La iniciació

L’oficiant alçà el ganivet d’obsidiana i pronuncià les paraules rituals:

¾Us donem gràcies, Senyor. A vos i en el vostre nom immolem aquest anyell, la sang del qual ens neteja dels pecats del món i ens dóna la vida eterna.

            Els ulls de la víctima no reflectien cap mena de sentiment, cap mena de por. L’opi ingerit el mantenia lluny de la cerimònia, lluny d’aquest univers, amb la ment enfonsada en idílics paradisos.

La mà del sacerdot seccionà amb netedat l’artèria iugular i a l’instant brotà una déu rogenca que, tot desbordant el canal esculpit en l’altar petri, anà a omplir el recipient de terrissa situat dessota. La vista de la déu brollant impetuosa despertà la impaciència en els reunits dintre la cripta al voltant de la víctima i arrencà un murmuri de plaer de les seques goles.

Al cap de poc, la víctima abatí el cap sense haver pronunciat cap lament, cap queixa, sense haver sofert el més mínim espasme. Tot seguit, amb el mateix ganivet, l’expert oficiant anà tallant, obrint i separant pell, greix, músculs i ossos per tal d’extraure les vísceres que anà dipositant en diferents recipients disposats a tal efecte al voltant del cos del sacrificat.

Acabat l’esquarterament, s’apropà als llavis el receptacle ple de sang i begué. Sadollada la set, prengué el cor, en tallà l’extrem inferior i el mastegà amb fruïció. A continuació, tot prenent el recipient on havia dipositat el voluminós fetge extret al cadàver, cridà el nom del novici:

¾Pralim, avui tanques les portes a la malaltia, a la mort, i obres la porta a la immortalitat.

            Pralim s’hi apropà i, tot prenent la sucosa víscera de dintre el recipient exclamà:

¾Et dono gràcies, Senyor, tu que m’ofereixes la teva sang mitjançant l’anyell sacrificat, i em regales la vida eterna.

            El fetge, saturat encara amb força líquid hemàtic, anava regalimant mentre l’apropava a la boca. Amb els ullals, esquinçà un tros, el millor que va saber i, sense poder sots-traure’s a la repugnància que sentia, contenint tant com podia les basques, mastegà la massa sanguinolenta. La boca, incapaç de contenir tant de líquid no desitjat, s’obrí espasmòdicament i deixà anar un vòmit. La negra roba de lli, reservada per a la cerimònia, s’impregnà del líquid i dissimulà l’accidentada inapetència.

Deglutit el primer mos, el novici esquinçà novament un altre porció del fetge de la víctima i continuà la masticació, de forma més serena i controlada.

            Ara, l’oficiant s’adreçà al grup d'oficiants i exclamà amb veu exaltada i victoriosa:

¾Preneu, beveu i mengeu-ne tots d’aquests cos i aquesta sang, sang del nostres inferiors que ens donen la vida.

A un senyal del sacerdot, els reunits s’aproparen a l’altar i prengueren dels recipients les vísceres seccionades del cos estès damunt l’altar, a excepció del cor, que era reservat al suprem sacerdot. Aquest, el prengué i el retorçà dintre el cove per tal d’extraure la sang que encara no havia eixit. Fet això, la begué amb delit.

La cerimònia era ara un banquet de comensals exasperats pel plaer de sentir el gust de la sang fresca i les vísceres encara calentes.

El fàstic que el novici havia sentit en iniciar-se en el consum de la víctima sacrificada, havia deixat pas a un sentiment d’eufória, el mateix que compartien la resta de reunits. Dintre seu començaven a prendre realitat les paraules del sacerdot. En un món en què ningú pot negar que som esclaus del déu Cronos, Senyor Temps, ell, un simple mercader, un traficant de diners, de fum, li havia guanyat la partida. Ja mai deixaria de ser, havia aturat la roda del canvi, la mort. 
Ara, formava part de l'u per cent sagrat, l'u per cent que parasitava la resta d'humans, que els xuclava la sang i la vida. Viuria en el vòrtex, allunyat de les pudors, malalties, angoixes dels esclaus. Havia substituït la mortalitat per la immortalitat. I tot, únicament a canvi de no sentir mai més amor per ningú.