dimecres, 22 de febrer del 2023

El conflicte d'Ucraïna: preguntes.




La Història no començà a Sumer. Tampoc la guerra d’Ucraïna començà el 24 de febrer de 2022.

"...l’actual crisi no es fruit de la paranoia del president Putin o de la senilitat de Biden. És una guerra construïda per Washington des de fa trenta cinc anys..." 


De ben petit m’agradava molt la història, per això vaig acabar fent aquesta llicenciatura. Abans, però, vaig començar Ciències de la Informació, dos anys frustrants durant els quals em van ensenyar, entre altres coses, com havia d’escriure i presentar les notícies perquè el lector es quedés amb la idea que interessava als propietaris del diari.

En el meu viatge personal pel món de la història vaig anar “entomant” diverses fonts d’informació, una de les primeres, la Bíblia, ens la feien estudiar com assignatura a l'escola religiosa on anava; duia el títol d’Història Sagrada. Allà ens explicaven que un tal Josué va aturar el sol per tenir temps de conquerir Jericó i disposava d’unes trompetes que feien caure muralles. Un veritable avançat en estratègia militar.
Un dels primers llibres seriosos que vaig tenir al meu abast va ser “La història comença a Sumer”, de Samuel Noah Kramer. Segons aquest estudi, el que entenem com a història humana s'iniciava el 3400 AC. Al cap dels anys, però, s’anaren descobrint nous jaciments arqueològics que endarreriren aquesta data. Avui, el més antic conegut és el de Göbekli Tepe, el jaciment turc que ens trasllada fins a 12.000 anys enrere.

El novembre de 1988 caminava amb la dona i amics per l’avinguda Kalinin de Moscou, havia començat a nevar, la primera sobre la capital. De sobte, vàrem sentir sirenes i vàrem veure com, pel mig de la via, venia una comitiva de sis limusines negres, imponents, les conegudes ZIL-41047 produïdes per la fàbrica ZIL (Zavod Imeni Likhacheva), escortades per un munt de motoristes. Un dels vehicles duia la bandereta alemanya i dintre el vehicle viatjava Helmut Kohl. Un any més tard, fruit de les negociacions d’aquells dies, cauria el mur de Berlin. 
Mesos abans, però, a Occident, els mass media iniciaren una campanya subliminal: els russos ja no havien de ser considerats dimonis amb cua, sinó bona gent, cultes, amb història. A televisió espanyola començaren a emetre documentals amables sobre l'antic enemic, entre altres recordo una sèrie sobre la vida de Pere el Gran, fundador de Petrograd; també un programa d’una cadena nord-americana que duia per títol "set dies de maig", on mostraven la realitat diària de la societat russa, les coses dolentes, però també les bones. 
Aquell dia, mentre veia la desfilada de vehicles per l’avinguda Kalinin, la visita de Helmut Khol per negociar la unificació d’Alemenanya amb Gorbatxov, vaig recordar les sèries i documentals que ens havien preparat i també vaig entendre que la majoria de mortals anem molt venuts, xais ignorants de com els amos del planeta decideixen el nostre dia a dia.

Amb aquesta introducció intento explicar que el coneixement dels esdeveniments és relatiu a les fonts d’informació de què disposem i a les ganes que tinguem de conèixer la “veritat”.
Un dels primers treballs que vaig haver de presentar a primer curs d’Història va ser sobre els fets esdevinguts a Barcelona el mes de març de 1951, coneguts com “la vaga dels tramvies”. D’inici, tenia una hipòtesi que havia de validar o acabar negant a partir de l’estudi de diverses fonts. Vaig haver de llegir-me tots els diaris de l’època, estudis previs, fer entrevistes amb protagonistes dels fets, etc. Sense fonts alternatives a la versió publicada pel “Régimen” hagués estat incapaç d’entendre com va ser possible que al cap de solament dotze anys de la fi de la guerra els barcelonins s’atreviren a fer una vaga i sortir-ne victoriosos.
Estudiar història, per als qui no són al cas, no és llegir documents antics o treballs fets per altres i repetir-los com lloros, sinó dubtar, investigar i contrastar. Tot i això, no cal oblidar que molts historiadors, com també molts científics, treballen per encàrrec i acaben demostrant el que els hi han encarregat, fent-se trampes al solitari sense cap remordiment.

Deia Malcom X que els mitjans de comunicació són l'entitat més poderosa de la terra. Tenen el poder de fer innocents els culpables i culpables els innocents, i aquest és el seu poder, perquè controlen les ments de les masses i si no estem previnguts davant seu, ens faran estimar l'opressor i odiar l'oprimit.
Sense fonts alternatives no és possible esbrinar la veritat dels fets. Avui en dia, per desgràcia, tot allò que envolta al conflicte d’Ucraïna està sotmès a control. La UE ha aprovat la censura de tots els mitjans que siguin contraris al relat que es defensa des d’occident. En paraules d’en Borrell ho fan per “protegir la llibertat”(neollengua). 
No és cap secret que tots els mitjans informatius occidentals tenen un única opinió i veu al respecte. Si no, aquests dies aneu passant d'un canal a un altre i veureu com és d'unànime el missatge. Sigui fet expressament o no, el cert és que tota la informació que els mitjans reben i ens remeten la proporcionen únicament 3 agències i els mitjans locals repeteixen el que aquestes agències els hi venen.
Per acabar-ho d’adobar, aquestes tres agències que subministren tota la informació que consumim són propietat de 4 fons d'inversió: BlackRock, Vanguard, Citadel i Berkshire, i aquests quatre grans fons són controlats per un limitat grup de famílies del món anglosaxó.




Avui dia, si jo volgués fer un treball seriós sobre el conflicte a Ucraïna ho tindria molt més difícil que quan feia primer d’Història. Tot i així, intentaré respondre al que afirmava en el títol: Tampoc la guerra d’Ucraïna començà el 24 de febrer de 2022. Comencem per l’inici, per saber quan començà a existir Ucraïna.


Història.

Vist des del punt de vista actual, en ple enfrontament entre Ucraïna i Rússia, resulta prou paradoxal que l’origen històric de la Rússia actual s’iniciés en la ciutat de Kiev, fundada per vikings el segle X i que donarà lloc al Rus de Kiev, també coneguda com a Petita Rússia o Rutènia.
















Si avancem en el temps, el segle XIII veu com tota la zona és conquerida per les hordes mongoles de Batu Khan qui redueix la ciutat de Kiev a cendres.

A mitjans del segle XVII el gran Ducat de Polònia-Lituània s’expandeix i conquereix bona part del que actualment es coneix com a Ucraïna. En aquest mateix segle, però, els cosacs, grup ètnic originàriament nòmada i d'origen tàtar creen un estat independent al centre d'Ucraïna i, aliats amb l'imperi rus,  s’enfronten a la noblesa polonesa. Com a diversió, podeu llegir la novel·la de Nicolai Gogol “Taràs Bulba” o veure la pel·lícula que té com a protagonistes en Yul Brinner i en Toni Curtis. 
També es produeix un canvi de propietat: el fins aleshores Khanat de Crimea passa a domini turc. 
A finals del segle XVIII, l’emperatriu russa Catalina la gran conquereix el Khanat de Crimea a l’imperi otomà i funda la ciutat d’Odessa. 
També, com a resultat de les particions de Polònia (l’antic Ducat de Lituània-Polònia) entre Prússia, Àustria i Rússia, la Ucraïna occidental va quedar sota la dominació austríaca, mentre que l'oriental va romandre sota Rússia. 






























No hi ha cap canvi important en aquest territori fins a la Revolució bolxevic del 1917, quan Ucraïna aprofita la guerra civil i assoleix una breu independència configurada en dos estats: la República Popular d'Ucraïna Occidental i la República Popular d'Ucraïna, que s’uneixen el 1920.  El 1922, però, l'estat torna a ser dividit, aquesta vegada entre Polònia i la Unió Soviètica. La part soviètica serà una de les repúbliques fundadores de la URSS sota el nom de República Socialista Soviètica d'Ucraïna. Crimea continua formant part de la República socialista soviètica de Rússia.

Durant la segona guerra mundial Ucraïna és ocupada per les tropes alemanyes. La comunitat jueva, molt nombrosa, gairebé va ser exterminada amb l’ajut de col·laboracionistes que van servir, sobretot, en les forces de policia, la 14a Divisió Waffen SS de Granaders i altres formacions militars. Uns 180.000 voluntaris serviren en les diferents divisions alemanyes escampades per tota Europa. Aquest punt és important per entendre la pervivència de la ideologia nazi en el territori. Un personatge fonamental serà Stepan bandera, líder ultranacionalista i col·laborador del règim nazi quan  Alemanya ocupà el territori.
En acabar la guerra, Ucraïna tornà a formar part de la URSS.
El 1954, la regió de Crimea va ser transferida a Ucraïna per decisió personal del president de la URSS Nikita Khrusxov. No hi ha nous canvis fins la caiguda de la URSS. 

El 25 d'agost del 1991 el Parlament ucraïnès declara la independència, decisió ratificada l'1 de desembre mitjançant un referèndum popular.
El 1991 la URSS desapareix, el món bipolar que s’havia mantingut en relatiu equilibri és substituït per un nou ordre on solament impera una potència, els Estats Units.
Uns anys abans, però, s’havien produït una sèrie d’esdeveniments que desembocarien, al cap de trenta anys en el conflicte que enfronta Ucraïna amb Rúsia.

Inici de la intervenció nord-americana.

Segons els arxius de seguretat nacional de la universitat Gerorge Washington, avui desclassificats, el 1989 el president George H. V. Bush assegurà al president Gorbatxov que si permetia la unificació d’Alemanya i dissolia el Pacte de Varsòvia no hauria de témer la ingerència en la encara existent Unió Soviètica. 
Uns mesos més tard, el secretari d’estat James Baker confirmà les garanties: si es permetia la unificació d’Alemanya, l’OTAN no s’estendria ni una polzada cap a l’est. Els estats occidentals es comprometien a mantenir una arquitectura de seguretat a Europa satisfactòria per a Rússia. 
Set anys més tard, l’OTAN trencà la seva promesa i el 1997 incorporà Hongria, Polònia, Chèquia i, al cap dels anys, tretze països més de l’Europa de l’est. 
El 2007 s’instal·laren bases nord-americanes a Bulgària i Romania. El 3 d’abril de 2008 l’OTAN va prometre a Ucraïna i Geòrgia que s’unirien a l’organització. 
L’encerclament de Rússia estava a punt de completar-se. Entre 2012 i 2020 s’engegà l’operació “Tanca activa”, amb la instal·lació de míssils Patriot a Turquia.

Vigília de l'Euromaidan.

La vigília de l'Euromaidan, la població ucraïnesa es trobava virtualment dividida: un 38,0% dels ucraïnesos donava suport a una associació amb Rússia, mentre que el 37,8% la preferia amb Europa. 
El major suport cap a la integració amb la UE es trobava a Kíev ( al voltant de 75 %) i a l'oest d'Ucraïna (81 %). El suport es reduïa al 56 % al centre d'Ucraïna, al 30 % al sud i a Crimea (seu de la Flota del Mar Negre) i al 18% a l'est. 
El resultat de les eleccions presidencials del 2010 definia clarament les zones partidàries de mantenir relacions amb Rússia i les que optaven per establir relacions amb la UE.





















Què va ser l’Euromaidan?

L'Euromaidan és el nom donat a una sèrie de manifestacions i disturbis heterogenis d'índole europeista i nacionalista d'Ucraïna que tenien l'objectiu d'enderrocar el president electe Víktor Ianukóvitx. 
Els successos es van desencadenar a Kíev la nit del 21 de novembre de 2013 a partir que les negociacions del president Ianukóvitx amb la UE fracassaren. El president ucraïnès volia associar Ucraïna a la UE però sense trencar les relacions comercials amb Rússia. Els delegats de la UE negaren aquesta possibilitat: havia de trencar les relacions comercials amb Rúsia. En aquell moment, el flux comercial d’ucraïna amb Rúsia era el 40% del total. Davant aquesta imposició, Ianukóvitx renuncià a integrar Ucraïna en la UE. 
A partir d’aquest moment, amb la intervenció de la CIA s’inicia l’operació Euromaidan, un autèntic i violentíssim cop d'Estat que va fer caure el president legítimament elegit, Víktor Ianukóvitx, qui va haver de fugir per no ser assassinat. Les protestes van començar a la plaça Maidan de Kíev la nit del 21 de novembre del 2013 i es van perllongar, durant més de dos mesos, fins al gener i febrer del 2014, en una veritable guerra urbana entre manifestants ultranacionalistes i policia, amb trets de fusells, granades, barricades, edificis incendiats i el resultat de diversos centenars de morts. 
L'assalt als centres del poder a Ucraïna va precipitar la destitució del president, Viktor Ianukóvitx, l’oposició nomenà noves autoritats, la convocatòria d'eleccions al maig i l'alliberament de l'opositora Iúlia Timoixenko, empresonada per corrupció pública. 
El president Ianukóvitx va denunciar el cop d'Estat i va fugir a l'est del país, on els dirigents regionals van assumir «la responsabilitat de l'ordre constitucional», esbossant la possibilitat d’una Ucraïna partida en dos. 
Sense diputats fidels a Ianukóvitx al Parlament de Kiev, l’oposició promulgà, una darrere d'altra, les mesures que van confirmar el capgirament en la política del país.

Intervenció de la CIA en el cop d’estat a Maidan.

Carl Gershman, cap de la NED (National Endowment for Democracy) des del seu inici fins a l'estiu del 2021, va escriure un article d'opinió per al Washington Post, on explicà com la seva organització va treballar per treure de l'òrbita de Moscou els països propers a Rússia: la constel·lació d'antigues repúbliques soviètiques i estats del Pacte de Varsòvia. En l’article, descriu Ucraïna com “el premi més gran” de la regió, suggerint que l'adhesió de Kíev a Europa “acceleraria la desaparició” del dirigent rus Vladimir Putin. 
Sis mesos després d’aquest article, el president electe d'Ucraïna, Víktor Ianukóvitx, va ser enderrocat en un violent cop d'Estat. En un article publicat a Consortium News a principis d'aquell mes, Robert Parry, una llegenda del periodisme d'investigació, explicava com durant l'any anterior la NED havia finançat 65 projectes a Ucraïna per un total de més de 20 milions de dòlars. Això representava el que el difunt periodista anomenava “una estructura política a l'ombra de mitjans de comunicació i grups actius que podien desplegar-se per causar disturbis quan el govern ucraïnès no actuava com es desitjava”. 
Tot aquest projecte té l’origen en la idea articulada per Brzezinski i altres ideòlegs durs de Washington de que un cop Ucraïna estigués assegurada com a part de l'OTAN, Rússia seria vençuda i tindrien via lliure per accedir als seus immensos recursos. La proximitat de Moscou, tenint Ucraïna com la trenta-unena nació de l'OTAN, donaria a l'organització una frontera de prop de 1 900 quilòmetres amb Rússia, el mateix camí pel qual els exèrcits de Hitler havien envaït la Unió Soviètica. En aquest cas, però, Rússia s'enfrontaria a la aliança nuclear més gran del món. Això canviaria tot el mapa geopolític i donaria a Occident el control d'Euràsia fins a la Xina.
Així doncs, la guerra proxy (guerra en terra d’altres), tal com explicà fa pocs dies Stoltz, cap de l’OTAN, té el seu inici l’any 2014, amb el cop d'Estat de Maidan dissenyat pels Estats Units i no amb la invasió russa del febrer del 2022. Mitjançant aquesta maniobra es va destituir el president elegit democràticament i es va permetre que els ultranacionalistes prenguessin el control de gran part del país. 
El resultat immediat d’aquest primer moviment no va acabar del tot satisfactòriament, doncs provocà respostes en determinades regions i provocà la divisió d’Ucraïna. Crimea havia tingut un estatus d’Estat independent i autònom des del 1991 i fins al 1995. Aquell any Ucraïna va anul·lar il·legalment la Constitució de Crimea i la va annexar en contra de la seva voluntat. El poble de Crimea no es considerava a sí mateix part d'Ucraïna, la majoria parlava rus i tenia profundes connexions culturals amb Rússia. Quan es produeix el cop d’estat de Maidan, amb els ultranacionalistes ucraïnesos al poder, la població de Crimea va buscar una sortida. Rússia els va donar l'oportunitat de quedar-se a Ucraïna o unir-se a Rússia amb un referèndum. Van triar unir-se a Rússia. 
A l'est d'Ucraïna, la població principalment russa va començar a ser objecte de repressió per part de les forces ultranacionalistes i neonazis de Kíev. S’inicien purgues i matances, sobretot a les ciutats de Jarkiv i Odessa. Entre els casos més flagrants de repressió destaca la crema de cinquanta persones opositores en l'edifici de la casa dels sindicats. 
Això provocà l’aparició de zones on es proclamà la creació de repúbliques separatistes, de les quals solament dos van sobreviure a la regió de Donbass: les repúbliques de Luhansk i Donetsk. 
Durant aquests anys de guerra subsidiària (suport dels Estats Units i l'OTAN a Kíev, i de Rússia al Donbass), moriren al voltant de 14000 persones en aquestes regions degut als atacs i bombardejos constants i hagué prop de 2.5 milions de refugiats cap a territori rus. 

Acords de Minsk i guerra entre Ucraïna i Rússia.

Els Acords de Minsk de 2014 i 2015 van aconseguir un alto el foc, amb la mediació de França i Alemanya, i el suport del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. En aquests acords les repúbliques de Lugansk i Donetsk van obtenir autonomia dins Ucraïna. Kíev, però, va trencar els acords una vegada i una altra, i va seguir atacant les repúbliques dissidents del Donbass, encara que a menor escala. Tal com han declarat els dirigents europeus fa pocs dies, els acords tingueren per objecte donar temps a Ucraïna per reforçar el seu exèrcit i modernitzar el material militar per poder fer un atac definitiu i recuperar els territoris independitzats: Lugansk, Donetsk i Crimea. 
Els següents esdeveniments acabarien de provocar l’enfrontament armat:
—El 2019 Ucraïna abandonà la posició de país no alineat i demanà la seva integració a la UE i l’OTAN. Des d’aquell any fins a dia d’avui l’OTAN ha estat rearmant Kiev i desenvolupant armes bacteriològiques en el seu territori. 
—El setembre de 2021 el president d’Ucraïna es reuní amb Biden i sol·licità s’accelerés el procés d’integració a l’OTAN. 
—El 7 de desembre el resident rus, Putin, demana al nord-americà Biden garanties que l’OTAN no s’expandirà. 
—El 10 de desembre l’OTAN es nega a donar les garanties que Rússia demanava. 
—Davant la impossibilitat d’arribar a un acord, el 24 de febrer de 2022 les tropes russes envaeixen el territori ucraïnès.

Per tant, l’actual crisi no es fruit de la paranoia del president Putin o de la senilitat de Biden. És una guerra construïda per Washington des de fa trenta cinc anys i en la què Rússia es juga la seva pròpia existència com a nació.


Altres dades addicionals per entendre el conflicte i els interessos en joc.

Cal recordar que el polèmic fill del president Biden, Hunter Biden, tenia els seus negocis a Ucraïna i era el gerent de l’empresa que gestionava l’energia a Ucraïna. Un altra dada molt interessant és el traspàs de la propietat de la terra feta pel president Zelenski:
Ucraïna, té una extensió de 603.700 km/2 i compta amb un sòl molt fèrtil. Les dues terceres parts de la zona central del país estan formats per les anomenades terres negres, molt cobejades per les grans corporacions dedicades en tot el món a la sobreexplotació de sòls especialment productius.
Tres multinacionals nord-americans van comprar 17 milions d'hectàrees de terra cultivable a Ucraïna, més de la meitat de tota la terra disponible per a cultiu a Ucraïna a partir del canvi de legislació feta pel president Zelenski. Aquestes empreses són Monsanto, Cargill i Dupont, participades per Blackstone, Blackrock i Vanguard, fons controlats per famílies anglosaxones.
Font: Australian National Review: 
"Malgrat la moratòria de venda de terres aprovada el 2001, algunes estimacions ja parlen de 6 milions d'hectàrees en mans d'empreses estrangeres i ucraïneses amb fons estrangers com a accionistes (…) les pressions del Departament d'Estat dels EUA, de l'FMI i el Banc Mundial, van aconseguir que la moratòria sobre venda de terres, fos derogada el 2020 pel govern de Zelensky. 
Totes les dades de què disposem confirmen que l'explotació de les terres d'Ucraïna està en mans de les multinacionals capdavanteres en el negoci de l'Agroindústria, corporacions estretament connectades amb l'oligarquia ucraïnesa i això és així -i en procés de colonització accelerada- des d'inicis aquest segle XXI. Després del col·lapse del règim soviètic entitats del capitalisme occidental com l'FMI i el BM es van aplicar des de 1993-1994, en l'oferta de bescanvi de crèdits per exigències de privatitzacions i ajustaments estructurals i els antics buròcrates es van afanyar a transformar-se en els nous oligarques del capitalisme europeu-oriental.
L'assaig “l'Agroindústria sota sospita” publicat el 2011 per Gustavo Duch, ja detectava que el 10% de les terres més riques d'Ucraïna estava en mans de multinacionals i els seus oligarques locals.
Les grans explotacions agràries pròpies del model "soviètic" havien de ser transformades per una variant de Reforma Agrària, una combinatòria d'una justa distribució de terres per a explotació individual o col·lectiva i el manteniment selectiu d'explotacions grans, per raons d'utilitat pública però sotmeses a control social i autogestió. No va passar res d'això i es va transitar del capitalisme d'estat al capitalisme a seques. Es va esfumar així l'oportunitat de reorientar zones agrícoles cap a l'agroecologia i la satisfacció d'interessos generals i de la població camperola."

Nazisme a Ucraïna.

Moltes guerres s’han iniciat per una paraula, frase, discurs mal interpretat. A més, la llengua amb què intentem definir també és problemàtica, no totes les llengües són igualment objectives. Sense anar més lluny, al batxillerat, el batxillerat el professor d’història ens explicà que quan es redactà el tractat de pau entre egipcis, britànics i francesos per posar fi a les hostilitats en el canal de Suez, els egipcis demanaren fos en francès, perquè l’idioma anglès no era prou clarificador —això ho tenim molt clar els qui ens barallem amb aquest idioma per intentar d’entendre’l. 
Per tant, la frase “Ucraïna és un estat nazi” cal analitzar-la amb calma. Fa pocs dies, molta gent a Catalunya s’ha ofès amb el programa emès per @tv3.cat que duia per títol “Negrers. La Catalunya esclavista”. Podíem concloure que tots els catalans al segle XIX es dedicaven al negoci de l’esclavisme? Segur que no, fins i tot sabem que molts catalans va ser esclavitzats en ple segle XIX i venuts com a esclaus pels pirates turcs establerts a Algèria, i aquest tràfic no acabà fins que França envaí militarment el país i el transformà en colònia. Un altra etiqueta prou utilitzada és “Alemanya nazi”. Tots els alemanys eren nazis? Einstein va aconseguir de fugir, però les presons eren plenes de comunistes, jueus, gitanos i tothom qui fes oposició al règim. Com a exemple, el 1933 Ernst Thälmann, cap del partit comunista alemany, fou detingut per la Gestapo, i va romandre empresonat en confinament solitari durant 11 anys. Finalment, el 1944, va ser afusellat a Buchenwald per ordre d'Adolf Hitler.

Si decidim que l’Alemanya nazi no inclou tots els alemanys, sinó que únicament descriu la ideologia instal·lada en el govern de l’estat, i la Catalunya esclavista tampoc inclou tots els catalans, sinó un grup d’aristòcrates i burgesos que feien fortuna amb aquest negoci, llavors podem dir que Ucraïna tampoc és nazi, però sí que hi ha suficients proves per  cloure que, actualment, l'estat ucraïnès està dirigit per membres admiradors i seguidors confessos dels principis que inspiraren el nazisme. Alguns diran que això no pot ser perquè el mandatari, Zelenski, és jueu i els nazis volien exterminar els jueus. No té res a veure la religió amb la ideologia, i com a exemple, el batalló Azov, nacional-socialista declarat, és instruït per oficials de l'exèrcit d'Israel en el maneig d'armament, i les despeses que genera aquesta unitat són sufragades per l'oligarca ucraïnès amb passaports xipriota i israelià Igor Kolomoisky, llavors propietari de la xarxa elèctrica del país.

Com hem arribat a aquesta situació? Com és que a Ucraïna s’han instal·lat en el poder els nazis? La cosa ve de lluny, d’ençà l’ocupació alemanya del territori ucraïnès durant la segona guerra mundial.

L’aparició de la ideologia nazi a Ucraïna i la seva extensió té l’origen en l'ocupació militar del territori per part de l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. 
Segons xifres aportades per, Christopher Ailsby, especialista en el Tercer Reich, l'estimació total d’ucraïnesos que van servir al costat de l’Alemanya nazi podria estar al voltant dels 240.000-280.000 homes, que es desglossaria com segueix: Aproximadament 70.000 homes com a guàrdies de camps de concentració (majoritàriament els ubicats a Polònia). Al voltant de 25.000 soldats a la 14a Divisió de Granaders SS creada el 1943 amb 13.000 reclutes seleccionats d'entre les 80.000 sol·licituds de voluntaris de Galitzia (Ucraïna occidental) i que arribaria a comptar amb fins a 18.000 homes en el seu apogeu. 70.000 homes més aproximadament en diversos regiments de policia creats inicialment amb els homes descartats per formar part de l'anteriorment esmentada divisió Waffen-SS. 
Com a fruit d’aquest col·laboracionisme i assumpció ideològica a dia d’avui hi ha elements nazis, fins i tot dins de les seves Forces Armades, com és el cas del conegut batalló Azov o les organitzacions Pravi Sector i Aidar. 
Paradoxalment, són oficials de l'exèrcit d'Israel els qui instrueixen els membres del batalló Azov en el maneig d'armament i les despeses que genera aquesta unitat són sufragades per l'oligarca ucraïnès amb passaports xipriota i israelià Igor Kolomoisky, aleshores propietari de la xarxa elèctrica del país. 
El Batalló Azov, soci del Front Nacional Identitari espanyol, una organització lligada a grups ultradretans i nazis europeus, és ni més ni menys que una organització obertament nacional socialista, que va participar juntament amb membres del partit Pravy Sektor (Sector Dretà) i Aidar en la terrible matança perpetrada el 2 de maig de 2014, durant l'assalt a la Casa dels Sindicats d'Odessa. També participen en les matances de població civil i atemptats que se succeeixen al Donbass. Els seus membres es declaren obertament nazis, ultranacionalistes, homòfobs i xenòfobs i representen el pitjor d'aquesta ideologia. Llueixen esvàstiques i insígnies de les SS, encara que el seu símbol fetitxe és el Wolfsangel, una mena d'esvàstica sobre fons groc. 
Des de l’inici de la guerra, la ideologia nazi i tota la parafernàlia que l’acompanya ha estat promoguda abastament des del govern.
En plena deriva ideològica a Ucraïna s'ha prohibit tots els mitjans informatius que el govern considera sospitosos (qualsevol mitjà que gosi criticar les seves decisions). També s'han prohibit tots els partits opositors al president.
 

https://sputniknews.lat/20230103/nunca-lo-olvidaremos-polonia-condena-la-glorificacion-al-maximo-colaborador-nazi-en-ucrania-1134278650.html

Avui, Zelenski depèn dels ultranacionalistes per a mantenir-se en el poder i aquests s’han apoderat de l’entramat governamental i les forces armades.







Altres fonts d’informació

Revista El viejo topo, abril 2022 número 411

Video qui governa el món: https://www.youtube.com/watch?v=tfDARimDCdQ

Video historia.fronteres europa: https://youtu.be/UY9P0QSxlnI

https://rebelion.org/recuento-oficial-de-las-invasiones-estadounidenses/

Publicat per a Cap comentari:
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)