Què volem els que vàrem votar i què volen els Partits que hem votat

La Llei de ferro de l'oligarquia 

Partits polítics en democràcia que no són organitzacions democràtiques

A principis del S. XX el sociòleg alemany Robert Michels va formular l'anomenada "Llei de ferro de l'oligarquia" per explicar la contradicció de per què els partits polítics, que són les principals institucions de la democràcia, no són organitzacions democràtiques.

Qui diu organització, diu oligarquia ".

Cap partit o organització és democràtica perquè "l'organització implica la tendència a l'oligarquia. En tota organització, ja sigui un partit polític, de gremi professional o una altra associació d'aquest tipus, es manifesta la tendència aristocràtica amb tota claredat ". Per què? L'organització és la que dona origen al domini dels elegits sobre els electors, dels mandataris sobre els mandants, dels delegats sobre els delegadors.

Com s'arriba a aquesta situació? Per la necessitat de l'organització

En un sistema democràtic parlamentari cal organitzar-se per poder participar en la presa de decisions.

Els partits són les organitzacions a través de les quals s'efectua la representació dels ciutadans en la presa de decisions.

A mesura que, històricament, cada vegada més persones anaven adquirint el dret al vot i per tant a ser representats, i com a conseqüència que les societats van transformant-se, els propis partits tenen la tendència a ampliar i a enfortir la seva burocratització, ja que estan abocats a enfrontar-se als problemes derivats de la cada vegada major complexitat social, i més quan aspiren a governar, o ja governen, l'Estat en el qual es manifesten aquestes complexitats.

És a dir, a mesura que van creixent com a organitzacions, a mesura que creix el partit, el treball en el partit es va complicant i amb això la seva organització.

Com les organitzacions polítiques estan formades per persones, aquests canvis els afecten sobretot a elles, i més en concret a aquelles que estan més implicades com són els líders i treballadors del partit, que passen a especialitzar-se en les seves funcions i a treballar a temps complet.

És a dir, "com més sòlida es fa l'estructura en el curs de l'evolució d'un partit polític modern, tant més es marca la tendència a reemplaçar el líder d'emergència per un líder professional. Tota organització partidària que ha assolit un grau considerable de complicació necessita que hi hagi cert nombre de persones que dediquin tota la seva activitat a la feina del partit ".

Per tant, com afirmava Michels en la seva investigació, "al principi els líders sorgeixen espontàniament, les seves funcions són accessòries i gratuïtes. Molt aviat, però, es converteixen en líders professionals, i en aquesta segona etapa del desenvolupament són estables i inamovibles ".

El líder s'independitza

Segons Michels, "els líders que al principi no eren més que òrgans executius de la voluntat col·lectiva, s'emancipen al poc temps de la massa i es fan independents del seu control". Com? La clau està en el coneixement que els líders professionals i buròcrates van adquirint a mesura que exerceixen el seu treball, unes habilitats que escapen de la comprensió i competència de la massa dels afiliats i votants dels partits. Així, "aquest coneixement d'expert que el líder adquireix en qüestions inaccessibles, o gairebé inaccessibles, per a la massa, li dona seguretat en la seva posició".

No obstant això, aquest procés té conseqüències perquè "la democràcia acaba per transformar-se en una aristocràcia per la impossibilitat de la massa d'adquirir les competències necessàries i la seva dependència d'un lideratge".

Certament, amb la professionalització s'aconsegueix major eficàcia en la gestió dels partits, però al preu de sacrificar la participació i el control per part de la majoria. En paraules de l'autor, l'adveniment del lideratge professional assenyala el principi de la fi per a la democràcia perquè és obvi que el control democràtic pateix d'aquesta manera una disminució progressiva, i es veu reduït finalment a un mínim infinitesimal ".

Com es justifica això en un partit que defensa la democràcia? Segons Michels perquè "la democràcia és incompatible en tot amb la rapidesa estratègica, i les forces de la democràcia no es presten per als ràpids desplegaments d'una campanya.

Per això és que els partits polítics, encara que siguin democràtics, mostren tanta hostilitat al referèndum i a totes les altres mesures per a la salvaguarda de la veritable democràcia ".

Michels afirmava que en els partits "el poder dels líders elegits sobre les masses electores és gairebé il·limitat". Per tant, un cop arribat a aquest punt s'arriba a una contradicció fonamental: els partits són fonamentals per al funcionament i la construcció de la democràcia, però al mateix temps l'estructura oligàrquica dels partits aixafa el principi democràtic bàsic .

És a dir, el que és una oligarquia evidentment no democràtica aixafa al que ha de ser, un democràcia-. El medi es converteix en un fi i els partits democràtics deixen de ser-ho per servir millor a la democràcia.

Els partits polítics necessiten la democràcia per poder existir, necessiten eleccions, parlaments, lleis, etc., però al mateix temps destrueixen la democràcia interna en el camí per aconseguir-ho.

No obstant això, i aquest és un dels punts més controvertits de la teoria de Michels, és que a la majoria dels membres de la massa del partit i l'electorat aquesta circumstància de manca de democràcia interna no els preocupa massa.

Segons Michels, no és exagerat afirmar que, entre els ciutadans que gaudeixen de drets polítics, el nombre dels que tenen un interès vital per les qüestions públiques és insignificant. No existiria, segons l'autor, una veritable demanda de participació en la presa de decisions excepte per part d'aquella minoria que sent realment un interès personal en això, perquè únicament l'egoisme pot incitar a la gent a interessar-se en els assumptes públics.

La conseqüència d'aquesta falta d'interès per part de la majoria enfront d'uns pocs que sí que se sent atrets, provocaria un procés de selecció espontània, en virtut del qual es segreguen de la massa organitzada cert nombre de membres que participen amb més diligència que altres en la tasca de l'organització i que passarien a formar part, tard o d'hora, del lideratge organitzat i de l'elit.

Una democràcia d'elits

La conseqüència del sacrifici de la democràcia interna i de la suposada manca d'interès per part dels electors i militants, és que els partits, que són l'espina dorsal de la democràcia, estan dominats per elits que funcionen de manera no democràtica dins de les organitzacions, però que necessiten a la democràcia per legitimar-se en el seu poder intern i per aspirar al poder més enllà d'aquestes organitzacions. És a dir, la democràcia està controlada per un grup de persones que funcionen de manera no democràtica.

Sorgeix llavors la següent pregunta: Pot ser democràtic un sistema en què els seus principals institucions no ho són?

En estar dominats per elements oligàrquics, els partits presenten a les eleccions uns candidats que són les elits d'aquests partits: l’aristocràcia amb forma democràtica.

Els ciutadans tenen l'oportunitat de triar entre diferents oligarques dels diferents partits per dirigir la democràcia, o millor dit, de triar entre la “classe política”.

Els ciutadans corrents no tenen accés a l'exercici real de la seva sobirania, i per tant a participar realment en la democràcia, si no és formant part d'aquesta classe.

La següent qüestió llavors és si es tracta d'una classe tancada, d'accés restringit. Michels explicava que els seus membres poden sorgir de la ciutadania ordinària, el que és més cert en els partits d'àmplia base popular, però en aconseguir el lloc de lideratge en els partits, aquestes persones deixen de pertànyer al seu grup d'origen i s'eleven per sobre de la ciutadania.

Michels ho explicava així: Tot poder segueix així un cicle natural: procedeix del poble i acaba aixecant-se per damunt del poble".

En casos de crisi política, la llunyania de l'anomenada "classe política" respecte a la massa de la ciutadania produeix rebuig a aquesta, el que provoca el sorgiment de grups que denuncien a l'oligarquia de torn i a la Democràcia com imperfecta o fins i tot inexistent perquè no se senten representats. Aquests grups estan integrats per un nombre relativament petit de persones, que són les interessades en política, i lluiten de manera organitzada per arribar al poder, adquirint al seu torn trets oligàrquics, i quan arriben al poder ho fan generalment barrejant-se amb l'anterior oligarquia fins confondre’s amb ella.

Seria el que ha passat al llarg de la història: els burgesos revolucionaris de finals del S. XVIII a mitjans del S. XIX van acabar per formar part de l'elit política barrejats amb els antics aristòcrates; els socialistes revolucionaris de finals del segle XIX van acabar fonent-se amb la burgesia al segle XX; i els partits que han sorgit de l'actual crisi de legitimitat del sistema democràtic, com a organitzacions oligàrquiques que són, acabaran barrejant-se amb l'actual "classe política" que avui tant rebutgen.

És com un cargol que no deixa de girar. Com deia Michels, "és probable que aquest joc cruel continuï indefinidament".

Quina és la solució del joc cruel infinit?

I es clar que hi ha solucions. Cal deixar de creure i votar als Partits tradicionals, acabar amb els "professionals de la política" i participar-hi tots nosaltres. Som animals polítics, ja ho deien els grecs. Hem de prendre la responsabilitat de decidir, participar i decidir en assemblees locals i que els representants polítics que escollim facin la seva feina política amb l'esperit de servir a la gent i sense permetre'ls que repeteixin, sense permetre'ls que es tornin professionals, sense permetre que es constitueixin en oligarquia política, en classe política.

El Dret i obligació de practicar la Resistència no violenta contra l’Opressor

No caiguem en el pacifisme. El pacifisme rebutja l’ús de la violència per raons morals o espirituals però no implica necessàriament una inclinació a actuar per provocar un canvi social i polític.

Millor parlem de la resistència no-violenta que, si bé rebutja l’ús de la violència per aconseguir el canvi social i polític, practica una constant desobediència envers el Poder opressor i du a terme constants accions que el perjudiquen.

El poder que oprimeix el nostre País no prendrà mai consciència de la seva maldat. Si esperem que s’il·lumini anem aviats. Hem de deixar de ser els seus còmplices, de col·laborar amb ell, perquè solament així evitarem de sofrir el seu mal.

Hem de desobeir les lleis injustes. Desobeir la llei et pot dur a la presó però no poden tancar-nos a tots a la presó.  Hem de perdre la por, perdre-li la por, i combatre’l.

No es tracta de ser pacífics i aguantar el rebre, sinó de fer accions que perjudiquin al Sistema opressor.

Cal practicar el boicot; boicot als productes de tots els fabricants i distribuïdors que s’alineen amb l’Opressor; boicot als bancs amb seu fora del nostre País; boicot a les companyies de Serveis (telefonia, aigua, llum, gas) que s’alineen amb l’Opressor.

Hem de manifestar en tot moment el nostre suport als presos polítics mitjançant llaços grocs a la roba.

Hem de convertir l’acampada de la plaça Catalunya en indefinida, en símbol de la nostra resistència no violenta.

Hem, de practicar una lluita diària, constant, intel·ligent i enginyosa, cal pensar en tot el que pugui fer mal al Poder opressor i compartir-ho amb tots els oprimits perquè tothom ho practiqui.

En la resistència no-violenta no existeix res que sigui derrota. És lluita contra la injustícia perquè no col·laborar amb el mal és un deure sagrat.

Sembla un impossible, però el Moviment d’Objecció de Consciència ho va aconseguir perquè es va convertir, en paraules del Ministre de Justícia del moment, en un “problema de Estado”, amb gairebé dos-cents joves a la presó. Els primers objectors van ser tractats gairebé com a criminals i la pròpia societat els criticà. Va caldre una feina de conscienciació, de fer arribar el missatge i que hom l’entengués.

Com va dir Gandhi, qualsevol moviment que vulgui millorar la situació de la gent o del País, es trobarà amb que  l’Autoritat primer el rebrà amb indiferència, després se’n burlarà, a continuació l’insultarà i el difamarà, després el reprimirà. Llavors, arribats a aquesta situació, si el moviment és just i veritable i segueix el camí de la resistència no-violenta, l’Autoritat serà derrotada.

Totes les revoltes són una bogeria fins que aconsegueixen el seu objectiu. Llavors tothom diu que era inevitable que allò passés...