Resultat eleccions 21 desembre del 2017 al Parlament de Catalunya

Ja hem votat i ja ens hem comptat. I...què ha passat?

Doncs que la Soraya i el Rajoy i el Garcia Albiol han quedat escombrats de Catalunya. 

Aquesta és la primera gran conclusió. Haver descarregat les porres damunt els votants de l'1 d'octubre i haver aplicat l'article 155 sobre les Institucions catalanes i els seus representants no els ha reportat cap benefici. Han fet la feina bruta i brutal i han rebut la seva recompensa. Per una vegada la llei del karma ha estat aplicada.


Què ha passat més? Doncs que Ciudadanos, el partit d'ultra-dretà, ultra-nazionalista, ultra-liberal, ha sabut recollir la por d'un sector dels catalans que han escoltat els cants de la sirena Arrimadas quan els ha contat -sí contat, perquè és un conte del mateix nivell dels que s'expliquen a les tardes de les televisions d'Españistan- que els independentistes els voliem robar la identitat, l'orígen. I aquests pobres creguts han seguit a la sirena Arrimadas cap a les urnes i li han donat el seu cor. 

L'única pena que tinc és que aquesta gent no han estat capaços de demanar-li a l'Arrimadas que, si a banda de la por, hi tenia alguna altra cosa dintre el sarró per donar-los, alguna millora en la seva situació laboral, en el sistema sanitari que han d'utilitzar quan necessiten atenció mèdica, en l'ensenyament (deixem de banda la presa de pèl de l'escola tri-lingüe, perquè ells no ho saben però ja ho és), en les pensions, alguna millora en els rebuts tan escandalosos que paguen de llum, aigua, gas... Perquè si li haguéssin demanat a l'Arrimadas si en el sarró de Ciudadanos hi havia alguna d'aquestes coses, l'Arrimadas hagués contestat que sí, que amb ells seria el Paradís, però estaria mentint, com sempre, i no els hi explicaria totes les mesures que porten al programa del partit per aplicar quan arribin al Govern o en coalición amb el PP: que es podrà acomiadar els treballadors sense indemnitzar-los, que retallaran les pensions, que qui no es pugui pagar un sistema de jubilació privat no tindrà per viure, que privatitzaran la sanitat perquè sigui un negoci per als seus amics, malgrat que així l'atenció serà molt pitjor i, a més, deixaran de cobrir determinades malaties, etc. 
L'Arrimadas, amb els seus cants de sirena ha sumat als 736.364 vots que ja tenia els de 149.000 nous electors. Bé, nous no ho són, sinó més aviat vells i malalts. A les meses hem vist com arribaven persones d'edat infinita, molts d'ells inconscients, que no sabien ni qui eren (he estat testimoni d'aquests fets a la mesa on he participat) acompanyats de gent jove que els hi preparava la papereta de votació i els la introduïa en el sobre, perquè ells eren incapaços de fer-ho. Es podria dir que han tret de casa tothom que no hi anava a votar en els darrers anys perquè no sabia ni que havia d'anar-hi ni a on.

Ciudadanos, amb el seu programa de por i d'ultranacionalisme  ha aconseguit prendre 165.000 vots al PP. Però, i això és més greu, també ha obtingut 44.000 vots de Catalunya en Comu! Es veu que dintre l'amalgama de Comuns i Podemitas hi ha un grup bastant nombrós que pensaven que eren d'esquerres, però sobretot s'han sentit nacionalespanyolistes. I davant la crida de la sirena Arrimadas no s'han pogut estar. Potser perquè creien que Ciudadanos era d'esquerres? Malgrat que Ciudadanos hagi renunciat públicament a ser un partit Socialdemòcrata i s'hagi declarat obertament com a liberal? En realitat no són ni liberals. No s'han atrevit a declarar-se el que són perquè haurien d'haver dit Neo-liberals, o sigui, escola pura i dura de Chicago, o més clar, són els representants de l'IBEX-35. I, malgrat això, un grup important de votants d'En Comú-Podem han fet seva la crida "España antes facha que rota".

Ciudadanos també ha pescat algun vot dels antics votants d'Unió, uns 5.000, que eren més espanyols que catalanistes i, sobretot, en absolut socialistes, malgrat l'Espadaler s'hagi venut a l'Iceta a canvi d'un escó, el seu.
Ciudadanos també ha rascat alguns milers de vots, uns 3.000, de partits fantasma, con "Recortes Cero", una organització que reclama millores socials des d'un tuf feixistoide i espanyolista.
Tot plegat però, no els dóna per a res pràctic, solament per cobrar com a parlamentaris i anar fent el numeret al Parlament, disposar de les prebendes dels parlamentaris, que aquestes no les denuncien ni hi renuncien. Han passat de ser el partit majoritaria de l'oposició al partit majoritari de l'oposició. Com diuen els espanyols... "para este viaje no hacia falta alforjas". Això sí, han cridat i molt, i s'han queixat que la llei electoral catalana els era desfavorable. Què no saben que és la mateixa que l'espanyola? Els Mass-Media que els hi fan la campanya gratis s'han atrevit a dir bretolades de capsigrany com que si s'hagués escollit un únic representant, el més votat, a cada una de les demarcacions (com ho fan a Anglaterra), Ciudadanos hauria obtingut 104 escons, ja que en 104 poblacions han quedat primers. Bé, si el joc electoral hagués estat aquest, JuntsxCat i ERC hagueren anat en una mateixa candidatura i haurien obtingut els 135 escons. Tindriem un Parlament monocolor i totalment independentista. Premsa que no pensa, premsa mentidera?

Els socialistes han continuat la seva deriva sense adonar-se que han perdut definitivament tot l'electorat catalanista, i ara, amb l'aliança amb la dreta pura i dura "Unió", la classe menestral i treballadora. 

Malagrat incorporar elements caducs i d'ànima podrida com en Borrell (aquest personatge d'orígen català és el clar retrat psicològic de la síndrome del neoconvers i se'ns ha tornat més español que Millan Astray i Queipo de Llano junts), no han remuntat. Els votants espanyolistes s'estimen més una noia bufona que un homenet petitó, rodanxó i calvet. Malgrat balli com una baldufa això no dóna plus.
Per intentar esgarrepar algun escó i no caure en la misèria s'han aliat, en una maniobra copiada dels seus homòlegs alemanys, amb els votants 

catalanistes de classe alta, els antics d'Unió, ara un partit cadàver.
L'aliança contra-natura PSC-Unió, ha convertit el PSC en un híbrid indigerible per a qualsevol treballador. Però, mira, alguna cosa han pescat i gràcies a això han pogut sumar 79.000 vots que els han permès un petit increment. La mala notícia és que, malgrat l'increment de votants, no han aconseguit arrossegar cap vot nou cap a les seves paperetes. 
Actualment el PSC és un partit en descomposició que viu de la vella glòria, amb un electorat gairebé de la tercera edat. Barons del PSOE ja parlen de trencar qualsevol lligam amb ells i anar sols, com a PSOE, a les eleccions catalanes. Potser així, es podrien presentar com un partit etnològic i rebre els vots dels immigrants andalusos i extremenys? Ho dubto.

Els Comuns-Podem, com ja he dit abans, han regalat una part dels seus votants a Ciudadanos, uns 44.000, potser algun a ERC però no em surten en els números que he fet. 

Sembla és que la unió forçada dels antics comunistes, progre-verds, i els descontents del 15-M no funciona. S'han acabat convertint en un partit tradicional, amb el seu comité central que purga a qui no segueix al líder i la lideresa, i amb una part dels aliats (ICV) carregat de deutes amb els bancs (10 milions d'euros) que els coarten i molt, la llibertat i els fan dependre dels bancs. 

A la banda dels partits independentistes trobem que la CUP ha baixat 144.407 vots, víctimes del vot útil i del carisma d'en Puigdemont a Girona, una zona Cupaire. 

Els vots perduts s'han repartit entre ERC, majoritàriament, i alguns milers a JuntsxCatC. Hom diria que això no pot ser, els qui voten a la CUP no votarien mai a JuntsxCat, però conec prou gent que a les eleccions del 2015 va votar la CUP perquè forcéssin a "Junts pel Sí" a no frenar la Independència, i no perquè fossin antisistema. Ara, han preferit votar més d'acord al seu tarannà real. I si afegim el carisma d'en Puigdemont... els ha fet decidir-se per aquesta formació. 

ERC ha recollit per tant, uns 126.000 vots de la CUP (missatge del vot útil cap a ERC perquè Ciudadanos no guanyés les eleccions).També ha recollit bon grapat de vots de nous votants, aprox uns 52.965. 

JuntsxCat ha donat la sorpresa i quan totes les enquestes donaven com a guanyadora a ERC, finalment no ha estat així i els d'en Puigdemont els han passat al davant. També han recollit un grapat de vots nous, uns 29.000, alguns de la CUP, com ja he dit abans, i alguns milers d'Unió que devien passar molta vergonya si havien de votar socialista, a l'Iceta. 

Per a mi, el més important d'aquestes eleccions ha estat el fet que, malgrat l'increment de votants, amb uns percentatges mai vistos a cap altra contesa electoral, malgrat la ferotge campanya dels mitjans de comunicació a favor de votar als partits monàrquics espanyolistes, malgrat tota la pressió que han fet el Gobierno de España i la Magistratura contra les Institucions catalanes, els candidats independentistes i els seus votants, finalment l'independentisme no tant sols no ha disminuït sinó que ha incrementat el nombre de votants. Continuem essent la força majoritària a Catalunya i la República continúa essent viva.

De fet, el projecte de República catalana independent no té rival perquè a l'altre costat no hi ha altra cosa que corrupció, mentides i precipici. Ho podrem veure aquest proper 2018 quan el Banc Central Europeu deixi de comprar deute al Gobierno de España i aquest, amb el suport de Ciudadanos i el PSOE, continuï amb les retallades sobre la Sanitat, Educació, Benestar social i afegint ara les Pensions.

Si el nou Govern de la Generalitat s'esmerça en fer polítiques socials i uns pressupostos que beneficiïn les classes més desafavorides i ho sap "publicitar" potser part dels qui ara han votat Ciudadanos se n'adonin del què els convé, raonin i deixin de fer el gamarús.

Anàlisi dels vots:
Perquè he decidit repartir-los d'aquesta manera, perquè he decidit que els d'uns partits han anat a parar a d'altres, potser té deficiències, potser no l'he encertat del tot. Potser ha hagut vots de la CUP que no han anat a ERC i JuntsXCat i han acabat a Ciudadanos....
En primer lloc he partit de la base dels vots que els partits ja havien aconseguit en les darreres eleccions. El repartiment de vots que va obtenir "Junts pel Sí" entre ERC i JuntsxCat l'he basat en el que ERC i Convergència van obtenir el 2012 aplicant un lleuger descens a JuntsxCat i un lleuger increment a ERC, d'acord amb el que pronosticàven les enquestes.
Els vots nous no tenen misteri. Si el nombre de vots nous ha estat de 230.275 i la diferència entre el total de vots unionistes (inclos CatComuPodem) i independentistes és de 149.510, la resta fins a 230.275, o sigui 81.148 ha hagut d'anar als partits independentistes.

Jutges i éssers humans

Escriu Lleó Tolstoi, en el seu relat “La mort d’Ivan Illich”:

“...El propi càrrec de jutge d’instrucció oferia a Ivan Illich un camp d’acció molt més interessant i atractiu. En el càrrec anterior resultava agradable passar amb desimboltura, vestit amb el seu uniforme de la sastreria de Shármer, per davant les visites que esperaven a l’hora de ser rebudes i l’envejaven en veure’l entrar en el despatx del Cap i asseure’s amb ell a la taula per prendre una tassa de te i fumar una cigarreta; però els que depenien del seu arbitri eren pocs...//...Ara, en canvi, com a jutge d’instrucció, Ivan Illich sentia que tots, tots sense excepció, fins les persones més greus i satisfetes de sí mateixes, eren a les seves mans, i que solament escrivint certes paraules en paper timbrat tenia prou perquè aquell home greu i satisfet de sí mateix, comparegués davant d’ell en qualitat d’acusat o testimoni i que, si no l’invitava a seure, l’altre romandria dempeus davant d’ell i hauria de contestar a les seves preguntes...//...la possibilitat de processar i tancar a la presó a qualsevol, el caràcter públic dels discursos i l’èxit que en aquest terreny va tenir, foren circumstàncies que l’incorporaren més íntimament al càrrec...//...La consciència del seu poder, la possibilitat d’enfonsar a qui volgués, la gravetat, fins i tot des del punt de vista exterior, amb què entrava a la sala del Tribunal i la que guardava a les entrevistes amb els seus subordinats, el seu èxit davant superiors i inferiors...”

Diuen tots els qui han analitzat la famosa transició democràtica que ens va portar, de la dictadura franquista al sistema polític actual, que la dictadura espanyola no va ser vençuda. Els demòcrates espanyols no van derrotar el franquisme i van haver de pactar amb ell. No es va fer cau i net i l’aparell de l’estat, administrativament parlant, es va quedar en les seves mans. Cap funcionari franquista, militar, jutge, registrador, notari, alcalde, etc. va deixar el seu lloc. 

El sistema judicial espanyol va continuar amb tots els seus elements pervivint dintre el nou sistema. 

Els jutges còmplices del franquisme van continuar i continúen exercint la seva professió a l'actualitat. 

Pràcticament tot va seguir en les mateixes mans. 

I si fem una mica de seguiment dels llaços familiars veurem que molts fills d'aquests, continuen essent jutges, advocats, registradors, notaris...

I no cal dir que un jutge, com el jutge Ivan Illich, és un ésser humà i, per tant, un subjecte.

Vicent Partal, en un Article de Vila Web, citava com a exemple l’advocat d’Alícia Sánchez Camacho, un senyor que va signar la pena de mort de Puig Antich.

Quan llegeixo Ivan Illich, em venen al cap els jutges que tenen tancats a la presó en Jordi Cuixart, en Jordi Sanchez, En Joaquim Forn, en Oriol Junqueras... 

Cal llegir molt atentament l'article publicat el dia 13/12/2017 al diari "Ara" pel catedràtic de dret constitucional Javier Perez Royo on demostra que la Justícia espanyola no és objectiva sinó que se salta la llei per ficar gent a la pressó.
Veure:
https://www.ara.cat/es/opinion/javier-perez-royo-rebelion-govern-delito-imaginario_0_1923407880.html

Postdata: 
El jutge de Barcelona que porta ara la investigació de l'1 d'octubre i que ha ordenat l'escorcoll d'aquest dijous a Unipost, Jaime Conejo Heredia, ha mostrat públicament a les xarxes socials el seu espanyolisme.
Veure notícia a 
http://www.ccma.cat/324/el-nou-jutge-que-investiga-l1-o-es-posiciona-a-la-xarxa-a-favor-de-lespanyolisme/noticia/2826695/

España y yo somos así, señora

España ante todo... 
España, Una, Grande, Libre... 
Yo soy español, español, español...

Parece que en ese accidente geográfico que los fenicios llamaron Hispania (tierra de conejos), existe una cuestión que muchos de sus habitantes sobreponen a cualquier otra consideración: ser español, vivir en España. Esto no tiene parangón en el mundo y deja reducido a superfluo cualquier otro asunto. Si alguien se atreve a no querer ser español está cometiendo un sacrilegio y debe ser encarcelado inmediatamente, porque no hace falta juzgarlo ante tamaño delito y ultraje.

Dice Baltasar Gracián, en "El Criticón", escrito allá por el siglo XVII:
"La soberbia, como primera en todo lo malo, cogió la delantera [...]. Topó con España, primera provincia de la Europa. Parecióle tan de su genio que se perpetuó en ella. Allí vive y allí reina con todas su aliadas: la estimación propia, el desprecio ajeno, el querer mandarlo todo y servir a nadie, hacer del Don Diego y "vengo de los Godos", el lucir, el campear, el alabarse, el hablar mucho, alto y hueco, la gravedad, el fausto, el brio con todo género de presunción y todo esto desde el más noble al más plebeyo".

Como vemos, no es un problema moderno sino que viene de antiguo, seguramente de cuando el Imperio hispánico sometía a medio mundo a su voluntad. 
Dice Fernando Diaz-Plaja en "El español y los siete pecados capitales":
"El orgullo humano, individual y colectivo, de una persona o de un Pueblo, está casi siempre en proporción directa de lo que posee en bienes materiales. El orgullo español, en cambio, no necesita de ese soporte porque es un orgullo basado en riqueza íntima, racial -la gran España del Imperio o religiosa-, seguidores de la "única" religión, la católica[...]. Los siglos han pasado, pero la idea continúa vigente. Después de la guerra civil, cuando la mitad de los españoles no tenían donde albergarse, se inició la basílica del Valle de los Caídos, horadando la montaña en un esfuerzo de hombres, dinero y material que hubiera bastado para poner techo sobre la cabeza de muchos españoles desahuciados por la fortuna. Y si el Estado hacía esto, la industria privada tampoco se quedaba atrás. Cuando las casas de Madrid dejaban mucho que desear, se erigió en la plaza de España el que durante años fue el rascacielos más alto de Europa, y con las calles llenas de baches, el Ayuntamiento de Madrid se lanzó a soñar en el parque zoológico más bello del continente."

Y los españoles, sin techo pero..."español, y muy español". Porque un español le permite a sus gobernantes cualquier cosa mientras estos manifiesten y presuman de ser patriotas y canten vivas a España.

Según parece, un español no necesita nada más para ser feliz que ser español y vivir en España. No importa que cobre un sueldo miserable, ni que viva en condiciones precarias, ni que cuando enferma el sistema sanitario que le ofrece su Gobierno sea lamentable. Tampoco que sus hijos tengan una educación precaria, ni que luego, una vez acabados los estudios, no encuentren trabajo y, si lo encuentran, sea con un contrato precario y un sueldo de subsistencia.
¿Qué mas da que el Gobierno robe, que utilice los impuestos de los ciudadanos para llenar sus cuentas en Suiza? 

Lo importante es que diga "Viva España" cuantas más veces mejor. Si no, que se lo digan al Rey Fernando el católico, cuando pedía cuentas al prototipo español y premio a la españolidad, don Gonzalo Fernandez de Córdoba, de los caudales gastados en la guerra. El Gran Capitán le respondía:
"Picos, palas y azadones, cien millones...guantes perfumados para resistir el hedor de los muertos enemigos...nuevas campanas para substituir las antiguas que se rompieron de tanto repicar por las victorias..."

Un verdadero español, un español de pro, cuando lee estas justificaciones, comienza a babear, cual perro de Pavlov. No le importa lo más mínimo que este hombre, don Gonzalo, se hubiera gastado una fortuna y no tuviera manera de justificar en qué ni en como. Para un verdadero español, eso ¿qué más da? Y si se quedó con lo que decía que había gastado... ¿qué importancia tiene? ¡Se lo merecía! Buscar justificaciones solamente lo hacen los judios, los pobres de espiritu... 
Lástima que esta manera de actuar llevase al Imperio español a la bancarrota y a la pérdida de del imperio mismo.

España lo justifica todo y ser español, también. Lo justificable y lo injustificable. Como explica Calderón en "La rendición de Breda" cuando habla del comportamiento de los soldados de los Tercios: 
Todo lo sufren en cualquier asalto
Sólo no sufren que les hablen alto.

A esos mismos Tercios que produjeron la leyenda negra, más negra que la de la Inquisición, se les puede disculpar todo porque lo hacían en nombre de España. Dice Diaz Plaja en el libro antes citado:
 "...Historiadores católicos narran sin una palabra de censura el saqueo de "Maestrique" con el grito de "¡España, España! ¡Mata, mata!"

Y los españoles continuaron actuando como españoles y el Imperio se fue al traste y España pasó de ser una potencia mundial a ser un Estado más en el mundo moderno. Pero el orgullo, la soberbia pervivieron, para desgracia de los españoles.

Y los vicios continuaron y continúan. Y los españoles continúan perdonando a sus gobernantes que su calidad de vida sea cada vez más precaria, que utilicen los impuestos para su lucro particular, que estafen roben, mientan y corrompan las instancias democráticas. Cualquier cosa mientras sus gobernantes se muestren amantes del Mito.

Y en eso, coinciden todos los gobernantes, sean de derechas o de supuestas izquierdas. Vengan de donde vengan, estén donde estén situados en el arco parlamentario, ellos saben que si no continúan adorando al Mito podrán ser acusados de herejes, de sacrílegos y perderán la confianza de los verdaderos españoles.