Postmodernitat, Postveritat, Fake News, Propaganda...

Fa uns anys van començar a circular pels mitjans de comunicació noves paraules per a re-definir (o afinar) conceptes ja existents, ja sigui per la necessitat d’emmascarar significats y realitats, per ignorància, per esnobisme, per canviar el ritme de la mateixa música o per qualsevol altre motiu que ara mateix no se m’acudeix.

De tota la vida han existit derrotistes, deprimits, mentiders, xarlatans, demagogs, venedors de fum... en algunes èpoques més que altres. Segurament, disminueixen quan la societat ha sortit d’una situació límit i decideix fer llista de bons propòsits. En el món actual, algunes societats han patit més conflictes que altres i, per tant, els propòsits i el seu compliment els han mantingut de manera més ferma. Altres que no han patit cap guerra a casa, no els han tingut tan presents.

Al meu parer, la situació que estem vivint és greu, molt greu, i ha anat empitjorant cada cop més a partir de l’inici dels anys vuitanta del segle passat, quan les teories neoliberals (liberalisme salvatge) van començar a imposar-se en la majoria de societats occidentals, la qual cosa incrementà proporcionalment el saqueig de les societats del tercer món. Perquè dic que és cada cop més greu? Perquè afecta directament el principal ingredient que manté la cohesió social i l’aspiració de la humanitat a assolir un futur més feliç: la veritat.

Qualsevol persona que avui dia sigui capaç d’aguantar un debat televisiu entre tertulians, una traca d’anuncis comercials de venda de productes o d’empassar-se les notícies que els mitjans informatius ens endinyen a tort i a dret, assistirà (conscientment o inconscientment) a l’espectacle de veure com es produeix una absurda inversió de la lògica, de tal manera que (en contra del que seria intuïtiu) els fets resulten desmentits per les opinions. En el discurs que s’irradia pels mass-media les opinions no tan sols són més importants que les evidències lògiques o empíriques, sinó que han passat a ser l’únic que realment importa a la societat.

La veritat, convertida en eina d’un espectacle i posada al servei del poder, ha deixat de ser un criteri respectable. La majoria de vosaltres em direu que això no és cert, que la veritat segueix essent el més important i que sabem quan ens aixequen la camisa.

Abans de continuar, deixeu-me que us demani si sabeu diferenciar si el que us presenten a un telenotícies és cert o no. No ens hem empassat la imatge d’un corb marí xopat de petroli, suposada víctima de les destruccions sistemàtiques dels pous kuwaitians per part dels exèrcits iraquians fugint del Golf, quan en realitat es tracta d'una imatge d'arxiu d'una catàstrofe petroliera bretona? No hem acceptat la imatge de dos bombers amb rostre ennegrit presa a un incendi australià presentada com si fossin a Kiev? Si és així, la culpa no és nostra sinó del qui ens presenta la notícia, oi? Així, doncs, no sempre diuen la veritat els mitjans informatius o ells també són enganyats? Qui és el gran mentider? Com hem arribat fins aquí? Els francesos, quan volen resoldre un crim tenen una frase “chercher la femme”. Jo, per al tema que presento diria “busqueu els ideòlegs”. Ideòlegs?

Parlem dels ideòlegs defensors d’un entelèquia inventada no fa tants anys anomenada “Postmodernitat”. Sí, això que sona tan postmodern és a l’origen, la mare dels ous i, com he dit abans, la mare de la renovació d’una sèrie de teories, paraules, instruments i missatges que mai han deixat de ser utilitzats i que, de tant en tant, tornen a fer-se protagonistes de la història humana.

 

La postmodernitat: origen i definició

La postmodernitat o postmodernisme defineix un conjunt de moviments artístics, culturals i filosòfics apareguts al llarg del terç central del segle xx com a resposta als anteriors paradigmes de l’anomenada modernitat, la ideologia heretada des de l'edat moderna i que inclou el racionalisme, l'existència d'una veritat única, absoluta i universal, el cientifisme, el patriarcalisme, l'androcentrisme i, en general, el punt de vista centrat en l'home blanc ric del món occidental actual, a més del capitalisme i la ideologia social conseqüent afegida a partir de la industrialització. En oposició, la postmodernitat o postmodernisme pretén no tenir cap metanarrativa central ni un cànon estètic únic.

Tot aquest conjunt de moviments —històricament, ideològicament i metodològicament diversos— que participen de la postmodernitat comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea de que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat. Un exemple clar d’aquest fracàs ve donat pel fet històric d’haver embrancat la societat en dues guerres mundials, especialment la segona. No es pot entendre que un Estat com l’alemany, que havia assolit uns nivell altíssims en els diferents camps de l’art, la filosofia i la ciència acabi abraçant el nazisme, la catàstrofe, la bèstia. Aquest fet significa el fracàs de la ideologia política i filosòfica basada en aquells valors que es creien universals.

Com a resposta, en la societat occidental s’inicià un moviment filosòfic, cultural, social i polític que decidí d’abandonar la creença en els valors universals i assumir la indefinició ideològica, la incapacitat de jutjar res i, per tant, de decidir què és bo i que és dolent, que està bé i que està malament. En aquest context, els fets per sí mateixos deixen de ser importants perquè són interpretables i passen a tenir més importància les crides a l’emoció i a les creences personals.

En definitiva, els pensadors d'aquest corrent decidiren rebutjar la fe absoluta en el subjecte i en la raó i introduïren el perspectivisme i la pràctica d’un escepticisme radical, que qüestiona la noció de realitat.

A partir d’aquest posicionament, si la realitat passa a ser quelcom qüestionable, els fets objectius també poden ser-ho. Si no hi ha una realitat i uns fets objectius tampoc hi ha una veritat i una mentida, tot passa a ser subjectiu, perspectiu, relatiu.

Qui era al darrere d’aquest corrent, a més d’una colla de pensadors decebuts amb la humanitat i els valors, una humanitat i uns valors que van ser absolutament oblidats i bescanviats per l’horror nazi exemplificat en els caps d’extermini? A l’oligarquia que controlava la riquesa del planeta i patia per les revoltes obreres i les insurreccions a les colònies no li devia semblar gens malament aquest punt de vista i decidí posar-hi diners i mitjans perquè s’escampés com una taca d’oli entre filòsofs, polítics, economistes, líders en general, delerosos de ser reconeguts i enriquits a canvi de fer-ne propaganda.

Van sorgir veus crítiques, per descomptat; diversos autors van veure en aquest moviment una impostura intel·lectual productora de texts incomprensibles que un ordinador podia parodiar amb facilitat, a partir de que  sobre-accentua la subjectivitat i el relativisme en afirmar que qualsevol explicació és equivalent (ni més bona ni més dolenta), pel necessari respecte degut a tota mena d’opinions, sigui un mite, o el resultat d'una recerca científica. Aquests crítics han denunciat el postmodernisme  com un retorn a l'obscurantisme i l'antimodernisme de l'església catòlica, tot negant el progrés de la il·lustració.

Avui dia, el resultat del floriment de la Postmodernitat és l’aparició de nous conceptes que es barregen amb altres ja existents, en alguns casos equivalents: Novaparla, Postveritat, Fake-News, Xarlataneria, Demagògia, Propaganda...

 

Novaparla.

La novaparla (paraula recollida de la novel·la George Orwell, 1984) és el llenguatge buit, imprecís i capciós utilitzat en la comunicació política occidental, especialment generalitzat al segle XXI, en un context de postveritat lligat a la demagògia i les mitges veritats, per a manipular la veritat, dissimular dades, no fer front a responsabilitats, amagar les opinions pròpies o desviar l'atenció d'assumptes importants. En paraules de Jean Blaise, autor d'un diccionari d'aquest argot: «Aquesta llengua no està feta per a comunicar sinó per a alimentar la il·lusió que passen coses eficaces». La fa servir el poder polític i, sobretot, els mitjans de comunicació que li dona suport. 

En ambients acadèmics, un investigador ha equiparat el llenguatge utilitzat als mitjans de comunicació amb la novaparla.

 

Postveritat.

Postveritat o mentida emotiva és un neologisme que descriu la distorsió deliberada d'una realitat, per tal de crear i modelar l'opinió pública i influir en les actituds socials, en la qual els fets objectius tenen menys influència que les apel·lacions a les emocions i a les creences personals.

El debat s'emmarca en apel·lacions a emocions, es desconnecta dels detalls de la política pública i incideix en la reiterada afirmació de punts de discussió. Les rèpliques fàctiques ―els fets― són ignorades. En resum, a l'hora de crear opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l'emoció i a les creences personals.

Postveritat no deixa, doncs, de ser un eufemisme de “mentida” on la veritat ja no resulta significativa ni rellevant com a criteri per justificar les accions polítiques i socials, especialment quan és el poder qui actua.

La postveritat, però, no és tan sols un intent d’amagar la veritat (cosa que sovint fan els polítics i també molta més gent) sinó d’escanyar-la. Convertida en eina d’un espectacle i posada al servei del poder, la veritat deixa de ser un criteri respectable. Al mateix temps, la política s’omple d’afirmacions grotesques i insostenibles que estan pensades més per acontentar les vísceres i el baix ventre que per a servir a la discussió racional dels projectes.

La societat de la postveritat pressuposa, així —seguint les tesis de Foucault i (abans) de Nietzsche—, que la veritat en sentit fort no existeix, que tota realitat és només una construcció lingüística i que, per tant, en política l’únic que existeix són punts de vista, que es presenten en funció dels interessos i que com a tals ni millors ni pitjors, tan sols diversos.

Bullshit” és literalment una merda de toro (“caca de la vaca”) i, per extensió, una estupidesa, una xuminada, una collonada. Segons H. Frankfurt el “bullshit ” al qual ens mena la pura multiplicació de suposades veritats, és pitjor que la mentida perquè un mentider ha de conèixer la veritat, ni que sigui per poder amagar-la, mentre que qui comet “bullshit”, no té cap interès ni cap respecte per la veritat. La postveritat vindria a ser així una situació on el “bullshit ” simplement s’ha universalitzat i l’espectacle ocupa tot l’àmbit de la política i la vida col·lectiva.

 Com opera la Postveritat.

Pel sociòleg Félix Ortega la manipulació de la informació fa que el públic no pugui conèixer quina és veritat i quina és falsa. Això es deuria a la transformació de la comunicació política en propaganda, la pèrdua de principis ètics del periodisme actual i el seu sotmetiment a interessos totalment particulars així com la posada en escena dels polítics cap a l'espectacle, la manipulació i la fragmentació.

Per a Keyes el problema radical és que podem viure governats per la postveritat, i participar activament en la seva dinàmica sense adonar-nos-en, en acostumar-nos a viure en un ambient en què es discrimina la veritat en funció dels interessos personals.

La directora de The Guardian, Katharine Viner, en l’article “How technology disrupted the truth”, va indicar que darrere de tot això hi ha la tergiversació intencionada dels fets d’alguns mitjans digitals que advoquen per una determinada actitud social i política. Però, a banda del que s’ha esmentat, hi ha també els esforços d’aquest tipus de mitjans per atreure visitants cap a les seves plataformes, sense altra intenció que mantenir un negoci que ven el que el públic vol trobar.

Viner explica que això és possible pels algoritmes que alimenten les fonts de notícies de cercadors com els de Facebook o Google, que estan dissenyats per oferir al públic el que aquest vol. Per a la directora de The Guardian, això vol dir que la versió del món que trobem cada dia quan hi entrem a través dels nostres perfils personals o en les cerques que fem a Google ha estat invisiblement filtrada per reforçar les nostres pròpies creences. Se’ns mostra una veritat embellida i configurada al nostre gust, cosa que acceptem com a més veritable que la mateixa veritat dels fets.

Fake news.

Una “fake news” no és una notícia falsa. És una noticia “falsificada”, cosa prou diferent. No es tracta només d’un error sinó que al darrera hi ha una conscient decisió de desinformar i de mentir. O més estrictament de crear una “zona de boira” on veritat i mentida, fet i opinió siguin impossible de diferenciar.

Xarlataneria superficial.

La xarlataneria no requereix esforç perquè és inadvertidament espontània: simplement es descuida la presentació dels fets. El xarlatà manté clara la distinció entre la veritat i la mentida, però com que està despreocupat pel valor de la veritat, pot fer servir un fet per defensar una posició i la contrària.

La intenció del xarlatà se centra exclusivament en si mateix, en la superficialitat dels seus projectes o en la seva pròpia propaganda.

Per al mentider la veritat té un valor en funció dels seus propis fins, d’aquí el seu interès per manipular-la. Però el xarlatà no té cura, i amb aquesta actitud pot fer molt de mal, tal com passa en aquesta era de la postveritat.

 

Demagògia.

La demagògia segons el concepte d'Aristòtil és una forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder aprofitant-se de les masses poc crítiques.

Avui en dia es considera una estratègia política que consisteix a apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d'aconseguir el suport d'un grup, sovint mitjançant l'ús de la retòrica i la propaganda. Per tant, seria l’equivalent a la postveritat.

Algunes eines que utilitza el demagog.

Fal·làcies: Arguments que trenquen les relacions lògiques entre elements o bé adopten premisses evidentment inacceptables. Entre altres hi ha la fal·làcia de causa falsa, l'argument circular, l'argument ad hominem i l'apel·lació a una autoritat irrellevant per al cas que es tracta.

Manipulació del significat: Les paraules, a més d'un sentit denotatiu, també tenen un sentit connotatiu implícit, aportat pel context i pels coneixements compartits entre els interlocutors, que afegeix idees i opinions, moltes vegades de forma menys conscient que en el seu sentit denotatiu. En l'elecció de les paraules, un discurs denotativament neutre pot connotar significats addicionals, depenent del context i de la relació amb l'opinió de l'audiència, o els oients del discurs. D'aquesta manera, els continguts implicats són difícils de refutar.

Omissions: Es presenta informació incompleta i se n'extreuen possibles problemes, objeccions i dificultats, la qual cosa resulta en la presentació d'una realitat falsejada sense recórrer directament a la mentida.

Redefinició de la llengua: Les paraules deixen de tenir el valor original en ser utilitzades com a eina manipuladora. Exemple, l’ús que de la paraula llibertat fa un govern corrupte per justificar les seves accions.

Tàctica de despistament: Consisteix a desviar la discussió des d'un punt delicat per al demagog cap a algun tema que domini o on presenta algun avantatge enfront del seu oponent o contrincant. No es respon directament a les preguntes o als desafiaments.

Estadística fora de context: Consisteix a utilitzar dades numèriques per donar suport a una hipòtesi o afirmació, que estan fora de context i no reflecteixen la realitat. Aquí també compta l'ús tendenciós d'estadístiques, també conegut com a demagògia numèrica.

Dimonització: Consisteix a associar una idea o grup de persones amb valors negatius, amb l'objectiu que aquesta idea o grup de persones siguin vistos negativament.

Fals dilema: També conegut com a falsa dicotomia, fa referència a una situació en què dos punts de vista alternatius són presentats com les úniques opcions polítiques. Per exemple: «estàs amb mi o contra mi». Es fa una definició simplista de la realitat i d'aquesta forma s'aconsegueix no considerar les altres possibilitats.

Finestra d'Overton: Consisteix a enquadrar la realitat i les idees i opcions possibles de manera que es desplacin les idees més radicals i inacceptables per a poder donar com a equidistant, acceptable o fins i tot assenyada una idea que altrament seria inacceptable. És el rang, dins d'una gamma d'idees, que directors, polemistes i tertulians als mitjans de comunicació consideren aptes o acceptables per al seu públic. Una de les tècniques més aplicades és la de promoure expressament idees molt inacceptables, de manera que per "equidistància" o comparació la finestra s'hi acosta, esdevenint acceptables o fins i tot populars idees que mai abans s'haurien plantejat com a acceptables.

 

El món de la desinformació. Les agències de premsa que dominen el món.

La informació, passada ràpidament al telenotícies del migdia, serà potser desmentida al telenotícies nit. Aquesta realitat virtual, realitat de l’instant, no permet una comprensió del succés en la seva globalitat. El que fa és proporcionar-nos una imatge, una informació que hem de compilar amb les imatges i les informacions ja rebudes en el passat. D'aquests caps d'informació, apilats els uns als altres, és dels que obtenim el nostre coneixement del món.

Aquest coneixement ens sembla una veritat irrefutable, ja que les imatges hi eren per donar suport a la informació. Com més imatge hagi acompanyant un tema, més importància prendrà aquest últim, i menys se'n podrà qüestionar la veracitat.

Si es vol que un conflicte que interfereix amb alguns interessos acabi en una part del món es farà per mitjà de mobilitzar l'opinió sobre una guerra “particularment” assassina, o sobre les greus conseqüències ecològiques gràcies a imatges impactants, fins i tot si aquestes no formen part del perill en qüestió.

Per al cas contrari, si es vol ofegar un succés, una informació, s'arregla per eliminar la imatge que acompanya els fets.

Tres grans agències de premsa dominen el mitjà d'informació mundial: A.P., Reuter i A.F.P. Estan situades als Estats Units i a Europa occidental. Aquesta visió centralitzada del món ofereix un reflex dels esdeveniments tractats, deformats per la nostra forma de pensament occidental. Imposem aquesta manera de pensar minoritària (pel nombre de persones que la comparteixen) a la totalitat del globus, gràcies al poder mediàtic de les agències abans esmentades

La societat de consum, resultat i pulmó del liberalisme, expandeix ostensiblement els seus avantatges a través dels anuncis publicitaris que lloen els mèrits dels productes, sempre millors, mentre que el tema dels reportatges entretallats per aquests anuncis són la pobresa, la guerra i la gana. Aquest contrast sorprenent entre el benestar de què gaudim (el jardí europeu) i la desgràcia que regna per tot arreu (la selva) reforça el vessant paradisíac de la nostra societat.

A força de veure el món a través de la petita pantalla, d'intentar comprendre'l, mitjançant una informació que ens aporta sense que ens n'adonem, el contrari del que n'esperàvem (és a dir, una desinformació, resultant de la saturació de informació o de la subinformació), acabem vivint en una realitat virtual.

 

Propaganda

La propaganda és una informació presentada i difosa amb el fi de donar suport a una determinada agenda o promocionar un producte. Encara que el missatge contingui informació verídica, és possible que sigui partidària, no presentant un quadre complet i equilibrat de l'objecte en qüestió.

De manera oposada al subministrament d'informació lliure i imparcial, la propaganda, en el seu sentit més bàsic, presenta informació parcial o esbiaixada per influir una audiència. Amb freqüència presenta fets de manera selectiva i omet uns altres deliberadament per sustentar una conclusió, o utilitza missatges controlats per produir una resposta emocional, més aviat que racional, respecte de la informació presentada. L'efecte desitjat és un canvi en l'actitud d'una audiència determinada sobre assumptes polítics, religiosos o comercials.

La finalitat de la propaganda política és augmentar el suport (o el rebuig) a una certa posició, abans que presentar simplement aquesta posició. L'objectiu de la propaganda és l'opinió de la gent, no la seva informació. Degut a això, la informació transmesa és presentada sovint amb una alta càrrega emocional, apel·lant de manera comuna a sentiments patriòtics.

La propaganda com a manipulació es va utilitzar principalment durant els anys anteriors i durant la Segona Guerra Mundial amb Joseph Goebbels com a ministre de la Propaganda i l'Educació Popular del Tercer Reich de Hitler. Goebbels va proposar a través dels mitjans de comunicació una idea, i aquesta era que els jueus i els comunistes eren els culpables de la situació de crisi per la que s'estava passant a Alemanya i que l'única manera de sortir d'aquesta situació era a través de la votació a Hitler, fet que va generar l'admiració dels alemanys cap a Hitler i, paral·lelament, l'odi envers els jueus.

El pare de la propaganda nazi va ser Joseph Goebbels, responsable del Ministeri d'Educació Popular i Propaganda, creat per Adolf Hitler a la seva arribada al poder en 1933. Goebbels havia estat el director de la tasca comunicativa del Partit Nazi i el gran arquitecte de l'ascens en poder. Una vegada en el Govern i amb les mans lliures per monopolitzar l'aparell mediàtic estatal, Goebbels va prohibir totes les publicacions i mitjans de comunicació fora del seu control, i va orquestrar un sistema de consignes per ser transmès mitjançant un poder centralitzat del cinema, la ràdio, el teatre, la literatura i la premsa. Era també l'encarregat de promocionar o fer públics els avisos del govern.

Va usar molt el que avui en dia es coneix com el màrqueting social, enaltint molts sentiments d'orgull, promovent molts odis i en moltes ocasions mentint i convencent de coses molt allunyades de la realitat.

A Goebbels se li atribueix molt de la propaganda moderna, entre ells els seus 11 principis:

1. Principi de simplificació i de l'enemic únic. Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar l'adversari en un únic enemic.

2. Principi del mètode de contagi. Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris han de constituir-se en suma individualitzada.

3. Principi de la transposició. Carregar sobre l'adversari els propis errors o defectes, responent l'atac amb l'atac. "Si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin".

4. Principi de l'exageració i desfiguració. Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en amenaça greu.

5. Principi de la vulgarització. Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell al menys intel·ligent dels individus a qui va dirigida. Quant més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l'esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen gran facilitat per oblidar.

6. Principi d'orquestració. La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d'idees i repetir-les incansablement, presentar-les una i altra vegada des de diferents perspectives, però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D'aquí ve també la famosa frase: «Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en veritat».

7. Principi de renovació. Cal emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que, quan l'adversari respongui, el públic estigui ja interessat en una altra cosa. Les respostes de l'adversari mai no han de poder contrarestar el nivell creixent d'acusacions.

8. Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, a través dels anomenats globus sondes o d'informacions fragmentàries.

9. Principi de la silenciació. Apaivagar les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen l'adversari, també contra-programant amb l'ajuda de mitjans de comunicació afins.

10. Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d'un substrat preexistent, ja sigui una mitologia nacional o un complex d'odis i prejudicis tradicionals. Es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

11. Principi de la unanimitat. Arribar a convèncer molta gent que pensa «com tot el món», creant una falsa impressió d'unanimitat  »

 

Propaganda en els conflictes moderns.

Després de l'11-S el govern de George Walker Bush va iniciar el que denomina Guerra contra el terrorisme, compresa com una guerra de quarta generació, on es va fer ús dels mitjans massius, especialment dels mitjans televisius, sense excloure internet. La política de Bush s'ha centrat a propagar el supòsit Xoc de Civilitzacions i la presumpta maldat intrínseca del qual denomina Eix del mal i sota l'esmentada propaganda va promoure i va aconseguir el suport popular necessari per a envair Iraq amb l'argument de què Saddam Hussein posseïa armes de destrucció massiva i que donava suport a la xarxa Al-Qaida. Posteriorment, davant de l'absència de proves que sustentessin tals afirmacions, el govern de Bush va canviar dràsticament d'argumentacions.

A causa del perfeccionament de les tècniques de propaganda, resulta difícil distingir el que és informació del que és propaganda en el conflicte actual. Si bé els aliats de Bush compten amb la capacitat de difondre la seva retòrica per mitjans massius globals en forma molt extensa

Jean-Léon Beauvois ha creat el concepte de propaganda fosca (propagande glauques en francès) per definir els processos d'influència inconscients que tenen per objectiu crear un a priori positiu o negatiu de determinat concepte. Exemples d'això serien el somriure o el to afable d'un presentador de televisió a l'hora de parlar de temes que desitja valorar, però sense entrar mai en un verdader debat d'idees (el procés de construcció europea, el creixement econòmic, els "drets humans", etc.). Un altre exemple podria ser l'absència d'herois vinculats, per exemple, a ideologies comunistes o revolucionàries a les grans pel·lícules comercials. Segons Beauvois, aquests processos són els més actius a la fàbrica de les opinions de base en les societats democràtiques occidentals.

Fonts:

https://ca.wikipedia.org/wiki/

https://www.sumanthistories.com/a-fons/lera-de-la-postveritat-la-postveracitat-i-el-xarlatanisme/