Dimecres passat, 14/11, promogut per l'associació
cultural "VeiemÍtaca", vaig assistir a un debat sobre la crisi
i les retallades, una opció a l’abast de tothom aquests dies, tant pel que fa al patiment personal de la crisi econòmica, com a les retallades dels nostres sous, com a la
proliferació d'actes informatius arreu. Entre d'altres coses, es discutí sobre si
les retallades obeïen a una necessitat ineludible del Govern de la Generalitat
o, pel contrari, eren la solució més fácil per aquest. L'alternativa, es clar,
era plantar cara a l'Estat espanyol i deixar de pagar el que ens roben (ara que
ho podem dir).
Entre els membres de la mesa hi havia en Ricard
Garreta (Fundació Catalunya Estat) i l’Alfons López Tena (diputat de SI al
parlament de Catalunya). Obviament, aquests apostaven per la independència de
Catalunya com a solució, la qual cosa faria innecessàries les retallades.
Raonaven que si el pressupost anual de la Generalitat és, per al 2011,
aproximandament d'uns 39.000 milions d'euros, amb la independència s'incrementaria,
de cop, en uns 20.000 milions més, els que ens roben, es clar. Vint
mil milions més per oferir els mateixos serveis però, obviament, de molta més
qualitat i eficàcia i sense haver de fer retallades, és clar. Sanitat, Educació, Benestar Social, Pensions,
Investigació, suport a les empreses, etc, s'incrementarien espectacularment!
En aquest context, un dels assistents, va demanar
la paraula per dir el següent:
−Si primer tenim la independència, sense abans
haver construït el que volem ser, serem tant nefastament independents com molts
altres que són nefastament independents. No és el mateix la independència que
busquen determinades persones que la independència que busco jo, que busco
cohesió social i cohesió nacional. Sense això, no interessa la independència. A
partir de llavors, sí que construiré el que vulgui amb altres pobles lliures.
El diputat de SI, Alfons López Tena, va contestar
dient (incloc enllaç de video: http://www.youtube.com/watch?v=JCNFnrM9EwQ),
entre altres coses, que la independència no se la qüestiona cap dels països que
la gaudeixen. Com a exemple extrem, els alemanys antinazis, per deslliurar-se
de Hitler no se'ls va ocòrrer deixar de ser independents per enderrocar-lo. Van
demanar ajuda als americans, als anglesos, als russos, però van continuar
essent un país independent. També va raonar perquè la submisió a Espanya era un
problema que afectava tant a rics com a pobres. Continuà donant altres exemples
de perquè, segons la seva opinió, ens seria profitosa la independència, tot
rebent el suport d'en Ricard Garreta.
Particularment però, penso que l’afirmació de
l’assistent a l’acte conté una incongruencia deguda a una confusió. Diu "No
és el mateix la independència que busquen determinades persones que la
independència que busco jo".
Malgrat pesi a algú, la independència és un terme
jurídic polític, amb independència de qui l'usi. S'és independent o no s'és
independent. Tenim el dret a decidir sobre què fem amb els nostres impostos,
amb la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra societat, el govern que
volem, etc. o no tenim el dret a decidir.
Aquesta confusió continúa vigent en molts
ciutadans, i espero que no sigui una qüestió de mala fe. Es confón quin és el model de societat que més ens agrada i què
desitgem per viure, amb el concepte “Independència”. I aquesta confusió fa que
molta gent no la vegi com allò que és, una urgent necessitat.
Ser un país independent o no, no té a veure amb el
model social imperant en el país què gaudeix d'independència. Un país independent pot tenir un govern comunista,
capitalista, pot ser una democràcia, una oligarquia, una dictadura,
una monarquia o qualsevol altre tipus de model polític. I la seva gent viurà
millor o pitjor econòmicament, culturalment, socialment, políticament, tot
depenent del model social que estableixi, en el privilegi que li dóna ser
independent.
Actualment vivim una situació molt i molt
complicada per al nostre país. Els nostres recursos se'n van i no tornen i
nosaltres ho passem cada vegada pitjor amb el que ens queda. En situacions
límit com l'actual no es pot continuar dubtant. Històricament, ningú que hagi
pogut contar-ho, ha dubtat.
Per posar un exemple prou conegut, Moisés tenia
molt i molt clar que la solució per al seu poble era poder marxar d'Egipte i
ser lliures. No va voler un “pacte fiscal”, un estatut nou ni cap altre acord
amb el Faraó que no fos poder marxar. Sabia que la solució era “ser lliures”,
malgrat això els dugués a haver de travessar el desert del Sinaí.
Els presoners dels camps de concentració alemanys,
a la segona guerra mundial, no es plantejaven altra cosa que la fugida. Sabien
que cada dia que passaven allà, eren més a prop de la mort.
Els Estat Units en el segle divuit, totes les
colònies de l'imperi espanyol durant el segle dinou... Els irlandesos, sabien
que la millor solució era independitzar-se d'Anglaterra si volien deixar de morir de fam. I els letons, estonians, lituans, Bosnians, Croats, Eslovens,
Eslovacs... Malgrat molts d'aquest s'hi jugaven entrar en guerra amb la
metròpoli o iniciar guerres civils, com en el cas d’irlanda.
El que realment és important però, és que cap
d'ells voldria avui renunciar a la seva independència. En alguns d'aquests
països hi ha règims d'esquerres, altres de dretes, altres són poc democràtics,
altres ho són molt... Però ningú renunciaria avui a la seva independència.
És clar que formem part d'una llar anomenada
“España”, els amos de la qual no ens estimen gens. Ens maltracten, ens
menyspreen i ens donen pitjor tracte que a d’altres pobles que ocupen les
altres habitacions, malgrat treballem com el qui més, si no més.
Un psiquiatra diria que tenim síndrome d'Estocolm i
que, a força de ser maltractats hem acabat estimant els nostres botxins. Això
ja va passar antigament amb la noblesa catalana, avui desapareguda, absorbida
per l'espanyola. Si demaneu qui és el duc de Cardona us trobareu que és algú que viu a centenars de quilòmetres d'aquest lloc i que parla castellà.
Avui també es dóna aquest fet entre la burgesia
catalana, orgullosament provinciana, enlluernada per les grans fortunes que
viuen a la “Villa y Corte”.
Sabem que ens ho estem passant malament, que la
cosa encara anirà a pitjor i que la única solució, com el cas de les dones maltractades,
és obrir la porta i marxar.
Per tant, no fem cas d'aquells qui ens diuen que
depèn de com, que si harmonitzats o cohesionats. Si no obrim la porta i
abandonem el maltractador, morirem com a poble.
Deixem d'una vegada de
confondre el mot “independència” (ser un poble independent, amb capacitat de
decidir), amb el mot “model social” (de quina manera social i política volem
governar-nos). Primer cal obrir la porta (proclamar la independencia) per poder
decidir quin model social volem. Primer el primer.
Si continuem dubtant, quan arribi la polícia trobarà, com en tants altres
casos, a la dona morta. Llavors ja no hi haurà discusió sobre quin model social
volem construir per assolir la independència.
