El conflicte d'Ucraïna: preguntes.

La Història no començà a Sumer. Tampoc la guerra d’Ucraïna començà el 24 de febrer de 2022.

"...l’actual crisi no es fruit de la paranoia del president Putin o de la senilitat de Biden. És una guerra construïda per Washington des de fa trenta cinc anys..." 

De ben petit m’agradava molt la història, per això vaig acabar fent aquesta llicenciatura. Abans, però, vaig començar Ciències de la Informació, dos anys frustrants durant els quals em van ensenyar, entre altres coses, com havia d’escriure i presentar les notícies perquè el lector es quedés amb la idea que interessava als propietaris del diari.

En el meu viatge personal pel món de la història vaig anar “entomant” diverses fonts d’informació, una de les primeres, la Bíblia, ens la feien estudiar com assignatura a l'escola religiosa on anava; duia el títol d’Història Sagrada. Allà ens explicaven que un tal Josué va aturar el sol per tenir temps de conquerir Jericó i disposava d’unes trompetes que feien caure muralles. Un veritable avançat en estratègia militar.

Un dels primers llibres seriosos que vaig tenir al meu abast va ser “La història comença a Sumer”, de Samuel Noah Kramer. Segons aquest estudi, el que entenem com a història humana s'iniciava el 3400 AC. Al cap dels anys, però, s’anaren descobrint nous jaciments arqueològics que endarreriren aquesta data. Avui, el més antic conegut és el de Göbekli Tepe, el jaciment turc que ens trasllada fins a 12.000 anys enrere.

El novembre de 1988 caminava amb la dona i amics per l’avinguda Kalinin de Moscou, havia començat a nevar, la primera sobre la capital. De sobte, vàrem sentir sirenes i vàrem veure com, pel mig de la via, venia una comitiva de sis limusines negres, imponents, les conegudes ZIL-41047 produïdes per la fàbrica ZIL (Zavod Imeni Likhacheva), escortades per un munt de motoristes. Un dels vehicles duia la bandereta alemanya i dintre el vehicle viatjava Helmut Kohl. Un any més tard, fruit de les negociacions d’aquells dies, cauria el mur de Berlin. 

Mesos abans, però, a Occident, els mass media iniciaren una campanya subliminal: els russos ja no havien de ser considerats dimonis amb cua, sinó bona gent, cultes, amb història. A televisió espanyola començaren a emetre documentals amables sobre l'antic enemic, entre altres recordo una sèrie sobre la vida de Pere el Gran, fundador de Petrograd; també un programa d’una cadena nord-americana que duia per títol "set dies de maig", on mostraven la realitat diària de la societat russa, les coses dolentes, però també les bones. 

Aquell dia, mentre veia la desfilada de vehicles per l’avinguda Kalinin, la visita de Helmut Khol per negociar la unificació d’Alemenanya amb Gorbatxov, vaig recordar les sèries i documentals que ens havien preparat i també vaig entendre que la majoria de mortals anem molt venuts, xais ignorants de com els amos del planeta decideixen el nostre dia a dia.

Amb aquesta introducció intento explicar que el coneixement dels esdeveniments és relatiu a les fonts d’informació de què disposem i a les ganes que tinguem de conèixer la “veritat”.

Un dels primers treballs que vaig haver de presentar a primer curs d’Història va ser sobre els fets esdevinguts a Barcelona el mes de març de 1951, coneguts com “la vaga dels tramvies”. D’inici, tenia una hipòtesi que havia de validar o acabar negant a partir de l’estudi de diverses fonts. Vaig haver de llegir-me tots els diaris de l’època, estudis previs, fer entrevistes amb protagonistes dels fets, etc. Sense fonts alternatives a la versió publicada pel “Régimen” hagués estat incapaç d’entendre com va ser possible que al cap de solament dotze anys de la fi de la guerra els barcelonins s’atreviren a fer una vaga i sortir-ne victoriosos.

Estudiar història, per als qui no són al cas, no és llegir documents antics o treballs fets per altres i repetir-los com lloros, sinó dubtar, investigar i contrastar. Tot i això, no cal oblidar que molts historiadors, com també molts científics, treballen per encàrrec i acaben demostrant el que els hi han encarregat, fent-se trampes al solitari sense cap remordiment.

Deia Malcom X que els mitjans de comunicació són l'entitat més poderosa de la terra. Tenen el poder de fer innocents els culpables i culpables els innocents, i aquest és el seu poder, perquè controlen les ments de les masses i si no estem previnguts davant seu, ens faran estimar l'opressor i odiar l'oprimit.

Sense fonts alternatives no és possible esbrinar la veritat dels fets. Avui en dia, per desgràcia, tot allò que envolta al conflicte d’Ucraïna està sotmès a control. La UE ha aprovat la censura de tots els mitjans que siguin contraris al relat que es defensa des d’occident. En paraules d’en Borrell ho fan per “protegir la llibertat”(neollengua). 

No és cap secret que tots els mitjans informatius occidentals tenen un única opinió i veu al respecte. Si no, aquests dies aneu passant d'un canal a un altre i veureu com és d'unànime el missatge. Sigui fet expressament o no, el cert és que tota la informació que els mitjans reben i ens remeten la proporcionen únicament 3 agències i els mitjans locals repeteixen el que aquestes agències els hi venen.

Per acabar-ho d’adobar, aquestes tres agències que subministren tota la informació que consumim són propietat de 4 fons d'inversió: BlackRock, Vanguard, Citadel i Berkshire, i aquests quatre grans fons són controlats per un limitat grup de famílies del món anglosaxó.

Avui dia, si jo volgués fer un treball seriós sobre el conflicte a Ucraïna ho tindria molt més difícil que quan feia primer d’Història. Tot i així, intentaré respondre al que afirmava en el títol: Tampoc la guerra d’Ucraïna començà el 24 de febrer de 2022. Comencem per l’inici, per saber quan començà a existir Ucraïna.

Història.

Vist des del punt de vista actual, en ple enfrontament entre Ucraïna i Rússia, resulta prou paradoxal que l’origen històric de la Rússia actual s’iniciés en la ciutat de Kiev, fundada per vikings el segle X i que donarà lloc al Rus de Kiev, també coneguda com a Petita Rússia o Rutènia.

Si avancem en el temps, el segle XIII veu com tota la zona és conquerida per les hordes mongoles de Batu Khan qui redueix la ciutat de Kiev a cendres.

A mitjans del segle XVII el gran Ducat de Polònia-Lituània s’expandeix i conquereix bona part del que actualment es coneix com a Ucraïna. En aquest mateix segle, però, els cosacs, grup ètnic originàriament nòmada i d'origen tàtar creen un estat independent al centre d'Ucraïna i, aliats amb l'imperi rus,  s’enfronten a la noblesa polonesa. Com a diversió, podeu llegir la novel·la de Nicolai Gogol “Taràs Bulba” o veure la pel·lícula que té com a protagonistes en Yul Brinner i en Toni Curtis. 

També es produeix un canvi de propietat: el fins aleshores Khanat de Crimea passa a domini turc. 

A finals del segle XVIII, l’emperatriu russa Catalina la gran conquereix el Khanat de Crimea a l’imperi otomà i funda la ciutat d’Odessa. 

També, com a resultat de les particions de Polònia (l’antic Ducat de Lituània-Polònia) entre Prússia, Àustria i Rússia, la Ucraïna occidental va quedar sota la dominació austríaca, mentre que l'oriental va romandre sota Rússia. 

No hi ha cap canvi important en aquest territori fins a la Revolució bolxevic del 1917, quan Ucraïna aprofita la guerra civil i assoleix una breu independència configurada en dos estats: la República Popular d'Ucraïna Occidental i la República Popular d'Ucraïna, que s’uneixen el 1920.  El 1922, però, l'estat torna a ser dividit, aquesta vegada entre Polònia i la Unió Soviètica. La part soviètica serà una de les repúbliques fundadores de la URSS sota el nom de República Socialista Soviètica d'Ucraïna. Crimea continua formant part de la República socialista soviètica de Rússia.

Durant la segona guerra mundial Ucraïna és ocupada per les tropes alemanyes. La comunitat jueva, molt nombrosa, gairebé va ser exterminada amb l’ajut de col·laboracionistes que van servir, sobretot, en les forces de policia, la 14a Divisió Waffen SS de Granaders i altres formacions militars. Uns 180.000 voluntaris serviren en les diferents divisions alemanyes escampades per tota Europa. Aquest punt és important per entendre la pervivència de la ideologia nazi en el territori. Un personatge fonamental serà Stepan bandera, líder ultranacionalista i col·laborador del règim nazi quan  Alemanya ocupà el territori.

En acabar la guerra, Ucraïna tornà a formar part de la URSS.
El 1954, la regió de Crimea va ser transferida a Ucraïna per decisió personal del president de la URSS Nikita Khrusxov. No hi ha nous canvis fins la caiguda de la URSS. 

El 25 d'agost del 1991 el Parlament ucraïnès declara la independència, decisió ratificada l'1 de desembre mitjançant un referèndum popular.
El 1991 la URSS desapareix, el món bipolar que s’havia mantingut en relatiu equilibri és substituït per un nou ordre on solament impera una potència, els Estats Units.
Uns anys abans, però, s’havien produït una sèrie d’esdeveniments que desembocarien, al cap de trenta anys en el conflicte que enfronta Ucraïna amb Rúsia.

Inici de la intervenció nord-americana.

Segons els arxius de seguretat nacional de la universitat Gerorge Washington, avui desclassificats, el 1989 el president George H. V. Bush assegurà al president Gorbatxov que si permetia la unificació d’Alemanya i dissolia el Pacte de Varsòvia no hauria de témer la ingerència en la encara existent Unió Soviètica. 

Uns mesos més tard, el secretari d’estat James Baker confirmà les garanties: si es permetia la unificació d’Alemanya, l’OTAN no s’estendria ni una polzada cap a l’est. Els estats occidentals es comprometien a mantenir una arquitectura de seguretat a Europa satisfactòria per a Rússia. 

Set anys més tard, l’OTAN trencà la seva promesa i el 1997 incorporà Hongria, Polònia, Chèquia i, al cap dels anys, tretze països més de l’Europa de l’est. 

El 2007 s’instal·laren bases nord-americanes a Bulgària i Romania. El 3 d’abril de 2008 l’OTAN va prometre a Ucraïna i Geòrgia que s’unirien a l’organització. 

L’encerclament de Rússia estava a punt de completar-se. Entre 2012 i 2020 s’engegà l’operació “Tanca activa”, amb la instal·lació de míssils Patriot a Turquia.

Vigília de l'Euromaidan.

La vigília de l'Euromaidan, la població ucraïnesa es trobava virtualment dividida: un 38,0% dels ucraïnesos donava suport a una associació amb Rússia, mentre que el 37,8% la preferia amb Europa. 

El major suport cap a la integració amb la UE es trobava a Kíev ( al voltant de 75 %) i a l'oest d'Ucraïna (81 %). El suport es reduïa al 56 % al centre d'Ucraïna, al 30 % al sud i a Crimea (seu de la Flota del Mar Negre) i al 18% a l'est. 

El resultat de les eleccions presidencials del 2010 definia clarament les zones partidàries de mantenir relacions amb Rússia i les que optaven per establir relacions amb la UE.

Què va ser l’Euromaidan?

L'Euromaidan és el nom donat a una sèrie de manifestacions i disturbis heterogenis d'índole europeista i nacionalista d'Ucraïna que tenien l'objectiu d'enderrocar el president electe Víktor Ianukóvitx. 

Els successos es van desencadenar a Kíev la nit del 21 de novembre de 2013 a partir que les negociacions del president Ianukóvitx amb la UE fracassaren. El president ucraïnès volia associar Ucraïna a la UE però sense trencar les relacions comercials amb Rússia. Els delegats de la UE negaren aquesta possibilitat: havia de trencar les relacions comercials amb Rúsia. En aquell moment, el flux comercial d’ucraïna amb Rúsia era el 40% del total. Davant aquesta imposició, Ianukóvitx renuncià a integrar Ucraïna en la UE. 

A partir d’aquest moment, amb la intervenció de la CIA s’inicia l’operació Euromaidan, un autèntic i violentíssim cop d'Estat que va fer caure el president legítimament elegit, Víktor Ianukóvitx, qui va haver de fugir per no ser assassinat. Les protestes van començar a la plaça Maidan de Kíev la nit del 21 de novembre del 2013 i es van perllongar, durant més de dos mesos, fins al gener i febrer del 2014, en una veritable guerra urbana entre manifestants ultranacionalistes i policia, amb trets de fusells, granades, barricades, edificis incendiats i el resultat de diversos centenars de morts. 

L'assalt als centres del poder a Ucraïna va precipitar la destitució del president, Viktor Ianukóvitx, l’oposició nomenà noves autoritats, la convocatòria d'eleccions al maig i l'alliberament de l'opositora Iúlia Timoixenko, empresonada per corrupció pública. 

El president Ianukóvitx va denunciar el cop d'Estat i va fugir a l'est del país, on els dirigents regionals van assumir «la responsabilitat de l'ordre constitucional», esbossant la possibilitat d’una Ucraïna partida en dos. 

Sense diputats fidels a Ianukóvitx al Parlament de Kiev, l’oposició promulgà, una darrere d'altra, les mesures que van confirmar el capgirament en la política del país.

(Font: https://rebelion.org/el-euromaidan/)

Intervenció de la CIA en el cop d’estat a Maidan.

Carl Gershman, cap de la NED (National Endowment for Democracy) des del seu inici fins a l'estiu del 2021, va escriure un article d'opinió per al Washington Post, on explicà com la seva organització va treballar per treure de l'òrbita de Moscou els països propers a Rússia: la constel·lació d'antigues repúbliques soviètiques i estats del Pacte de Varsòvia. En l’article, descriu Ucraïna com “el premi més gran” de la regió, suggerint que l'adhesió de Kíev a Europa “acceleraria la desaparició” del dirigent rus Vladimir Putin. 

Sis mesos després d’aquest article, el president electe d'Ucraïna, Víktor Ianukóvitx, va ser enderrocat en un violent cop d'Estat. En un article publicat a Consortium News a principis d'aquell mes, Robert Parry, una llegenda del periodisme d'investigació, explicava com durant l'any anterior la NED havia finançat 65 projectes a Ucraïna per un total de més de 20 milions de dòlars. Això representava el que el difunt periodista anomenava “una estructura política a l'ombra de mitjans de comunicació i grups actius que podien desplegar-se per causar disturbis quan el govern ucraïnès no actuava com es desitjava”. 

Tot aquest projecte té l’origen en la idea articulada per Brzezinski i altres ideòlegs durs de Washington de que un cop Ucraïna estigués assegurada com a part de l'OTAN, Rússia seria vençuda i tindrien via lliure per accedir als seus immensos recursos. La proximitat de Moscou, tenint Ucraïna com la trenta-unena nació de l'OTAN, donaria a l'organització una frontera de prop de 1 900 quilòmetres amb Rússia, el mateix camí pel qual els exèrcits de Hitler havien envaït la Unió Soviètica. En aquest cas, però, Rússia s'enfrontaria a la aliança nuclear més gran del món. Això canviaria tot el mapa geopolític i donaria a Occident el control d'Euràsia fins a la Xina.

Fonts: https://mpr21.info/kiev-2014-anatomia-de-un-golpe-de-estado-de-la-cia/

https://blogs.publico.es/puntoyseguido/1375/ucrania-y-la-gran-ofensiva-de-eeuu-hacia-rusia/

Inici de les matances i la guerra.

Així doncs, la guerra proxy (guerra en terra d’altres), tal com explicà fa pocs dies Stoltz, cap de l’OTAN, té el seu inici l’any 2014, amb el cop d'Estat de Maidan dissenyat pels Estats Units i no amb la invasió russa del febrer del 2022. Mitjançant aquesta maniobra es va destituir el president elegit democràticament i es va permetre que els ultranacionalistes prenguessin el control de gran part del país. 

El resultat immediat d’aquest primer moviment no va acabar del tot satisfactòriament, doncs provocà respostes en determinades regions i provocà la divisió d’Ucraïna. Crimea havia tingut un estatus d’Estat independent i autònom des del 1991 i fins al 1995. Aquell any Ucraïna va anul·lar il·legalment la Constitució de Crimea i la va annexar en contra de la seva voluntat. El poble de Crimea no es considerava a sí mateix part d'Ucraïna, la majoria parlava rus i tenia profundes connexions culturals amb Rússia. Quan es produeix el cop d’estat de Maidan, amb els ultranacionalistes ucraïnesos al poder, la població de Crimea va buscar una sortida. Rússia els va donar l'oportunitat de quedar-se a Ucraïna o unir-se a Rússia amb un referèndum. Van triar unir-se a Rússia. 

A l'est d'Ucraïna, la població principalment russa va començar a ser objecte de repressió per part de les forces ultranacionalistes i neonazis de Kíev. S’inicien purgues i matances, sobretot a les ciutats de Jarkiv i Odessa. Entre els casos més flagrants de repressió destaca la crema de cinquanta persones opositores en l'edifici de la casa dels sindicats. 

Això provocà l’aparició de zones on es proclamà la creació de repúbliques separatistes, de les quals solament dos van sobreviure a la regió de Donbass: les repúbliques de Luhansk i Donetsk. 

Durant aquests anys de guerra subsidiària (suport dels Estats Units i l'OTAN a Kíev, i de Rússia al Donbass), moriren al voltant de 14000 persones en aquestes regions degut als atacs i bombardejos constants i hagué prop de 2.5 milions de refugiats cap a territori rus. 

Acords de Minsk i guerra entre Ucraïna i Rússia.

Els Acords de Minsk de 2014 i 2015 van aconseguir un alto el foc, amb la mediació de França i Alemanya, i el suport del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. En aquests acords les repúbliques de Lugansk i Donetsk van obtenir autonomia dins Ucraïna. Kíev, però, va trencar els acords una vegada i una altra, i va seguir atacant les repúbliques dissidents del Donbass, encara que a menor escala. Tal com han declarat els dirigents europeus fa pocs dies, els acords tingueren per objecte donar temps a Ucraïna per reforçar el seu exèrcit i modernitzar el material militar per poder fer un atac definitiu i recuperar els territoris independitzats: Lugansk, Donetsk i Crimea. 

Els següents esdeveniments acabarien de provocar l’enfrontament armat:

—El 2019 Ucraïna abandonà la posició de país no alineat i demanà la seva integració a la UE i l’OTAN. Des d’aquell any fins a dia d’avui l’OTAN ha estat rearmant Kiev i desenvolupant armes bacteriològiques en el seu territori. 

—El setembre de 2021 el president d’Ucraïna es reuní amb Biden i sol·licità s’accelerés el procés d’integració a l’OTAN. 

—El 7 de desembre el resident rus, Putin, demana al nord-americà Biden garanties que l’OTAN no s’expandirà. 

—El 10 de desembre l’OTAN es nega a donar les garanties que Rússia demanava. 

—Davant la impossibilitat d’arribar a un acord, el 24 de febrer de 2022 les tropes russes envaeixen el territori ucraïnès.

Per tant, l’actual crisi no es fruit de la paranoia del president Putin o de la senilitat de Biden. És una guerra construïda per Washington des de fa trenta cinc anys i en la què Rússia es juga la seva pròpia existència com a nació.

Fonts: https://ctxt.es/es/20221101/Firmas/41256/Rafael-Poch-China-Estados-Unidos-Ucrania-Rusia-Asia-potencias.htm#md=modulo-portada-bloque:4col-t2;mm=mobile-big

https://ctxt.es/es/20230101/Politica/41937/Oskar-Lafontaine-Alemania-izquierda-politica-Carmela-Negrete-entrevista-tanques-Leopard-Olaf-Scholz.htm

Altres dades addicionals per entendre el conflicte i els interessos en joc.

Cal recordar que el polèmic fill del president Biden, Hunter Biden, tenia els seus negocis a Ucraïna i era el gerent de l’empresa que gestionava l’energia a Ucraïna. Un altra dada molt interessant és el traspàs de la propietat de la terra feta pel president Zelenski:

Ucraïna, té una extensió de 603.700 km/2 i compta amb un sòl molt fèrtil. Les dues terceres parts de la zona central del país estan formats per les anomenades terres negres, molt cobejades per les grans corporacions dedicades en tot el món a la sobreexplotació de sòls especialment productius.

Tres multinacionals nord-americans van comprar 17 milions d'hectàrees de terra cultivable a Ucraïna, més de la meitat de tota la terra disponible per a cultiu a Ucraïna a partir del canvi de legislació feta pel president Zelenski. Aquestes empreses són Monsanto, Cargill i Dupont, participades per Blackstone, Blackrock i Vanguard, fons controlats per famílies anglosaxones.

Font: Australian National Review: 

"Malgrat la moratòria de venda de terres aprovada el 2001, algunes estimacions ja parlen de 6 milions d'hectàrees en mans d'empreses estrangeres i ucraïneses amb fons estrangers com a accionistes (…) les pressions del Departament d'Estat dels EUA, de l'FMI i el Banc Mundial, van aconseguir que la moratòria sobre venda de terres, fos derogada el 2020 pel govern de Zelensky. 

Totes les dades de què disposem confirmen que l'explotació de les terres d'Ucraïna està en mans de les multinacionals capdavanteres en el negoci de l'Agroindústria, corporacions estretament connectades amb l'oligarquia ucraïnesa i això és així -i en procés de colonització accelerada- des d'inicis aquest segle XXI. Després del col·lapse del règim soviètic entitats del capitalisme occidental com l'FMI i el BM es van aplicar des de 1993-1994, en l'oferta de bescanvi de crèdits per exigències de privatitzacions i ajustaments estructurals i els antics buròcrates es van afanyar a transformar-se en els nous oligarques del capitalisme europeu-oriental.

L'assaig “l'Agroindústria sota sospita” publicat el 2011 per Gustavo Duch, ja detectava que el 10% de les terres més riques d'Ucraïna estava en mans de multinacionals i els seus oligarques locals.

Les grans explotacions agràries pròpies del model "soviètic" havien de ser transformades per una variant de Reforma Agrària, una combinatòria d'una justa distribució de terres per a explotació individual o col·lectiva i el manteniment selectiu d'explotacions grans, per raons d'utilitat pública però sotmeses a control social i autogestió. No va passar res d'això i es va transitar del capitalisme d'estat al capitalisme a seques. Es va esfumar així l'oportunitat de reorientar zones agrícoles cap a l'agroecologia i la satisfacció d'interessos generals i de la població camperola."

Nazisme a Ucraïna.

Moltes guerres s’han iniciat per una paraula, frase, discurs mal interpretat. A més, la llengua amb què intentem definir també és problemàtica, no totes les llengües són igualment objectives. Sense anar més lluny, al batxillerat, el batxillerat el professor d’història ens explicà que quan es redactà el tractat de pau entre egipcis, britànics i francesos per posar fi a les hostilitats en el canal de Suez, els egipcis demanaren fos en francès, perquè l’idioma anglès no era prou clarificador —això ho tenim molt clar els qui ens barallem amb aquest idioma per intentar d’entendre’l. 

Per tant, la frase “Ucraïna és un estat nazi” cal analitzar-la amb calma. Fa pocs dies, molta gent a Catalunya s’ha ofès amb el programa emès per @tv3.cat que duia per títol “Negrers. La Catalunya esclavista”. Podíem concloure que tots els catalans al segle XIX es dedicaven al negoci de l’esclavisme? Segur que no, fins i tot sabem que molts catalans va ser esclavitzats en ple segle XIX i venuts com a esclaus pels pirates turcs establerts a Algèria, i aquest tràfic no acabà fins que França envaí militarment el país i el transformà en colònia. Un altra etiqueta prou utilitzada és “Alemanya nazi”. Tots els alemanys eren nazis? Einstein va aconseguir de fugir, però les presons eren plenes de comunistes, jueus, gitanos i tothom qui fes oposició al règim. Com a exemple, el 1933 Ernst Thälmann, cap del partit comunista alemany, fou detingut per la Gestapo, i va romandre empresonat en confinament solitari durant 11 anys. Finalment, el 1944, va ser afusellat a Buchenwald per ordre d'Adolf Hitler.

Si decidim que l’Alemanya nazi no inclou tots els alemanys, sinó que únicament descriu la ideologia instal·lada en el govern de l’estat, i la Catalunya esclavista tampoc inclou tots els catalans, sinó un grup d’aristòcrates i burgesos que feien fortuna amb aquest negoci, llavors podem dir que Ucraïna tampoc és nazi, però sí que hi ha suficients proves per  cloure que, actualment, l'estat ucraïnès està dirigit per membres admiradors i seguidors confessos dels principis que inspiraren el nazisme. Alguns diran que això no pot ser perquè el mandatari, Zelenski, és jueu i els nazis volien exterminar els jueus. No té res a veure la religió amb la ideologia, i com a exemple, el batalló Azov, nacional-socialista declarat, és instruït per oficials de l'exèrcit d'Israel en el maneig d'armament, i les despeses que genera aquesta unitat són sufragades per l'oligarca ucraïnès amb passaports xipriota i israelià Igor Kolomoisky, llavors propietari de la xarxa elèctrica del país.

Com hem arribat a aquesta situació? Com és que a Ucraïna s’han instal·lat en el poder els nazis? La cosa ve de lluny, d’ençà l’ocupació alemanya del territori ucraïnès durant la segona guerra mundial.

L’aparició de la ideologia nazi a Ucraïna i la seva extensió té l’origen en l'ocupació militar del territori per part de l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. 

Segons xifres aportades per, Christopher Ailsby, especialista en el Tercer Reich, l'estimació total d’ucraïnesos que van servir al costat de l’Alemanya nazi podria estar al voltant dels 240.000-280.000 homes, que es desglossaria com segueix: Aproximadament 70.000 homes com a guàrdies de camps de concentració (majoritàriament els ubicats a Polònia). Al voltant de 25.000 soldats a la 14a Divisió de Granaders SS creada el 1943 amb 13.000 reclutes seleccionats d'entre les 80.000 sol·licituds de voluntaris de Galitzia (Ucraïna occidental) i que arribaria a comptar amb fins a 18.000 homes en el seu apogeu. 70.000 homes més aproximadament en diversos regiments de policia creats inicialment amb els homes descartats per formar part de l'anteriorment esmentada divisió Waffen-SS. 

Com a fruit d’aquest col·laboracionisme i assumpció ideològica a dia d’avui hi ha elements nazis, fins i tot dins de les seves Forces Armades, com és el cas del conegut batalló Azov o les organitzacions Pravi Sector i Aidar. 

Paradoxalment, són oficials de l'exèrcit d'Israel els qui instrueixen els membres del batalló Azov en el maneig d'armament i les despeses que genera aquesta unitat són sufragades per l'oligarca ucraïnès amb passaports xipriota i israelià Igor Kolomoisky, aleshores propietari de la xarxa elèctrica del país. 

El Batalló Azov, soci del Front Nacional Identitari espanyol, una organització lligada a grups ultradretans i nazis europeus, és ni més ni menys que una organització obertament nacional socialista, que va participar juntament amb membres del partit Pravy Sektor (Sector Dretà) i Aidar en la terrible matança perpetrada el 2 de maig de 2014, durant l'assalt a la Casa dels Sindicats d'Odessa. També participen en les matances de població civil i atemptats que se succeeixen al Donbass. Els seus membres es declaren obertament nazis, ultranacionalistes, homòfobs i xenòfobs i representen el pitjor d'aquesta ideologia. Llueixen esvàstiques i insígnies de les SS, encara que el seu símbol fetitxe és el Wolfsangel, una mena d'esvàstica sobre fons groc. 

Des de l’inici de la guerra, la ideologia nazi i tota la parafernàlia que l’acompanya ha estat promoguda abastament des del govern.

En plena deriva ideològica a Ucraïna s'ha prohibit tots els mitjans informatius que el govern considera sospitosos (qualsevol mitjà que gosi criticar les seves decisions). També s'han prohibit tots els partits opositors al president.

 

Font: https://www.publico.es/internacional/batallon-azov-grupo-paramilitar-nazi-integrado-ejercito-ucrania.html

https://sputniknews.lat/20230103/nunca-lo-olvidaremos-polonia-condena-la-glorificacion-al-maximo-colaborador-nazi-en-ucrania-1134278650.html

Avui, Zelenski depèn dels ultranacionalistes per a mantenir-se en el poder i aquests s’han apoderat de l’entramat governamental i les forces armades.

Altres fonts d’informació

Revista El viejo topo, abril 2022 número 411

Video qui governa el món: https://www.youtube.com/watch?v=tfDARimDCdQ

Video historia.fronteres europa: https://youtu.be/UY9P0QSxlnI

https://rebelion.org/recuento-oficial-de-las-invasiones-estadounidenses/

 

Postmodernitat, Postveritat, Fake News, Propaganda...

Fa uns anys van començar a circular pels mitjans de comunicació noves paraules per a re-definir (o afinar) conceptes ja existents, ja sigui per la necessitat d’emmascarar significats y realitats, per ignorància, per esnobisme, per canviar el ritme de la mateixa música o per qualsevol altre motiu que ara mateix no se m’acudeix.

De tota la vida han existit derrotistes, deprimits, mentiders, xarlatans, demagogs, venedors de fum... en algunes èpoques més que altres. Segurament, disminueixen quan la societat ha sortit d’una situació límit i decideix fer llista de bons propòsits. En el món actual, algunes societats han patit més conflictes que altres i, per tant, els propòsits i el seu compliment els han mantingut de manera més ferma. Altres que no han patit cap guerra a casa, no els han tingut tan presents.

Al meu parer, la situació que estem vivint és greu, molt greu, i ha anat empitjorant cada cop més a partir de l’inici dels anys vuitanta del segle passat, quan les teories neoliberals (liberalisme salvatge) van començar a imposar-se en la majoria de societats occidentals, la qual cosa incrementà proporcionalment el saqueig de les societats del tercer món. Perquè dic que és cada cop més greu? Perquè afecta directament el principal ingredient que manté la cohesió social i l’aspiració de la humanitat a assolir un futur més feliç: la veritat.

Qualsevol persona que avui dia sigui capaç d’aguantar un debat televisiu entre tertulians, una traca d’anuncis comercials de venda de productes o d’empassar-se les notícies que els mitjans informatius ens endinyen a tort i a dret, assistirà (conscientment o inconscientment) a l’espectacle de veure com es produeix una absurda inversió de la lògica, de tal manera que (en contra del que seria intuïtiu) els fets resulten desmentits per les opinions. En el discurs que s’irradia pels mass-media les opinions no tan sols són més importants que les evidències lògiques o empíriques, sinó que han passat a ser l’únic que realment importa a la societat.

La veritat, convertida en eina d’un espectacle i posada al servei del poder, ha deixat de ser un criteri respectable. La majoria de vosaltres em direu que això no és cert, que la veritat segueix essent el més important i que sabem quan ens aixequen la camisa.

Abans de continuar, deixeu-me que us demani si sabeu diferenciar si el que us presenten a un telenotícies és cert o no. No ens hem empassat la imatge d’un corb marí xopat de petroli, suposada víctima de les destruccions sistemàtiques dels pous kuwaitians per part dels exèrcits iraquians fugint del Golf, quan en realitat es tracta d'una imatge d'arxiu d'una catàstrofe petroliera bretona? No hem acceptat la imatge de dos bombers amb rostre ennegrit presa a un incendi australià presentada com si fossin a Kiev? Si és així, la culpa no és nostra sinó del qui ens presenta la notícia, oi? Així, doncs, no sempre diuen la veritat els mitjans informatius o ells també són enganyats? Qui és el gran mentider? Com hem arribat fins aquí? Els francesos, quan volen resoldre un crim tenen una frase “chercher la femme”. Jo, per al tema que presento diria “busqueu els ideòlegs”. Ideòlegs?

Parlem dels ideòlegs defensors d’un entelèquia inventada no fa tants anys anomenada “Postmodernitat”. Sí, això que sona tan postmodern és a l’origen, la mare dels ous i, com he dit abans, la mare de la renovació d’una sèrie de teories, paraules, instruments i missatges que mai han deixat de ser utilitzats i que, de tant en tant, tornen a fer-se protagonistes de la història humana.

 

La postmodernitat: origen i definició

La postmodernitat o postmodernisme defineix un conjunt de moviments artístics, culturals i filosòfics apareguts al llarg del terç central del segle xx com a resposta als anteriors paradigmes de l’anomenada modernitat, la ideologia heretada des de l'edat moderna i que inclou el racionalisme, l'existència d'una veritat única, absoluta i universal, el cientifisme, el patriarcalisme, l'androcentrisme i, en general, el punt de vista centrat en l'home blanc ric del món occidental actual, a més del capitalisme i la ideologia social conseqüent afegida a partir de la industrialització. En oposició, la postmodernitat o postmodernisme pretén no tenir cap metanarrativa central ni un cànon estètic únic.

Tot aquest conjunt de moviments —històricament, ideològicament i metodològicament diversos— que participen de la postmodernitat comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea de que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat. Un exemple clar d’aquest fracàs ve donat pel fet històric d’haver embrancat la societat en dues guerres mundials, especialment la segona. No es pot entendre que un Estat com l’alemany, que havia assolit uns nivell altíssims en els diferents camps de l’art, la filosofia i la ciència acabi abraçant el nazisme, la catàstrofe, la bèstia. Aquest fet significa el fracàs de la ideologia política i filosòfica basada en aquells valors que es creien universals.

Com a resposta, en la societat occidental s’inicià un moviment filosòfic, cultural, social i polític que decidí d’abandonar la creença en els valors universals i assumir la indefinició ideològica, la incapacitat de jutjar res i, per tant, de decidir què és bo i que és dolent, que està bé i que està malament. En aquest context, els fets per sí mateixos deixen de ser importants perquè són interpretables i passen a tenir més importància les crides a l’emoció i a les creences personals.

En definitiva, els pensadors d'aquest corrent decidiren rebutjar la fe absoluta en el subjecte i en la raó i introduïren el perspectivisme i la pràctica d’un escepticisme radical, que qüestiona la noció de realitat.

A partir d’aquest posicionament, si la realitat passa a ser quelcom qüestionable, els fets objectius també poden ser-ho. Si no hi ha una realitat i uns fets objectius tampoc hi ha una veritat i una mentida, tot passa a ser subjectiu, perspectiu, relatiu.

Qui era al darrere d’aquest corrent, a més d’una colla de pensadors decebuts amb la humanitat i els valors, una humanitat i uns valors que van ser absolutament oblidats i bescanviats per l’horror nazi exemplificat en els caps d’extermini? A l’oligarquia que controlava la riquesa del planeta i patia per les revoltes obreres i les insurreccions a les colònies no li devia semblar gens malament aquest punt de vista i decidí posar-hi diners i mitjans perquè s’escampés com una taca d’oli entre filòsofs, polítics, economistes, líders en general, delerosos de ser reconeguts i enriquits a canvi de fer-ne propaganda.

Van sorgir veus crítiques, per descomptat; diversos autors van veure en aquest moviment una impostura intel·lectual productora de texts incomprensibles que un ordinador podia parodiar amb facilitat, a partir de que  sobre-accentua la subjectivitat i el relativisme en afirmar que qualsevol explicació és equivalent (ni més bona ni més dolenta), pel necessari respecte degut a tota mena d’opinions, sigui un mite, o el resultat d'una recerca científica. Aquests crítics han denunciat el postmodernisme  com un retorn a l'obscurantisme i l'antimodernisme de l'església catòlica, tot negant el progrés de la il·lustració.

Avui dia, el resultat del floriment de la Postmodernitat és l’aparició de nous conceptes que es barregen amb altres ja existents, en alguns casos equivalents: Novaparla, Postveritat, Fake-News, Xarlataneria, Demagògia, Propaganda...

 

Novaparla.

La novaparla (paraula recollida de la novel·la George Orwell, 1984) és el llenguatge buit, imprecís i capciós utilitzat en la comunicació política occidental, especialment generalitzat al segle XXI, en un context de postveritat lligat a la demagògia i les mitges veritats, per a manipular la veritat, dissimular dades, no fer front a responsabilitats, amagar les opinions pròpies o desviar l'atenció d'assumptes importants. En paraules de Jean Blaise, autor d'un diccionari d'aquest argot: «Aquesta llengua no està feta per a comunicar sinó per a alimentar la il·lusió que passen coses eficaces». La fa servir el poder polític i, sobretot, els mitjans de comunicació que li dona suport. 

En ambients acadèmics, un investigador ha equiparat el llenguatge utilitzat als mitjans de comunicació amb la novaparla.

 

Postveritat.

Postveritat o mentida emotiva és un neologisme que descriu la distorsió deliberada d'una realitat, per tal de crear i modelar l'opinió pública i influir en les actituds socials, en la qual els fets objectius tenen menys influència que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals.

El debat s'emmarca en apel·lacions a emocions, es desconnecta dels detalls de la política pública i incideix en la reiterada afirmació de punts de discussió. Les rèpliques fàctiques ―els fets― són ignorades. En resum, a l'hora de crear opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l'emoció i a les creences personals.

Postveritat no deixa, doncs, de ser un eufemisme de “mentida” on la veritat ja no resulta significativa ni rellevant com a criteri per justificar les accions polítiques i socials, especialment quan és el poder qui actua.

La postveritat, però, no és tan sols un intent d’amagar la veritat (cosa que sovint fan els polítics i també molta més gent) sinó d’escanyar-la. Convertida en eina d’un espectacle i posada al servei del poder, la veritat deixa de ser un criteri respectable. Al mateix temps, la política s’omple d’afirmacions grotesques i insostenibles que estan pensades més per acontentar les vísceres i el baix ventre que per a servir a la discussió racional dels projectes.

La societat de la postveritat pressuposa, així —seguint les tesis de Foucault i (abans) de Nietzsche—, que la veritat en sentit fort no existeix, que tota realitat és només una construcció lingüística i que, per tant, en política l’únic que existeix són punts de vista, que es presenten en funció dels interessos i que com a tals ni millors ni pitjors, tan sols diversos.

Bullshit” és literalment una merda de toro (“caca de la vaca”) i, per extensió, una estupidesa, una xuminada, una collonada. Segons H. Frankfurt el “bullshit ” al qual ens mena la pura multiplicació de suposades veritats, és pitjor que la mentida perquè un mentider ha de conèixer la veritat, ni que sigui per poder amagar-la, mentre que qui comet “bullshit”, no té cap interès ni cap respecte per la veritat. La postveritat vindria a ser així una situació on el “bullshit ” simplement s’ha universalitzat i l’espectacle ocupa tot l’àmbit de la política i la vida col·lectiva.

 Com opera la Postveritat.

Pel sociòleg Félix Ortega la manipulació de la informació fa que el públic no pugui conèixer quina és veritat i quina és falsa. Això es deuria a la transformació de la comunicació política en propaganda, la pèrdua de principis ètics del periodisme actual i el seu sotmetiment a interessos totalment particulars així com la posada en escena dels polítics cap a l'espectacle, la manipulació i la fragmentació.

Per a Keyes el problema radical és que podem viure governats per la postveritat, i participar activament en la seva dinàmica sense adonar-nos-en, en acostumar-nos a viure en un ambient en què es discrimina la veritat en funció dels interessos personals.

La directora de The Guardian, Katharine Viner, en l’article “How technology disrupted the truth”, va indicar que darrere de tot això hi ha la tergiversació intencionada dels fets d’alguns mitjans digitals que advoquen per una determinada actitud social i política. Però, a banda del que s’ha esmentat, hi ha també els esforços d’aquest tipus de mitjans per atreure visitants cap a les seves plataformes, sense altra intenció que mantenir un negoci que ven el que el públic vol trobar.

Viner explica que això és possible pels algoritmes que alimenten les fonts de notícies de cercadors com els de Facebook o Google, que estan dissenyats per oferir al públic el que aquest vol. Per a la directora de The Guardian, això vol dir que la versió del món que trobem cada dia quan hi entrem a través dels nostres perfils personals o en les cerques que fem a Google ha estat invisiblement filtrada per reforçar les nostres pròpies creences. Se’ns mostra una veritat embellida i configurada al nostre gust, cosa que acceptem com a més veritable que la mateixa veritat dels fets.

Fake news.

Una “fake news” no és una notícia falsa. És una noticia “falsificada”, cosa prou diferent. No es tracta només d’un error sinó que al darrera hi ha una conscient decisió de desinformar i de mentir. O més estrictament de crear una “zona de boira” on veritat i mentida, fet i opinió siguin impossible de diferenciar.

Xarlataneria superficial.

La xarlataneria no requereix esforç perquè és inadvertidament espontània: simplement es descuida la presentació dels fets. El xarlatà manté clara la distinció entre la veritat i la mentida, però com que està despreocupat pel valor de la veritat, pot fer servir un fet per defensar una posició i la contrària.

La intenció del xarlatà se centra exclusivament en si mateix, en la superficialitat dels seus projectes o en la seva pròpia propaganda.

Per al mentider la veritat té un valor en funció dels seus propis fins, d’aquí el seu interès per manipular-la. Però el xarlatà no té cura, i amb aquesta actitud pot fer molt de mal, tal com passa en aquesta era de la postveritat.

 

Demagògia.

La demagògia segons el concepte d'Aristòtil és una forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder aprofitant-se de les masses poc crítiques.

Avui en dia es considera una estratègia política que consisteix a apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d'aconseguir el suport d'un grup, sovint mitjançant l'ús de la retòrica i la propaganda. Per tant, seria l’equivalent a la postveritat.

Algunes eines que utilitza el demagog.

Fal·làcies: Arguments que trenquen les relacions lògiques entre elements o bé adopten premisses evidentment inacceptables. Entre altres hi ha la fal·làcia de causa falsa, l'argument circular, l'argument ad hominem i l'apel·lació a una autoritat irrellevant per al cas que es tracta.

Manipulació del significat: Les paraules, a més d'un sentit denotatiu, també tenen un sentit connotatiu implícit, aportat pel context i pels coneixements compartits entre els interlocutors, que afegeix idees i opinions, moltes vegades de forma menys conscient que en el seu sentit denotatiu. En l'elecció de les paraules, un discurs denotativament neutre pot connotar significats addicionals, depenent del context i de la relació amb l'opinió de l'audiència, o els oients del discurs. D'aquesta manera, els continguts implicats són difícils de refutar.

Omissions: Es presenta informació incompleta i se n'extreuen possibles problemes, objeccions i dificultats, la qual cosa resulta en la presentació d'una realitat falsejada sense recórrer directament a la mentida.

Redefinició de la llengua: Les paraules deixen de tenir el valor original en ser utilitzades com a eina manipuladora. Exemple, l’ús que de la paraula llibertat fa un govern corrupte per justificar les seves accions.

Tàctica de despistament: Consisteix a desviar la discussió des d'un punt delicat per al demagog cap a algun tema que domini o on presenta algun avantatge enfront del seu oponent o contrincant. No es respon directament a les preguntes o als desafiaments.

Estadística fora de context: Consisteix a utilitzar dades numèriques per donar suport a una hipòtesi o afirmació, que estan fora de context i no reflecteixen la realitat. Aquí també compta l'ús tendenciós d'estadístiques, també conegut com a demagògia numèrica.

Dimonització: Consisteix a associar una idea o grup de persones amb valors negatius, amb l'objectiu que aquesta idea o grup de persones siguin vistos negativament.

Fals dilema: També conegut com a falsa dicotomia, fa referència a una situació en què dos punts de vista alternatius són presentats com les úniques opcions polítiques. Per exemple: «estàs amb mi o contra mi». Es fa una definició simplista de la realitat i d'aquesta forma s'aconsegueix no considerar les altres possibilitats.

Finestra d'Overton: Consisteix a enquadrar la realitat i les idees i opcions possibles de manera que es desplacin les idees més radicals i inacceptables per a poder donar com a equidistant, acceptable o fins i tot assenyada una idea que altrament seria inacceptable. És el rang, dins d'una gamma d'idees, que directors, polemistes i tertulians als mitjans de comunicació consideren aptes o acceptables per al seu públic. Una de les tècniques més aplicades és la de promoure expressament idees molt inacceptables, de manera que per "equidistància" o comparació la finestra s'hi acosta, esdevenint acceptables o fins i tot populars idees que mai abans s'haurien plantejat com a acceptables.

 

El món de la desinformació. Les agències de premsa que dominen el món.

La informació, passada ràpidament al telenotícies del migdia, serà potser desmentida al telenotícies nit. Aquesta realitat virtual, realitat de l’instant, no permet una comprensió del succés en la seva globalitat. El que fa és proporcionar-nos una imatge, una informació que hem de compilar amb les imatges i les informacions ja rebudes en el passat. D'aquests caps d'informació, apilats els uns als altres, és dels que obtenim el nostre coneixement del món.

Aquest coneixement ens sembla una veritat irrefutable, ja que les imatges hi eren per donar suport a la informació. Com més imatge hagi acompanyant un tema, més importància prendrà aquest últim, i menys se'n podrà qüestionar la veracitat.

Si es vol que un conflicte que interfereix amb alguns interessos acabi en una part del món es farà per mitjà de mobilitzar l'opinió sobre una guerra “particularment” assassina, o sobre les greus conseqüències ecològiques gràcies a imatges impactants, fins i tot si aquestes no formen part del perill en qüestió.

Per al cas contrari, si es vol ofegar un succés, una informació, s'arregla per eliminar la imatge que acompanya els fets.

Tres grans agències de premsa dominen el mitjà d'informació mundial: A.P., Reuter i A.F.P. Estan situades als Estats Units i a Europa occidental. Aquesta visió centralitzada del món ofereix un reflex dels esdeveniments tractats, deformats per la nostra forma de pensament occidental. Imposem aquesta manera de pensar minoritària (pel nombre de persones que la comparteixen) a la totalitat del globus, gràcies al poder mediàtic de les agències abans esmentades

La societat de consum, resultat i pulmó del liberalisme, expandeix ostensiblement els seus avantatges a través dels anuncis publicitaris que lloen els mèrits dels productes, sempre millors, mentre que el tema dels reportatges entretallats per aquests anuncis són la pobresa, la guerra i la gana. Aquest contrast sorprenent entre el benestar de què gaudim (el jardí europeu) i la desgràcia que regna per tot arreu (la selva) reforça el vessant paradisíac de la nostra societat.

A força de veure el món a través de la petita pantalla, d'intentar comprendre'l, mitjançant una informació que ens aporta sense que ens n'adonem, el contrari del que n'esperàvem (és a dir, una desinformació, resultant de la saturació de informació o de la subinformació), acabem vivint en una realitat virtual.

 

Propaganda

La propaganda és una informació presentada i difosa amb el fi de donar suport a una determinada agenda o promocionar un producte. Encara que el missatge contingui informació verídica, és possible que sigui partidària, no presentant un quadre complet i equilibrat de l'objecte en qüestió.

De manera oposada al subministrament d'informació lliure i imparcial, la propaganda, en el seu sentit més bàsic, presenta informació parcial o esbiaixada per influir una audiència. Amb freqüència presenta fets de manera selectiva i omet uns altres deliberadament per sustentar una conclusió, o utilitza missatges controlats per produir una resposta emocional, més aviat que racional, respecte de la informació presentada. L'efecte desitjat és un canvi en l'actitud d'una audiència determinada sobre assumptes polítics, religiosos o comercials.

La finalitat de la propaganda política és augmentar el suport (o el rebuig) a una certa posició, abans que presentar simplement aquesta posició. L'objectiu de la propaganda és l'opinió de la gent, no la seva informació. Degut a això, la informació transmesa és presentada sovint amb una alta càrrega emocional, apel·lant de manera comuna a sentiments patriòtics.

La propaganda com a manipulació es va utilitzar principalment durant els anys anteriors i durant la Segona Guerra Mundial amb Joseph Goebbels com a ministre de la Propaganda i l'Educació Popular del Tercer Reich de Hitler. Goebbels va proposar a través dels mitjans de comunicació una idea, i aquesta era que els jueus i els comunistes eren els culpables de la situació de crisi per la que s'estava passant a Alemanya i que l'única manera de sortir d'aquesta situació era a través de la votació a Hitler, fet que va generar l'admiració dels alemanys cap a Hitler i, paral·lelament, l'odi envers els jueus.

El pare de la propaganda nazi va ser Joseph Goebbels, responsable del Ministeri d'Educació Popular i Propaganda, creat per Adolf Hitler a la seva arribada al poder en 1933. Goebbels havia estat el director de la tasca comunicativa del Partit Nazi i el gran arquitecte de l'ascens en poder. Una vegada en el Govern i amb les mans lliures per monopolitzar l'aparell mediàtic estatal, Goebbels va prohibir totes les publicacions i mitjans de comunicació fora del seu control, i va orquestrar un sistema de consignes per ser transmès mitjançant un poder centralitzat del cinema, la ràdio, el teatre, la literatura i la premsa. Era també l'encarregat de promocionar o fer públics els avisos del govern.

Va usar molt el que avui en dia es coneix com el màrqueting social, enaltint molts sentiments d'orgull, promovent molts odis i en moltes ocasions mentint i convencent de coses molt allunyades de la realitat.

A Goebbels se li atribueix molt de la propaganda moderna, entre ells els seus 11 principis:

1. Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar l'adversari en un únic enemic.

2. Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris han de constituir-se en suma individualitzada.

3. Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin".

4. Principi de l'exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu.

5. Principi de la vulgarització. Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell al menys intel·ligent dels individus a qui va dirigida. Quant més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen gran facilitat per oblidar.

6. Principi d'orquestració. La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentar-les una i altra vegada des de diferents perspectives, però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí ve també la famosa frase: «Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en veritat».

7. Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que, quan l'adversari respongui, el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai no han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions.

8. Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries.

9. Principi de la silenciació. Apaivagar les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contra-programant amb l'ajuda de mitjans de comunicació afins.

10. Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals. Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11. Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer molta gent que pensa «com tot el món», creant una falsa impressió d'unanimitat  »

 

Propaganda en els conflictes moderns.

Després de l'11-S el govern de George Walker Bush va iniciar el que denomina Guerra contra el terrorisme, compresa com una guerra de quarta generació, on es va fer ús dels mitjans massius, especialment dels mitjans televisius, sense excloure internet. La política de Bush s'ha centrat a propagar el supòsit Xoc de Civilitzacions i la presumpta maldat intrínseca del qual denomina Eix del mal i sota l'esmentada propaganda va promoure i va aconseguir el suport popular necessari per a envair Iraq amb l'argument de què Saddam Hussein posseïa armes de destrucció massiva i que donava suport a la xarxa Al-Qaida. Posteriorment, davant de l'absència de proves que sustentessin tals afirmacions, el govern de Bush va canviar dràsticament d'argumentacions.

A causa del perfeccionament de les tècniques de propaganda, resulta difícil distingir el que és informació del que és propaganda en el conflicte actual. Si bé els aliats de Bush compten amb la capacitat de difondre la seva retòrica per mitjans massius globals en forma molt extensa

Jean-Léon Beauvois ha creat el concepte de propaganda fosca (propagande glauques en francès) per definir els processos d'influència inconscients que tenen per objectiu crear un a priori positiu o negatiu de determinat concepte. Exemples d'això serien el somriure o el to afable d'un presentador de televisió a l'hora de parlar de temes que desitja valorar, però sense entrar mai en un verdader debat d'idees (el procés de construcció europea, el creixement econòmic, els "drets humans", etc.). Un altre exemple podria ser l'absència d'herois vinculats, per exemple, a ideologies comunistes o revolucionàries a les grans pel·lícules comercials. Segons Beauvois, aquests processos són els més actius a la fàbrica de les opinions de base en les societats democràtiques occidentals.

Fonts:

https://ca.wikipedia.org/wiki/

https://www.sumanthistories.com/a-fons/lera-de-la-postveritat-la-postveracitat-i-el-xarlatanisme/

Les guerres de l'Imperi

 Estats Units i la guerra

https://es.wikipedia.org/wiki/Anexo%3AGuerras_de_Estados_Unidos

Des que es van independitzar, els Estats Units han mantingut 112 conflictes armats, ja sigui per a conquerir territori a pobles que l'ocupaven prèviament o per imposar-los condicions favorables a les seves companyies.
Un total de 112 intervencions armades en 247 anys d'història equival a una intervenció militar cada 2,2 anys.
Poble guerrer, sense cap dubte, ha fet de la guerra l'instrument per a imposar la seva autoritat.

Guerres o intervencions militars del govern dels Estat Units	Any
Guerra de Independencia de los Estados Unidos	1775-1783
Guerras cherokee-estadounidenses	1776-1795
Guerra india del Noroeste	1785-1795
Rebelión de Shays	1786-1787
Guerra de Trípoli (Primera guerra berberisca)	1801-1805
Intervención en Haití	1811
Rebelión de Tecumseh	1811
Guerra anglo-estadounidense de 1812	1812-1815
Guerra Creek	1813-1814
Guerra Argelina (Segunda guerra berberisca)	1815
Primera guerra seminola	1817-1818
Guerras indio-texanas	1820-1875
Guerra Arikara	1823
Operaciones contra la piratería en el mar Egeo	1825-1828
Guerra Winnebago	1827
Primera expedición de Sumatra	1832
Guerra de Halcón Negro	1832
Segunda guerra seminola	1835-1842
Segunda expedición de Sumatra	1838
Guerra de Aroostook	1838
Expedición a Liberia	1838
Guerra Mexicano-Americano	1846-1848
Guerra Cayuse	1847-1855
Guerras apaches	1851-1900
Bombardeo de Greytown	1854
Primera expedición a Fiyi	1855
Guerra del estrecho de Puget (Territorio de Washington)	1855-1856
Guerras del río Rogue (Oregón)	1855-1856
Tercera guerra seminola	1855-1858
Guerra Yakama	1855-1858
Segunda Guerra del Opio (Second opium war, second Anglo-Chinese war)	1856-1860
Guerra de Utah (Expedición de Utah, Rebelión de los mormones)	1857-1858
Guerras Navajo	1858-1866
Incursión de John Brown en Harpes Ferry	1859
2da expedición a Fiyi	1859
Guerras de Cortina (Cortina troubles)	1859-1861
Guerra de Reforma	1859-1861
Guerra Paiute (Paiute War, Pyramid Lake War)	1860
Guerra de Secesión (Guerra Civil Americana, American Civil War)	1861-1865
Guerras Yavapai (Yavapai wars, Tonto wars)	1861-1875
Guerra Dakota	1862
Guerra de Colorado	1863-1865
Bombardeo de Shimonoseki (Shimonoseki campaign, Shimonoseki war)	1863-1864
Guerra Snake (Snake war)	1864-1868
Guerra del río Powder (Powder river)	1865
Guerra de Nube Roja (Guerra de Bozeman, Red cloud's war, Bozeman war)	1866-1868
Campaña comanche (Comanche campaign)	1867-1875
Expedición de Formosa	1867
Expedición de Estados Unidos a Corea (Korean expedition, Shinmiyangyo)	1871
Guerra Modoc (condado de Modoc)	1872-1873
Guerra del río rojo (Red river war)	1874-1875
Guerra de Las Cuevas	1875
Gran Guerra Sioux	1876-1877
Guerra de los cazadores de búfalos	1876
Guerra de Nez Percé	1877
Guerra Bannock	1878
Sheepeater Indian War	1879
Guerra de victorio	1879-1881
Guerra del Río Blanco	1879-1880
Crisis samoana	1887-1889
Campaña de Pine Ridge	1890-1891
Revolución Garza	1891-1893
Guerra del Yaqui	1896-1918
Guerra hispano-estadounidense	1898
Guerra Filipino-Americano	1899-1902
Rebelión moro	1899-1913
Levantamiento de los bóxers	1899-1901
Rebelión de Serpiente Loca	1909
Guerra fronteriza Mexico	1910-1919
Levantamiento Armado de los Independientes de Color	1912
Ocupación estadounidense de Nicaragua	1912-1933
Guerra Bluff	1914-1915
Ocupación estadounidense de Veracruz (México)	1914
Ocupación estadounidense de Haití	1915-1934
Ocupación estadounidense de la República Dominicana	1916-1924
Expedición punitiva contra Francisco Villa (México)	1916-1917
Primera Guerra Mundial	1914-1918
Guerra civil rusa	1917-1925
Guerra del Posey/Última Guerra India	1923
Segunda Guerra Mundial	1939-1945
Guerra de Corea	1950-1953
Guerra Civil Laosiana	1953-1975
Primera Crisis del Estrecho de Taiwán	1954-1955
Crisis del Líbano	1958
Segunda Crisis del Estrecho de Taiwán	1958
Invasión de Bahía de Cochinos	1961
Guerra de Vietnam	1955-1975
Insurgencia comunista en Tailandia	1965-1983
Guerra Civil Dominicana	1965-1966
Conflicto en la Zona desmilitarizada de Corea	1966-1969
Guerra civil camboyana	1967-1975
Segunda guerra de Shaba	1978
Incidente del Golfo de Sidra	1981
Guerra civil libanesa	1975-1990
Invasión de Granada	1983
Operación El Dorado Canyon (Libia)	1986
Intervención en Iran	1987-1988
Invasión estadounidense de Panamá	1989
Guerra del Golfo (Irak)	1990-1991
Zonas de exclusión aérea en Irak	1991-2003
Operaciónen Somalia	1992-1995
Guerra de Bosnia	1992-1995
Intervencion en Haití	1994-1995
Guerra de Afganistán	(2001–2021)
Guerra d'Irak	2003-2011
Guerra civil de Somàlia	2007-2021
Intervenció militar a Líbia	2011
Guerra contra Estat islàmic	2014-2022
Guerra de Síria	2014-2022
Intervenció a Moçambic	2021-2022
Guerra d'Ucraïna	2022
Intervenció a Somàlia	2022