus amos.
Tal com deia més amunt, ...Avui en dia qui posa els diners decideix el nom del Partit qui ha de governar i, la majoria de vegades, el president i el Consell de Ministres.

Com podeu veure, Els lligams entre esport, economia i política continuen ben vius al cap de 1.500 anys.

“La informació dels deutes dels partits polítics amb bancs i caixes és difícil d’aconseguir perquè, legalment, només les caixes tenen obligació de fer públiques les dades del deute de cada partit. Els bancs no tenen cap obligació de fer-ho i no les publiquen, i ni els bancs ni les caixes tenen cap obligació de publicar les dades de deute de les fundacions dels partits i tampoc les fan públiques.

Cal posar de manifest que les dades que s’adjunten en aquest comunicat són de l’any 2010 i, lamentablement, seran les últimes que sortiran a la llum pública perquè la conversió de les caixes en bancs les allibera de l'obligació de fer públiques les dades de deutes dels partits.

L'ocultació de dades del deute dels partits i de les seves fundacions amb bancs i caixes és la font de totes les corrupcions i de partits que estan al servei no dels seus votants i del poble, sinó de qui els hi dóna els diners per comprar-los i posar-los al seu servei. Què han fet aquests partits per acabar amb els peatges? Què han fet per implantar la dació hipotecària? Per què tots els diners dels ciutadans van a rescatar bancs i caixes, i no queda res per sanitat i ensenyament? Per què els partits no publiquen els seus deutes amb bancs i caixes?