La relació Catalunya vers España. Del sotmetiment a l'alliberament

Tens feina, Septembre
Un retrat de les relacions entre Catalunya i Espanya, on es fa especial esment als aconteixements viscuts durant la post-guerra i transició democràtica fins als nostres dies.

No haig d'explicar a ningú que la situació actual és dura, potser increïble. 
Algú m'ha arribat a dir que no s'hauria imaginat que l'Estat respondria amb tanta violència a la voluntat de fer real el dret a decidir el futur del nostre Poble. Jo no soc d'aquesta opinió. Penso que podia haver estat pitjor, però també podia haver estat millor, depenent de fins on haguéssim arribat.
Tot plegat m'ha dut (potser podria dir que m'he sentit obligat) a escriure una "aventi" sobre el que hem viscut, estem vivint i potser viurem. 

L'aventi-novel·la descriu fets que ajuden a entendre perquè hem arribat a l'actual situació. Com la majoria ja sabeu, tot el succeït aquests darrers anys no és una flor d'estiu; te arrels profundes en el temps, especialment en els darrers 80 anys. 

El relat té doncs, molt d'història real, però també una part de fantasia, altra de ciència, altra de política, també novel·la negra i alguns tocs d'humor. No us avorrirà, en absolut, tampoc és cap pamflet, us ho asseguro. La idea és fer-vos passar una bona estona i que alguns descobriu, potser, coses de la història que no coneixieu. També us donarà ànims per continuar endavant.

El llibre l'he publicat a Amazon. 
Teniu l'opció de format electrònic (molt més barata) o la de paper amb tapa tova (molt més agradable i maca). 
La foto de la portada és meva, és el carrer de la baixada del mercat, a Horta (barri de Barcelona on visc), una nit d'aquestes que vàrem sortir, gent del barri, a posar llaços grocs, aquests que tant molesten als anti-demòcrates).

Podeu llegir-lo demanant el llibre a l'adreça-link que us afegeixo més avall. Us durà a la pàgina on es pot comprar el llibre.
Si l'aventi-novel·la us sembla interessant, feu-ne difusió entre les vostres amistats. 
Gràcies per endavant.

Salut i República

https://www.amazon.es/feina-Septembre-Francesc-Navarro-Manresa/dp/107064238X/ref=sr_1_fkmr0_2?__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&keywords=tens+feina%2C+septiembre&qid=1559639237&s=books&sr=1-2-fkmr0

Resum del llibre:
El candidat del MA a la Presidència de la Generalitat de Catalunya ha estat assassinat. Un periodista rep l’encàrrec del redactor en cap d’investigar els fets. Sense cap altra pista que el comunicat policial fet a la premsa, l’encàrrec sembla una feina impossible. Dos estranys i misteriosos personatges es posen en contacte amb ell per comunicar-li que declaren disposar d'informació privilegiada. La coneixença d’aquests dos individus però, i la seva peculiar idiosincràsia introduirà el periodista en mons poc convencionals. Ciència i llegendes es barrejaràn en un maremàgnum que l’adreçaran cap a escenaris cada cop més inversemblants. Perdut en aquest viatge estrafolari, demanarà l’ajut de companys i amors no correspostos, per intentar de no perdre’s en la bogeria que li proposen els dos informants. La investigació acabarà conduint-lo a descobrir i relacionar-se amb el fosc mon de l’Espanya franquista, de les organitzacions nazis i feixistes i dels grups econòmics i mediàtics que poblen i controlen la ciutat. Tanmateix, a posar en risc la pròpia vida. El futur dels diferents actors s’entrecreuen en el teler de la vida,  Potser una mèdium podrà donar-los un cop de ma en l’aferrissada lluita que mantenen amb un vell esperit maligne, hereu dels mestres de la “Ahnenerbe”, societat fundada per membres del Partit Nacional-Socialista alemany. Mentre, el País continua sumit en la lluita per assolir la independència, amb unes eleccions a curt termini que es preveuen decisives. Un apassionant recorregut per vuitanta anys de la nostra història.

Què volem els que vàrem votar i què volen els Partits que hem votat

La Llei de ferro de l'oligarquia 

Partits polítics en democràcia que no són organitzacions democràtiques

A principis del S. XX el sociòleg alemany Robert Michels va formular l'anomenada "Llei de ferro de l'oligarquia" per explicar la contradicció de per què els partits polítics, que són les principals institucions de la democràcia, no són organitzacions democràtiques.

Qui diu organització, diu oligarquia ".

Cap partit o organització és democràtica perquè "l'organització implica la tendència a l'oligarquia. En tota organització, ja sigui un partit polític, de gremi professional o una altra associació d'aquest tipus, es manifesta la tendència aristocràtica amb tota claredat ". Per què? L'organització és la que dona origen al domini dels elegits sobre els electors, dels mandataris sobre els mandants, dels delegats sobre els delegadors.

Com s'arriba a aquesta situació? Per la necessitat de l'organització

En un sistema democràtic parlamentari cal organitzar-se per poder participar en la presa de decisions.

Els partits són les organitzacions a través de les quals s'efectua la representació dels ciutadans en la presa de decisions.

A mesura que, històricament, cada vegada més persones anaven adquirint el dret al vot i per tant a ser representats, i com a conseqüència que les societats van transformant-se, els propis partits tenen la tendència a ampliar i a enfortir la seva burocratització, ja que estan abocats a enfrontar-se als problemes derivats de la cada vegada major complexitat social, i més quan aspiren a governar, o ja governen, l'Estat en el qual es manifesten aquestes complexitats.

És a dir, a mesura que van creixent com a organitzacions, a mesura que creix el partit, el treball en el partit es va complicant i amb això la seva organització.

Com les organitzacions polítiques estan formades per persones, aquests canvis els afecten sobretot a elles, i més en concret a aquelles que estan més implicades com són els líders i treballadors del partit, que passen a especialitzar-se en les seves funcions i a treballar a temps complet.

És a dir, "com més sòlida es fa l'estructura en el curs de l'evolució d'un partit polític modern, tant més es marca la tendència a reemplaçar el líder d'emergència per un líder professional. Tota organització partidària que ha assolit un grau considerable de complicació necessita que hi hagi cert nombre de persones que dediquin tota la seva activitat a la feina del partit ".

Per tant, com afirmava Michels en la seva investigació, "al principi els líders sorgeixen espontàniament, les seves funcions són accessòries i gratuïtes. Molt aviat, però, es converteixen en líders professionals, i en aquesta segona etapa del desenvolupament són estables i inamovibles ".

El líder s'independitza

Segons Michels, "els líders que al principi no eren més que òrgans executius de la voluntat col·lectiva, s'emancipen al poc temps de la massa i es fan independents del seu control". Com? La clau està en el coneixement que els líders professionals i buròcrates van adquirint a mesura que exerceixen el seu treball, unes habilitats que escapen de la comprensió i competència de la massa dels afiliats i votants dels partits. Així, "aquest coneixement d'expert que el líder adquireix en qüestions inaccessibles, o gairebé inaccessibles, per a la massa, li dona seguretat en la seva posició".

No obstant això, aquest procés té conseqüències perquè "la democràcia acaba per transformar-se en una aristocràcia per la impossibilitat de la massa d'adquirir les competències necessàries i la seva dependència d'un lideratge".

Certament, amb la professionalització s'aconsegueix major eficàcia en la gestió dels partits, però al preu de sacrificar la participació i el control per part de la majoria. En paraules de l'autor, l'adveniment del lideratge professional assenyala el principi de la fi per a la democràcia perquè és obvi que el control democràtic pateix d'aquesta manera una disminució progressiva, i es veu reduït finalment a un mínim infinitesimal ".

Com es justifica això en un partit que defensa la democràcia? Segons Michels perquè "la democràcia és incompatible en tot amb la rapidesa estratègica, i les forces de la democràcia no es presten per als ràpids desplegaments d'una campanya.

Per això és que els partits polítics, encara que siguin democràtics, mostren tanta hostilitat al referèndum i a totes les altres mesures per a la salvaguarda de la veritable democràcia ".

Michels afirmava que en els partits "el poder dels líders elegits sobre les masses electores és gairebé il·limitat". Per tant, un cop arribat a aquest punt s'arriba a una contradicció fonamental: els partits són fonamentals per al funcionament i la construcció de la democràcia, però al mateix temps l'estructura oligàrquica dels partits aixafa el principi democràtic bàsic .

És a dir, el que és una oligarquia evidentment no democràtica aixafa al que ha de ser, un democràcia-. El medi es converteix en un fi i els partits democràtics deixen de ser-ho per servir millor a la democràcia.

Els partits polítics necessiten la democràcia per poder existir, necessiten eleccions, parlaments, lleis, etc., però al mateix temps destrueixen la democràcia interna en el camí per aconseguir-ho.

No obstant això, i aquest és un dels punts més controvertits de la teoria de Michels, és que a la majoria dels membres de la massa del partit i l'electorat aquesta circumstància de manca de democràcia interna no els preocupa massa.

Segons Michels, no és exagerat afirmar que, entre els ciutadans que gaudeixen de drets polítics, el nombre dels que tenen un interès vital per les qüestions públiques és insignificant. No existiria, segons l'autor, una veritable demanda de participació en la presa de decisions excepte per part d'aquella minoria que sent realment un interès personal en això, perquè únicament l'egoisme pot incitar a la gent a interessar-se en els assumptes públics.

La conseqüència d'aquesta falta d'interès per part de la majoria enfront d'uns pocs que sí que se sent atrets, provocaria un procés de selecció espontània, en virtut del qual es segreguen de la massa organitzada cert nombre de membres que participen amb més diligència que altres en la tasca de l'organització i que passarien a formar part, tard o d'hora, del lideratge organitzat i de l'elit.

Una democràcia d'elits

La conseqüència del sacrifici de la democràcia interna i de la suposada manca d'interès per part dels electors i militants, és que els partits, que són l'espina dorsal de la democràcia, estan dominats per elits que funcionen de manera no democràtica dins de les organitzacions, però que necessiten a la democràcia per legitimar-se en el seu poder intern i per aspirar al poder més enllà d'aquestes organitzacions. És a dir, la democràcia està controlada per un grup de persones que funcionen de manera no democràtica.

Sorgeix llavors la següent pregunta: Pot ser democràtic un sistema en què els seus principals institucions no ho són?

En estar dominats per elements oligàrquics, els partits presenten a les eleccions uns candidats que són les elits d'aquests partits: l’aristocràcia amb forma democràtica.

Els ciutadans tenen l'oportunitat de triar entre diferents oligarques dels diferents partits per dirigir la democràcia, o millor dit, de triar entre la “classe política”.

Els ciutadans corrents no tenen accés a l'exercici real de la seva sobirania, i per tant a participar realment en la democràcia, si no és formant part d'aquesta classe.

La següent qüestió llavors és si es tracta d'una classe tancada, d'accés restringit. Michels explicava que els seus membres poden sorgir de la ciutadania ordinària, el que és més cert en els partits d'àmplia base popular, però en aconseguir el lloc de lideratge en els partits, aquestes persones deixen de pertànyer al seu grup d'origen i s'eleven per sobre de la ciutadania.

Michels ho explicava així: Tot poder segueix així un cicle natural: procedeix del poble i acaba aixecant-se per damunt del poble".

En casos de crisi política, la llunyania de l'anomenada "classe política" respecte a la massa de la ciutadania produeix rebuig a aquesta, el que provoca el sorgiment de grups que denuncien a l'oligarquia de torn i a la Democràcia com imperfecta o fins i tot inexistent perquè no se senten representats. Aquests grups estan integrats per un nombre relativament petit de persones, que són les interessades en política, i lluiten de manera organitzada per arribar al poder, adquirint al seu torn trets oligàrquics, i quan arriben al poder ho fan generalment barrejant-se amb l'anterior oligarquia fins confondre’s amb ella.

Seria el que ha passat al llarg de la història: els burgesos revolucionaris de finals del S. XVIII a mitjans del S. XIX van acabar per formar part de l'elit política barrejats amb els antics aristòcrates; els socialistes revolucionaris de finals del segle XIX van acabar fonent-se amb la burgesia al segle XX; i els partits que han sorgit de l'actual crisi de legitimitat del sistema democràtic, com a organitzacions oligàrquiques que són, acabaran barrejant-se amb l'actual "classe política" que avui tant rebutgen.

És com un cargol que no deixa de girar. Com deia Michels, "és probable que aquest joc cruel continuï indefinidament".

Quina és la solució del joc cruel infinit?

I es clar que hi ha solucions. Cal deixar de creure i votar als Partits tradicionals, acabar amb els "professionals de la política" i participar-hi tots nosaltres. Som animals polítics, ja ho deien els grecs. Hem de prendre la responsabilitat de decidir, participar i decidir en assemblees locals i que els representants polítics que escollim facin la seva feina política amb l'esperit de servir a la gent i sense permetre'ls que repeteixin, sense permetre'ls que es tornin professionals, sense permetre que es constitueixin en oligarquia política, en classe política.

El Dret i obligació de practicar la Resistència no violenta contra l’Opressor

No caiguem en el pacifisme. El pacifisme rebutja l’ús de la violència per raons morals o espirituals però no implica necessàriament una inclinació a actuar per provocar un canvi social i polític.

Millor parlem de la resistència no-violenta que, si bé rebutja l’ús de la violència per aconseguir el canvi social i polític, practica una constant desobediència envers el Poder opressor i du a terme constants accions que el perjudiquen.

El poder que oprimeix el nostre País no prendrà mai consciència de la seva maldat. Si esperem que s’il·lumini anem aviats. Hem de deixar de ser els seus còmplices, de col·laborar amb ell, perquè solament així evitarem de sofrir el seu mal.

Hem de desobeir les lleis injustes. Desobeir la llei et pot dur a la presó però no poden tancar-nos a tots a la presó.  Hem de perdre la por, perdre-li la por, i combatre’l.

No es tracta de ser pacífics i aguantar el rebre, sinó de fer accions que perjudiquin al Sistema opressor.

Cal practicar el boicot; boicot als productes de tots els fabricants i distribuïdors que s’alineen amb l’Opressor; boicot als bancs amb seu fora del nostre País; boicot a les companyies de Serveis (telefonia, aigua, llum, gas) que s’alineen amb l’Opressor.

Hem de manifestar en tot moment el nostre suport als presos polítics mitjançant llaços grocs a la roba.

Hem de convertir l’acampada de la plaça Catalunya en indefinida, en símbol de la nostra resistència no violenta.

Hem, de practicar una lluita diària, constant, intel·ligent i enginyosa, cal pensar en tot el que pugui fer mal al Poder opressor i compartir-ho amb tots els oprimits perquè tothom ho practiqui.

En la resistència no-violenta no existeix res que sigui derrota. És lluita contra la injustícia perquè no col·laborar amb el mal és un deure sagrat.

Sembla un impossible, però el Moviment d’Objecció de Consciència ho va aconseguir perquè es va convertir, en paraules del Ministre de Justícia del moment, en un “problema de Estado”, amb gairebé dos-cents joves a la presó. Els primers objectors van ser tractats gairebé com a criminals i la pròpia societat els criticà. Va caldre una feina de conscienciació, de fer arribar el missatge i que hom l’entengués.

Com va dir Gandhi, qualsevol moviment que vulgui millorar la situació de la gent o del País, es trobarà amb que  l’Autoritat primer el rebrà amb indiferència, després se’n burlarà, a continuació l’insultarà i el difamarà, després el reprimirà. Llavors, arribats a aquesta situació, si el moviment és just i veritable i segueix el camí de la resistència no-violenta, l’Autoritat serà derrotada.

Totes les revoltes són una bogeria fins que aconsegueixen el seu objectiu. Llavors tothom diu que era inevitable que allò passés... 

Resultat eleccions 21 desembre del 2017 al Parlament de Catalunya

Ja hem votat i ja ens hem comptat. I...què ha passat?

Doncs que la Soraya i el Rajoy i el Garcia Albiol han quedat escombrats de Catalunya. 

Aquesta és la primera gran conclusió. Haver descarregat les porres damunt els votants de l'1 d'octubre i haver aplicat l'article 155 sobre les Institucions catalanes i els seus representants no els ha reportat cap benefici. Han fet la feina bruta i brutal i han rebut la seva recompensa. Per una vegada la llei del karma ha estat aplicada.


Què ha passat més? Doncs que Ciudadanos, el partit d'ultra-dretà, ultra-nazionalista, ultra-liberal, ha sabut recollir la por d'un sector dels catalans que han escoltat els cants de la sirena Arrimadas quan els ha contat -sí contat, perquè és un conte del mateix nivell dels que s'expliquen a les tardes de les televisions d'Españistan- que els independentistes els voliem robar la identitat, l'orígen. I aquests pobres creguts han seguit a la sirena Arrimadas cap a les urnes i li han donat el seu cor. 

L'única pena que tinc és que aquesta gent no han estat capaços de demanar-li a l'Arrimadas que, si a banda de la por, hi tenia alguna altra cosa dintre el sarró per donar-los, alguna millora en la seva situació laboral, en el sistema sanitari que han d'utilitzar quan necessiten atenció mèdica, en l'ensenyament (deixem de banda la presa de pèl de l'escola tri-lingüe, perquè ells no ho saben però ja ho és), en les pensions, alguna millora en els rebuts tan escandalosos que paguen de llum, aigua, gas... Perquè si li haguéssin demanat a l'Arrimadas si en el sarró de Ciudadanos hi havia alguna d'aquestes coses, l'Arrimadas hagués contestat que sí, que amb ells seria el Paradís, però estaria mentint, com sempre, i no els hi explicaria totes les mesures que porten al programa del partit per aplicar quan arribin al Govern o en coalición amb el PP: que es podrà acomiadar els treballadors sense indemnitzar-los, que retallaran les pensions, que qui no es pugui pagar un sistema de jubilació privat no tindrà per viure, que privatitzaran la sanitat perquè sigui un negoci per als seus amics, malgrat que així l'atenció serà molt pitjor i, a més, deixaran de cobrir determinades malaties, etc. 
L'Arrimadas, amb els seus cants de sirena ha sumat als 736.364 vots que ja tenia els de 149.000 nous electors. Bé, nous no ho són, sinó més aviat vells i malalts. A les meses hem vist com arribaven persones d'edat infinita, molts d'ells inconscients, que no sabien ni qui eren (he estat testimoni d'aquests fets a la mesa on he participat) acompanyats de gent jove que els hi preparava la papereta de votació i els la introduïa en el sobre, perquè ells eren incapaços de fer-ho. Es podria dir que han tret de casa tothom que no hi anava a votar en els darrers anys perquè no sabia ni que havia d'anar-hi ni a on.

Ciudadanos, amb el seu programa de por i d'ultranacionalisme  ha aconseguit prendre 165.000 vots al PP. Però, i això és més greu, també ha obtingut 44.000 vots de Catalunya en Comu! Es veu que dintre l'amalgama de Comuns i Podemitas hi ha un grup bastant nombrós que pensaven que eren d'esquerres, però sobretot s'han sentit nacionalespanyolistes. I davant la crida de la sirena Arrimadas no s'han pogut estar. Potser perquè creien que Ciudadanos era d'esquerres? Malgrat que Ciudadanos hagi renunciat públicament a ser un partit Socialdemòcrata i s'hagi declarat obertament com a liberal? En realitat no són ni liberals. No s'han atrevit a declarar-se el que són perquè haurien d'haver dit Neo-liberals, o sigui, escola pura i dura de Chicago, o més clar, són els representants de l'IBEX-35. I, malgrat això, un grup important de votants d'En Comú-Podem han fet seva la crida "España antes facha que rota".

Ciudadanos també ha pescat algun vot dels antics votants d'Unió, uns 5.000, que eren més espanyols que catalanistes i, sobretot, en absolut socialistes, malgrat l'Espadaler s'hagi venut a l'Iceta a canvi d'un escó, el seu.
Ciudadanos també ha rascat alguns milers de vots, uns 3.000, de partits fantasma, con "Recortes Cero", una organització que reclama millores socials des d'un tuf feixistoide i espanyolista.
Tot plegat però, no els dóna per a res pràctic, solament per cobrar com a parlamentaris i anar fent el numeret al Parlament, disposar de les prebendes dels parlamentaris, que aquestes no les denuncien ni hi renuncien. Han passat de ser el partit majoritaria de l'oposició al partit majoritari de l'oposició. Com diuen els espanyols... "para este viaje no hacia falta alforjas". Això sí, han cridat i molt, i s'han queixat que la llei electoral catalana els era desfavorable. Què no saben que és la mateixa que l'espanyola? Els Mass-Media que els hi fan la campanya gratis s'han atrevit a dir bretolades de capsigrany com que si s'hagués escollit un únic representant, el més votat, a cada una de les demarcacions (com ho fan a Anglaterra), Ciudadanos hauria obtingut 104 escons, ja que en 104 poblacions han quedat primers. Bé, si el joc electoral hagués estat aquest, JuntsxCat i ERC hagueren anat en una mateixa candidatura i haurien obtingut els 135 escons. Tindriem un Parlament monocolor i totalment independentista. Premsa que no pensa, premsa mentidera?

Els socialistes han continuat la seva deriva sense adonar-se que han perdut definitivament tot l'electorat catalanista, i ara, amb l'aliança amb la dreta pura i dura "Unió", la classe menestral i treballadora. 

Malagrat incorporar elements caducs i d'ànima podrida com en Borrell (aquest personatge d'orígen català és el clar retrat psicològic de la síndrome del neoconvers i se'ns ha tornat més español que Millan Astray i Queipo de Llano junts), no han remuntat. Els votants espanyolistes s'estimen més una noia bufona que un homenet petitó, rodanxó i calvet. Malgrat balli com una baldufa això no dóna plus.
Per intentar esgarrepar algun escó i no caure en la misèria s'han aliat, en una maniobra copiada dels seus homòlegs alemanys, amb els votants 

catalanistes de classe alta, els antics d'Unió, ara un partit cadàver.
L'aliança contra-natura PSC-Unió, ha convertit el PSC en un híbrid indigerible per a qualsevol treballador. Però, mira, alguna cosa han pescat i gràcies a això han pogut sumar 79.000 vots que els han permès un petit increment. La mala notícia és que, malgrat l'increment de votants, no han aconseguit arrossegar cap vot nou cap a les seves paperetes. 
Actualment el PSC és un partit en descomposició que viu de la vella glòria, amb un electorat gairebé de la tercera edat. Barons del PSOE ja parlen de trencar qualsevol lligam amb ells i anar sols, com a PSOE, a les eleccions catalanes. Potser així, es podrien presentar com un partit etnològic i rebre els vots dels immigrants andalusos i extremenys? Ho dubto.

Els Comuns-Podem, com ja he dit abans, han regalat una part dels seus votants a Ciudadanos, uns 44.000, potser algun a ERC però no em surten en els números que he fet. 

Sembla és que la unió forçada dels antics comunistes, progre-verds, i els descontents del 15-M no funciona. S'han acabat convertint en un partit tradicional, amb el seu comité central que purga a qui no segueix al líder i la lideresa, i amb una part dels aliats (ICV) carregat de deutes amb els bancs (10 milions d'euros) que els coarten i molt, la llibertat i els fan dependre dels bancs. 

A la banda dels partits independentistes trobem que la CUP ha baixat 144.407 vots, víctimes del vot útil i del carisma d'en Puigdemont a Girona, una zona Cupaire. 

Els vots perduts s'han repartit entre ERC, majoritàriament, i alguns milers a JuntsxCatC. Hom diria que això no pot ser, els qui voten a la CUP no votarien mai a JuntsxCat, però conec prou gent que a les eleccions del 2015 va votar la CUP perquè forcéssin a "Junts pel Sí" a no frenar la Independència, i no perquè fossin antisistema. Ara, han preferit votar més d'acord al seu tarannà real. I si afegim el carisma d'en Puigdemont... els ha fet decidir-se per aquesta formació. 

ERC ha recollit per tant, uns 126.000 vots de la CUP (missatge del vot útil cap a ERC perquè Ciudadanos no guanyés les eleccions).També ha recollit bon grapat de vots de nous votants, aprox uns 52.965. 

JuntsxCat ha donat la sorpresa i quan totes les enquestes donaven com a guanyadora a ERC, finalment no ha estat així i els d'en Puigdemont els han passat al davant. També han recollit un grapat de vots nous, uns 29.000, alguns de la CUP, com ja he dit abans, i alguns milers d'Unió que devien passar molta vergonya si havien de votar socialista, a l'Iceta. 

Per a mi, el més important d'aquestes eleccions ha estat el fet que, malgrat l'increment de votants, amb uns percentatges mai vistos a cap altra contesa electoral, malgrat la ferotge campanya dels mitjans de comunicació a favor de votar als partits monàrquics espanyolistes, malgrat tota la pressió que han fet el Gobierno de España i la Magistratura contra les Institucions catalanes, els candidats independentistes i els seus votants, finalment l'independentisme no tant sols no ha disminuït sinó que ha incrementat el nombre de votants. Continuem essent la força majoritària a Catalunya i la República continúa essent viva.

De fet, el projecte de República catalana independent no té rival perquè a l'altre costat no hi ha altra cosa que corrupció, mentides i precipici. Ho podrem veure aquest proper 2018 quan el Banc Central Europeu deixi de comprar deute al Gobierno de España i aquest, amb el suport de Ciudadanos i el PSOE, continuï amb les retallades sobre la Sanitat, Educació, Benestar social i afegint ara les Pensions.

Si el nou Govern de la Generalitat s'esmerça en fer polítiques socials i uns pressupostos que beneficiïn les classes més desafavorides i ho sap "publicitar" potser part dels qui ara han votat Ciudadanos se n'adonin del què els convé, raonin i deixin de fer el gamarús.

Anàlisi dels vots:
Perquè he decidit repartir-los d'aquesta manera, perquè he decidit que els d'uns partits han anat a parar a d'altres, potser té deficiències, potser no l'he encertat del tot. Potser ha hagut vots de la CUP que no han anat a ERC i JuntsXCat i han acabat a Ciudadanos....
En primer lloc he partit de la base dels vots que els partits ja havien aconseguit en les darreres eleccions. El repartiment de vots que va obtenir "Junts pel Sí" entre ERC i JuntsxCat l'he basat en el que ERC i Convergència van obtenir el 2012 aplicant un lleuger descens a JuntsxCat i un lleuger increment a ERC, d'acord amb el que pronosticàven les enquestes.
Els vots nous no tenen misteri. Si el nombre de vots nous ha estat de 230.275 i la diferència entre el total de vots unionistes (inclos CatComuPodem) i independentistes és de 149.510, la resta fins a 230.275, o sigui 81.148 ha hagut d'anar als partits independentistes.

Jutges i éssers humans

Escriu Lleó Tolstoi, en el seu relat “La mort d’Ivan Illich”:

“...El propi càrrec de jutge d’instrucció oferia a Ivan Illich un camp d’acció molt més interessant i atractiu. En el càrrec anterior resultava agradable passar amb desimboltura, vestit amb el seu uniforme de la sastreria de Shármer, per davant les visites que esperaven a l’hora de ser rebudes i l’envejaven en veure’l entrar en el despatx del Cap i asseure’s amb ell a la taula per prendre una tassa de te i fumar una cigarreta; però els que depenien del seu arbitri eren pocs...//...Ara, en canvi, com a jutge d’instrucció, Ivan Illich sentia que tots, tots sense excepció, fins les persones més greus i satisfetes de sí mateixes, eren a les seves mans, i que solament escrivint certes paraules en paper timbrat tenia prou perquè aquell home greu i satisfet de sí mateix, comparegués davant d’ell en qualitat d’acusat o testimoni i que, si no l’invitava a seure, l’altre romandria dempeus davant d’ell i hauria de contestar a les seves preguntes...//...la possibilitat de processar i tancar a la presó a qualsevol, el caràcter públic dels discursos i l’èxit que en aquest terreny va tenir, foren circumstàncies que l’incorporaren més íntimament al càrrec...//...La consciència del seu poder, la possibilitat d’enfonsar a qui volgués, la gravetat, fins i tot des del punt de vista exterior, amb què entrava a la sala del Tribunal i la que guardava a les entrevistes amb els seus subordinats, el seu èxit davant superiors i inferiors...”

Diuen tots els qui han analitzat la famosa transició democràtica que ens va portar, de la dictadura franquista al sistema polític actual, que la dictadura espanyola no va ser vençuda. Els demòcrates espanyols no van derrotar el franquisme i van haver de pactar amb ell. No es va fer cau i net i l’aparell de l’estat, administrativament parlant, es va quedar en les seves mans. Cap funcionari franquista, militar, jutge, registrador, notari, alcalde, etc. va deixar el seu lloc. 

El sistema judicial espanyol va continuar amb tots els seus elements pervivint dintre el nou sistema. 

Els jutges còmplices del franquisme van continuar i continúen exercint la seva professió a l'actualitat. 

Pràcticament tot va seguir en les mateixes mans. 

I si fem una mica de seguiment dels llaços familiars veurem que molts fills d'aquests, continuen essent jutges, advocats, registradors, notaris...

I no cal dir que un jutge, com el jutge Ivan Illich, és un ésser humà i, per tant, un subjecte.

Vicent Partal, en un Article de Vila Web, citava com a exemple l’advocat d’Alícia Sánchez Camacho, un senyor que va signar la pena de mort de Puig Antich.

Quan llegeixo Ivan Illich, em venen al cap els jutges que tenen tancats a la presó en Jordi Cuixart, en Jordi Sanchez, En Joaquim Forn, en Oriol Junqueras... 

Cal llegir molt atentament l'article publicat el dia 13/12/2017 al diari "Ara" pel catedràtic de dret constitucional Javier Perez Royo on demostra que la Justícia espanyola no és objectiva sinó que se salta la llei per ficar gent a la pressó.
Veure:
https://www.ara.cat/es/opinion/javier-perez-royo-rebelion-govern-delito-imaginario_0_1923407880.html

Postdata: 
El jutge de Barcelona que porta ara la investigació de l'1 d'octubre i que ha ordenat l'escorcoll d'aquest dijous a Unipost, Jaime Conejo Heredia, ha mostrat públicament a les xarxes socials el seu espanyolisme.
Veure notícia a 
http://www.ccma.cat/324/el-nou-jutge-que-investiga-l1-o-es-posiciona-a-la-xarxa-a-favor-de-lespanyolisme/noticia/2826695/

España y yo somos así, señora

España ante todo... 
España, Una, Grande, Libre... 
Yo soy español, español, español...

Parece que en ese accidente geográfico que los fenicios llamaron Hispania (tierra de conejos), existe una cuestión que muchos de sus habitantes sobreponen a cualquier otra consideración: ser español, vivir en España. Esto no tiene parangón en el mundo y deja reducido a superfluo cualquier otro asunto. Si alguien se atreve a no querer ser español está cometiendo un sacrilegio y debe ser encarcelado inmediatamente, porque no hace falta juzgarlo ante tamaño delito y ultraje.

Dice Baltasar Gracián, en "El Criticón", escrito allá por el siglo XVII:
"La soberbia, como primera en todo lo malo, cogió la delantera [...]. Topó con España, primera provincia de la Europa. Parecióle tan de su genio que se perpetuó en ella. Allí vive y allí reina con todas su aliadas: la estimación propia, el desprecio ajeno, el querer mandarlo todo y servir a nadie, hacer del Don Diego y "vengo de los Godos", el lucir, el campear, el alabarse, el hablar mucho, alto y hueco, la gravedad, el fausto, el brio con todo género de presunción y todo esto desde el más noble al más plebeyo".

Como vemos, no es un problema moderno sino que viene de antiguo, seguramente de cuando el Imperio hispánico sometía a medio mundo a su voluntad. 
Dice Fernando Diaz-Plaja en "El español y los siete pecados capitales":
"El orgullo humano, individual y colectivo, de una persona o de un Pueblo, está casi siempre en proporción directa de lo que posee en bienes materiales. El orgullo español, en cambio, no necesita de ese soporte porque es un orgullo basado en riqueza íntima, racial -la gran España del Imperio o religiosa-, seguidores de la "única" religión, la católica[...]. Los siglos han pasado, pero la idea continúa vigente. Después de la guerra civil, cuando la mitad de los españoles no tenían donde albergarse, se inició la basílica del Valle de los Caídos, horadando la montaña en un esfuerzo de hombres, dinero y material que hubiera bastado para poner techo sobre la cabeza de muchos españoles desahuciados por la fortuna. Y si el Estado hacía esto, la industria privada tampoco se quedaba atrás. Cuando las casas de Madrid dejaban mucho que desear, se erigió en la plaza de España el que durante años fue el rascacielos más alto de Europa, y con las calles llenas de baches, el Ayuntamiento de Madrid se lanzó a soñar en el parque zoológico más bello del continente."

Y los españoles, sin techo pero..."español, y muy español". Porque un español le permite a sus gobernantes cualquier cosa mientras estos manifiesten y presuman de ser patriotas y canten vivas a España.

Según parece, un español no necesita nada más para ser feliz que ser español y vivir en España. No importa que cobre un sueldo miserable, ni que viva en condiciones precarias, ni que cuando enferma el sistema sanitario que le ofrece su Gobierno sea lamentable. Tampoco que sus hijos tengan una educación precaria, ni que luego, una vez acabados los estudios, no encuentren trabajo y, si lo encuentran, sea con un contrato precario y un sueldo de subsistencia.
¿Qué mas da que el Gobierno robe, que utilice los impuestos de los ciudadanos para llenar sus cuentas en Suiza? 

Lo importante es que diga "Viva España" cuantas más veces mejor. Si no, que se lo digan al Rey Fernando el católico, cuando pedía cuentas al prototipo español y premio a la españolidad, don Gonzalo Fernandez de Córdoba, de los caudales gastados en la guerra. El Gran Capitán le respondía:
"Picos, palas y azadones, cien millones...guantes perfumados para resistir el hedor de los muertos enemigos...nuevas campanas para substituir las antiguas que se rompieron de tanto repicar por las victorias..."

Un verdadero español, un español de pro, cuando lee estas justificaciones, comienza a babear, cual perro de Pavlov. No le importa lo más mínimo que este hombre, don Gonzalo, se hubiera gastado una fortuna y no tuviera manera de justificar en qué ni en como. Para un verdadero español, eso ¿qué más da? Y si se quedó con lo que decía que había gastado... ¿qué importancia tiene? ¡Se lo merecía! Buscar justificaciones solamente lo hacen los judios, los pobres de espiritu... 
Lástima que esta manera de actuar llevase al Imperio español a la bancarrota y a la pérdida de del imperio mismo.

España lo justifica todo y ser español, también. Lo justificable y lo injustificable. Como explica Calderón en "La rendición de Breda" cuando habla del comportamiento de los soldados de los Tercios: 
Todo lo sufren en cualquier asalto
Sólo no sufren que les hablen alto.

A esos mismos Tercios que produjeron la leyenda negra, más negra que la de la Inquisición, se les puede disculpar todo porque lo hacían en nombre de España. Dice Diaz Plaja en el libro antes citado:
 "...Historiadores católicos narran sin una palabra de censura el saqueo de "Maestrique" con el grito de "¡España, España! ¡Mata, mata!"

Y los españoles continuaron actuando como españoles y el Imperio se fue al traste y España pasó de ser una potencia mundial a ser un Estado más en el mundo moderno. Pero el orgullo, la soberbia pervivieron, para desgracia de los españoles.

Y los vicios continuaron y continúan. Y los españoles continúan perdonando a sus gobernantes que su calidad de vida sea cada vez más precaria, que utilicen los impuestos para su lucro particular, que estafen roben, mientan y corrompan las instancias democráticas. Cualquier cosa mientras sus gobernantes se muestren amantes del Mito.

Y en eso, coinciden todos los gobernantes, sean de derechas o de supuestas izquierdas. Vengan de donde vengan, estén donde estén situados en el arco parlamentario, ellos saben que si no continúan adorando al Mito podrán ser acusados de herejes, de sacrílegos y perderán la confianza de los verdaderos españoles.

Tossudament alçats

Confiem, esperem, no defallim, creiem en nosaltres.
Saludo amb alegria les noves dades del CEO d'aquest 31 d'octubre, recull de les opinions de la "tercera onada 2017".

Visc en una comunitat humana  de la què em puc sentir orgullós, segons denota la mitjana del Centre d'estudis d'opinió. 
Això no em lliura de sentir vergonya, pena, fàstic, pel que pensen i fan una part dels elements de la meva comunitat. Tampoc en deslliura de sentir arcades quan llegeixo les informacions que intenten fer-me arribar alguns dels mitjans de comunicació que empastifen els nostres kioskos. Em repugna quan els enemics de la llibertat ens acusen amb falsetats. No estem lliures de sofistes, de fariseus ni saduceus, sobretot quan penso que tenim empresonets dos líders d'organitzacions civils per haver tingut la gosadía d'ajudar-nos a ser lliures.

Malgrat tot, la mitjana és per damunt de la que trobem a casa dels nostres veïns espanyols. Perquè tenim el CEO i la informació que se'n desprèn em fa estimar la nostra societat, la nostra Nació:

Visc en un País per al qual el principal problema és la relació de Catalunya amb Espanya (48,9%) Be, ens adonem de la causa principal de tots els nostres problemes! 
Ens interessa la política, no en defugim, sabem que no es pot confiar en la Justícia espanyola, no tenim cap confiança tampoc en el "Gobierno de España", ni molt menys en la Monarquía, tampoc en l'exèrcit ni en la "Policía nacional" ni en la "Guardia Civil".
La informació del CEO també explica que no confiem en l'Església, ni en la Banca i tampoc en el Tribunal Constitucional.
En definitiva, sabem distingir entre honrats i corruptes, entre bona gent i mala gent, entre sincers i hipòcrites. I, una qüestió important, especialment en els temps que estem vivint: estem satisfets amb la nostra vida actual.
Políticament ens situem del centre cap a l'esquerra i, entre espanyolisme i catalanisme, majoritàriament ens sentim "Catalans que vivim a Catalunya"  i molt pocs "Espanyols que viuen a Espanya"
A la gran pregunta, "vol que Catalunya esdevingui un Estat independent"? responem que Sí un 48,7%, No un 43,6% i "no sap no contesta un 7,8%

El dia 21 de desembre hi haurà novament eleccions. El "Gobierno de España" pensa que després d'havernos fet passar per tot el que ens ha fet passar  darrerament i, a 8 setmanes encara dels comicis, tindran temps de treballar per aconseguir que els hi donem el vot, que renunciem a la nostra llibertat de decidir ser lliures.
Però el CEO no els dóna la raó. Ens diu que som una societat diferent, que, en general, com a mitjana, no sóm com la resta d'espanyols.

Per tant, guanyarem una altra vegada, aquesta encara amb més claretat que el 27 de setembre del 2017 i el "Gobierno de España" haurà de negociar. Perquè ara sí, ara tot el Món sap que hi ha un indret, en el nord-est de la península ibèrica que es diu Catalunya i que els seus habitants, majoritàriament volen ser un Estat independent, perquè són diferents d'Espanya.
I això, fins fa molt poc, no ho sabien. I tots els catalans que hen sortit a l'estanger en tenim constància. Quan ens demanàven d'on èrem, nosaltres tots cofois responíem "I'm catalan". I ens miraven amb cara confosa fins que afegiem, "Barcelona". Ah!, Barcelona, "Lovely, Barcelona"! Sabien de Barcelona per les Olimpiades, pel Barça, pel Messi, per la Sagrada Família. De Catalunya potser els sonava que era una regió d'Espanya...
Ara però, arran de les darreres manifestacions de l'onze de setembre i, especialment de les imatges de l'1 d'octubre i de la proclamació de la República per part del nostre President, tothom sap que existim com a Poble, que som una Nació i que volem ser un Estat independent.
També saben que tenim presos polítics, que el nostre President ha hagut de marxar a l'exili perquè el "Gobierno de España" el vol tancar a la presó. Ara sabem qui som. I si ara guanyem les eleccions tindrem arguments per obligar España i el Món a escoltar-nos.
Algún membre del Gobierno de España diu que si guanyem i volem ser independents ens tornaran a aplicar el 155. I entrarem en un bucle infinit, sense sortida, que... No, no s'ho creuen ni ells.

El CEO ens ha de donat arguments per confiar, per continuar tossudament alçats, per continuar fent feina, per guanyar-nos el futur.
Els quadres de més avall són realitats i una possibilitat de com podrien anar els resultats de la consulta del 21 de desembre. Si tots hi anem, si continuem treballant amb confiança.

Eleccions 27 setembre 2015
	%	Nombre
Nombre de votants	100,00	4.130.196
Partits favorables a la independència	47,61	1.966.508
Partits no favorables a la independència, inclòs CSQP	47,85	1.976.453
Suma		3.942.961
Nuls, en blanc	4,53	187.235
Total	100,00	4.130.196

Enquesta CEO OCT 2017
Nombre de vots	100	4.130.196
A favor de la independència.	48,7	2.011.405
Contraris a la Independència.	43,6	1.800.765
Suma		3.812.171
No sap, no contesta	7,8	322.155
Total	100	4.130.196

Queda el dubte d'aquest 7,8% no definit que podria decidir el resultat. Si utilitzem les dades obtingudes en el referèndum del 1 d'Octubre, aquestes ens poden ajudar a situar part d'aquest grup en un o altre lloc.
El total de vots a favor de la independència recollits l'1 d'octubre va ser de 2.044.038. Si donem per bo aquest nombre, es redueixen els indecisos.

Referèndum  1 octubre i dades del CEO
Votants 2015	100,00	4.130.196
Vots recollits a favor del SI	49,49	2.044.038
Contraris a la independència segons dades del CEO	43,60	1.800.765
Suma		3.844.803
Fracció que continuariem sense definir	6,91	285.393
Total		4.130.196

Aquesta conjectura es basa en nombre de votants reals, els de la darreres eleccions autonòmiques. Per tant, és un nombre prou fidel a la realitat. Són el nombre de votants amb un percentatge de participació del 74,95%, el més alt mai registrat en una consulta electoral.
El nombre de vots favorables a la independència és el nombre de vots recollits en el referèndum del dia 1 d'octubre, un nombre real, tant real com els cops rebuts pels votants en l'intent de la Policía espanyola per impedir-ho.
El nombre de vots contraris a la independència també són reals, són els que s'obtenen de la enquesta del CEO convertint el 43,6 que aquesta ofereix en nombre de vots respecte dels votants del 27 de setembre de 2015.

Aquesta situació dóna com a resultats:

El percentatge de votants és del 74,95% (els 4.130.196 del 27-S). Per tant, compleix amb totes les normes i convencions internacionals per validar el resultat.

Guanyaría el Sí a la independència amb un 49,49% Per tant, també quedaría internacionalment validat.

Solament resta l'ombra del 6,91, però és molt improbable que tot aquest 6,91 es decideixi íntegrament pel No. Solament que un 1,51% d'aquest grup d'indecisos es decanti cap al Sí, aquesta opció obtindrà el 51% i no hi hauria cap discussió possible. La independència hauria guanyat.

PD: El famós tema de Catalunya sí que es pot-Podem-Podemos queda resolt amb aquests càlculs perquè en el cas de les eleccions del 27-S-2015 els he sumat al No. En el cas de l'enquesta del CEO es parla de percentatges i no de grups polítics, El mateix que en el cas de les dades del referèndum.