El ramat d’amants aprenents de Goebbels, Hitler i Mussolini que
poblen el Govern d’Espanya i els seus mitjans de comunicació afins no paren de
bramar contra l’adoctrinament a què s’està sotmetent, mitjançant les escoles
publiques catalanes, TV3 i els mitjans de comunicació catalans en general, els
nens i nenes catalans contra Espanya, la cultura i la llengua espanyoles.
Des de les tribunes polítiques, des dels diaris, ràdios i
televisions raonen i expliquen als bons espanyols: els nens catalans són independentistes perquè
se’ls educa i condiciona perquè ho siguin, se’ls explica una història d’Espanya
tergiversada i falsa i se’ls inculca l’odi contra tot allò que sigui espanyol.
Això que s’explica com un fet real no és altra cosa que, malgrat
la lògica del capsigrany que ho defensa, un raonament barroer, fluix, una teoria feta amb
fonaments tant poc sòlids com les cases feta amb sorra a la platja o els
castells amb fum al cel.
Convido qualsevol amant de la veritat objectiva a estar-s’hi unes hores, qualsevol dissabte o
diumenge, prop d’una parada informativa de l’ANC . Allà podran viure l’enquesta
en directe. De qui rebrà més suport, empatia, complicitat, quan els faci
propaganda sobre els beneficis que li significaria una Catalunya independent?
Els més entusiastes, els trobarà entre els catalanoparlants
de més de setanta anys, aquells qui van patir en pròpia carn la fi de la
guerra, la prohibició de parlar en català i de manifestar públicament res que
tingués olor, color, sabor, a Catalunya. Aquesta gent, obviament, no va poder
ser adoctrinada a l’escola ni als mitjans de comunicació. Va fer tots els
estudis en llengua espanyola, en el període de major potència del règim, època
de lloança de las “rutas imperiales” i les “montañas nevadas”.
En segona posició trobarà el grup dels catalanoparlants i
castellanoparlants d’entre setanta i quaranta-cinc anys, els qui encara vàrem rebre l’educació en
castellà, encara ens van fer estudiar la FEN (Formación del espíriut nacional),
encara ens varen obligar, els primers anys d’ensenyament, a cantar el “Cara al
Sol” abans de començar les classes. Curiosament, aquí ens barregem
catalanoparlants i castellanoparlants, doncs aquells anys van servir a molta
gent per descobrir que la manca de llibertats nacionals, drets polítics i misèria econòmica tenien el mateix
origen, la mateixa arrel: el
nacional-catolicisme, també conegut com a nacional-sindicalismo, en resum, el
franquisme.
Curiosament, aquells
qui es troben a la franja d’edat entre els quaranta i els vint-i-cinc
anys, aquells qui van començar a rebre, ja sigui cap al final de la etapa
escolar, ja sigui cap a l’inici, l’ensenyament
en català, van viure el naixement del diari Avui , de TV3, són els qui, en
general, comparativament, fluixexen més a l’hora de donar suport als ideals
nacionals. Són els qui s’apropen menys a la parada, els menys interessats pel tema.
Potser els preocupen qüestions més quotidianes, potser estan criant fills,
intentant estabilitzar la feina i no relacionen una cosa amb l’altra?
Els menors de vint-i-cinc anys, en canvi, són majoritàriament independentistes, defensen
una Catalunya independent, socialment justa i solidària.
És clar! diran, els doctes capsigranys amants de l’Espanya “Una,
grande, libre”. Són els qui han estat escolaritzats en català, han mamat més
TV3 i han sentit més música catalana! Aquesta és la prova!
Doncs van molt errats. Els joves independentistes d’ara són fills del segon grup, aquells qui no van poder estudiar en català. Són fills dels qui encara van haver d’aguantar quan s’adreçaven en català (una badada com una altra) a algun espanyolista convençut, respostes com: “Non compren pa” (el pèssim francès va inclòs en la pronuncia de l’espanyolista convençut; també el mal anglès i la impossibilitat de que parli correctament altra llengua que no sigui “Español”).
Aquest joves independentistes són fills dels qui van rebre dels seus pares el dolor de sentir-se vençuts i humiliats com a poble, de suportar contra la seva voluntat la imposició de la cultura dels vencedors.
Aquest és el veritable adoctrinament: el voluntariós adoctrinament
de pares a fills que els habitants d’aquesta terra anomenada Catalunya hem
mantingut durant 300 anys, d’ençà de 1.714. I aquest adoctrinament l’hem
continuat malgrat i, potser per això, la
nostra situació ha empitjorat amb cada ocupació militar, bombardeig, i atac a
la nostra identitat.
És un adoctrinament meticulós, d’aquell qui se sent vençut
però no ha estat convençut, perquè la
derrota solament ha estat militar, però ha estat vençut moralment, culturalment,
justament ni racionalment. És una derrota dolorosa però poc convincent, especialment quan els
vencedors són aquells qui criden “Viva la muerte”, “abajo el progreso”.
L’adoctrinament, senyors capsigranys d’Espanya (ja siguin
espanyols de dretes o espanyols d’esquerres, que sembla que van del bracet) ha
estat fet de pares a fills, l’únic recurs que ens ha restat als catalans, vells
i nouvinguts, per mantenir vives les idees, els somnis de democràcia, la
llibertat dels individus, dels pobles, davant la intolerància feixista i
centralitzadora.
Estan equivocats, senyors, la culpa no és de l’escola
pública catalana, ni del diari Avui, ni de TV3. La culpa ha estat d’uns pares
que estimen els seus fills tant com la seva terra, la seva cultura, la seva nació. Per molt que
tanquin escoles, televisions, aprovin decrets llei sense consens, no ho podran impedir mentre
siguem vius.
Tal com van dir els assetjats de 1.714, els catalans serem lliures
o morts.
