La complicada cerca del guió.

Ha tingut un dia estressant, manifestament anihilador. Com diuen alguns, s’ha quedat sense piles. No té esma ni per a acabar-se el sopar. I, es demana: tot aquest esforç, tot aquest cansament, per a què? Mentre es lliurava a la voràgine, què volia aconseguir? On volia arribar? S’estira damunt del llit i cluca els ulls.

L'endemà, desperta molt i molt tard, molt lluny potser. Ha tingut, ha viscut, un somni gairebé real, d’aquells tan vius... No se'n pot desenpallegar del sentiment viscut, era tant real... Tant real com ara mateix!

Observa, raona i pensa:  ara mateix, quina diferència hi ha entre el que està vivint i el que ha viscut mentre dormia? El seu entorn no deixa de ser quelcom semblat a un somni. La diferència rau, potser... En el somni podia manipular els fets, podia fer anar les coses cap allà on volia, canviar-les quan no li agradaven...Era ell  qui creava els aconteixements, els decorats, els protagonistes... 
Pensa...Quan ahir nit, algú en el bar li va llençar un got ple de vi a la cara... no l'esperava? No havia decidit que fos així com anés la cosa? No havia generat-provocat la situació, generat-provocat que el personatge que ho havia de fer fos allà?
Surt de casa i camina pel carrer, amb la consciència en estat d'alerta. Copsa intuïtivament  que tot allò, tothom qui l’envolta té un lleuger toc d'obra de teatre, cobert d'un vernís de llum poc creïble, potser irreal, poc diferent de l'escenari i els personatges que l'acompanyen quan somia...Continuen essent fruit de la seva imaginació creativa...

 Si s'ho proposa, pot modificar les seves conductes? Pot modificar les situacions? Pot fer aparèixer algú per aquella cantonada de carrer?

El món on viu, la gent amb la què conviu, comencen a adaptar-se al seu imaginari. Els primers dies és pesat, feixuc, però poc a poc hi va tenint traça i es converteix en autor del seu dia a dia. 

Passat un temps, la novetat ha perdut el misteri i es planteja què ha de fer, cap on ha de dirigir la vida, el desig, ara què tot esdevé fruit del seu pensament. Recorda quines eren les antigues preocupacions, quines les inquietuds. Ara pot oblidar moltes de les pors primàries: obtenir menjar, pagar el pis, fer amistat...
Què l'ha de motivar? Per què s'ha de preocupar? Què ha de voler? Segueix perdut, sense saber el què, sense sentir-se lliure del dubte. Continua caminant a la recerca d’una resposta.

Un dia però, descobreix que hi ha altres sers que, com ell, també gestionen l'univers; no són fruit del seu pensament. Ells també creen situacions i personatges que interfereixen amb les seves pretensions. Hi ha competència per fer sobreviure els universos particulars. Uns s'imposen als altres. 
El contacte amb aquestes entitats genera pors i provoca lluita de ments.  Cadascú crea formes per derrotar l’altre, monstres per fer-se por, armes per ferir-se. És novell en aquestes lluites, té poca experiència i és fàcilment derrotat. És condemnat a la foscor, a no sentir, a l'absència, al no res. 
Després de cada mort però, torna a la consciència, torna a crear un nou món, paisatges, objectes, personatges.

Al cap d’infinites eternitats, adquireix el domini: els paisatges, les coses i la gent deixen de ser necessaris. Per no ser manipulat, derrotat, mort, ha de concentrar la ment, evitar crear imaginari al seu voltant, mantenir-se conscient en el no res.

En aquest nou estat, torna a copsar noves entitats. No utilitzen els sentits, sinó estats: atracció, repulsió, obrir, tancar, deixar-se omplir, buidar-se, estimar, odiar...  

Visita consciències i unions de consciències, totes a la recerca del què,  a la recerca d’un guió?